Ser capellà és Jesús i la gent

Dijous Sant a l'ACO, 2002

En el meu ser capellà han estat decisius els fets que he viscut i per això no ho puc explicar si no és a través dels fets.

Vaig entrar de molt petit al seminari recolzat pels pares, al començar el batxillerat d’aleshores; encara no havia complert els 10 anys.

En la meva formació van ser importants els preveres-formadors, i els companys amb qui ens plantejàvem pas a pas el projecte de vida que volíem servir. El fet decisiu va ser que durant tot el temps de formació es va convocar, es va dur a terme i es va començar a aplicar el Concili Vaticà II, i aquest fet va estar present d’una forma determinant en tot aquest període.

Vull destacar dues qüestions que han estat presents en el meu procés, i que he viscut junt amb els companys, tant al seminari com després ja ordenats. La primera és que no hem pretès inventar la història , sinó que en tot moment hem volgut que el que fèiem empalmés amb el que ens havia precedit i amb els preveres d’altes generacions. I la segona ha estat la voluntat de respondre als joves que teníem a la vora en les nostres parròquies, volent que l’Evangeli signifiqués assumir la seva realitat, i donar-li un sentit evangèlic; la pregunta clau que hem volgut plantejar ha esta: “al servei de qui vols muntar la teva vida?”.

En aquest clima es va anar configurant en mi un projecte de prevere que passava pel servei al món obrer i que em va fer prendre la determinació d’integrar-me en el món del treball. He treballat de forner de fusta durant dinou anys. I vaig començar la meva activitat com a capellà en un barri de tradició obrera com era el barri de la Sagrera de Barcelona en aquells moments en fase de transformació, a la parròquia de Crist Rei dedicat als joves amb la voluntat de connectar amb la història del moviment de la JOC. És aquí on va néixer la JOBAC -un moviment en el mateix solc que la JOC- i moltes altres iniciatives com el grup de drets humans, l’acollida dels obrers i també de realitats polítiques en el moment que tot això era activitat clandestina, el naixement de l’associació de veïns...

En aquestes coordenades vaig rebre els ministeris i l’ordenació de diaca i de prevere, i les estrenes corresponents en aquestes missions.

Al Bon Pastor

Després de quasi dotze anys vaig ser traslladat al barri i parròquia del Bon Pastor, un barri molt determinant en el meu ser capellà:

• Vaig substituir Mn. Joan Cortinas, el “pare Botella II”, quaranta-dos anys fidel al barri, decisiu en la seva configuració i sobretot en l’autoestima i identificació dels veïns amb el seu barri, d’una història de marginació molt dura.
• Aquest canvi en principi m’espantava pel precedent de Mn. Cortinas, però a la vegada significava entrar en una realitat molt estimulant.
• Durant tot aquest temps continuo treballant manualment i això significa molt per mi i per la gent del barri, especialment pels homes obrers sempre allunyats del món clerical: “el capellà treballa com nosaltres”.

Al Bon Pastor vaig poder ser capellà sentint que formava part de la meva vida la gent més arrossinada, els que tenien problemes psicològics de tota mena, famílies desestructurades... era fàcil trobar-me’ls a tot arreu o ficats constantment als locals parroquials.

A la vegada des del primer moment hi va haver una voluntat de portar a terme un treball pastoral estructurat, es va partir del creure que la gent d’aquest barri podia assumir totes les responsabilitats pastorals i per tant es va fer un trencament amb la presència constant des de l’inici de la parròquia de persones d’altres llocs més preparades per fer les coses i que certament durant molt temps van fer un gran bé al barri, però s’havia de fer un pas endavant. Aquest pas em va demanar un acompanyament per tal que assumir les responsabilitats signifiqués que les coses anessin millor.

El treball pastoral meu va estar molt centrat en els joves, va ser un gran moment de vida, dur; però d’obrir camins, molt decisiu per tota la comunitat. Vam treballar a la JOBAC.

També va ser un viure molt l’acompanyament de la gent adulta en grup i personalment: eren unes vides que quedaven lligades a la meva i la meva a la seva, i la referència a Jesucrist les feia més lligades, més plenes.

Ser capellà al Bon Pastor va ser estar amb “la meva gent” i crec que aquesta expressió ho significa bé. Un exemple: la qüestió de la llengua. Al Bon Pastor m’he fet un tip de parlar castellà; mirat des de fora (i a mi m’ho va semblar abans d’anar-hi) aquest era un gran obstacle per a la identificació i en canvi un cop allà no ho ha estat, mai ningú del barri em va deixar de considerar català pels quatre costats i hi va haver certament un gran procés com perquè el català fos una llengua amb carta de naturalesa en el barri i per considerar el barri una realitat del nostre país.

A Pubilla Casas i Can Vidalet

Des de fa més de quatre anys estic en uns nous barris, el de Pubilla Cases de l’Hospitalet i el de Can Vidalet d’Esplugues. Uns barris que tenen moltes coses semblants al del Bon Pastor, però molt diferents sobretot perquè són enormement més grans, on es pateix una forta massificació:

• Realment ha significat un canvi important per a mi, un canvi en la meva estructura mental. Ser capellà demana aquesta agilitat i això és un bé de Déu gens fàcil però generador certament de vida. Com ho està essent per a mi.
• Amb el canvi vaig deixar el treball manual. La gent d’aquí no m’ha conegut treballant, i en canvi m’ha conegut com un veí més que ocupa un pis d’una escala de veïns, que va a comprar, que participa de la vida del barri.
• M’ha demanat una llarga adaptació a una realitat de barri i de parròquia, molt diferent. Aquest fet m’ha canviat moltes coses meves, m’ha demanat posar-hi molta imaginació, acceptar desafiaments importants.
• Al cap de més de quatre anys comencen a sorgir llums que assenyalen camins en què la gent d’aquests barris comença i pot arribar a ser de veritat “la meva gent”, amb qui trobar la meva referència d’identificació com a persona, com a cristià i com a capellà.

Els moviments d’Acció Catòlica

En tota aquesta vivència de prevere han ocupat un lloc decisiu els moviments de la JOBAC i de l’ACO, tant en el treball concret de molts grups que he acompanyat com a consiliari, com també en el treball de ser el consiliari diocesà durant nou anys a la JOBAC i cinc a l’ACO:

• Ha estat aquí que s’ha fet real l’acompanyar a joves i adults des del diàleg permanent entre la vida i l’Evangeli fet en la revisió de vida i portat a terme en grup, en comunitat.
• Han estat moltes les vivències: la de ser testimoni del procés de moltes persones, de l’encallament i a vegades del negar-se a fer camí, de l’atur, de la soledat infranquejable, del patiment físic i moral, de la mort de la il·lusió per formar parella amb totes les seves vicissituds, del trobar feina, del fer el pas del compromís col·lectiu, del decidir-se per la fe o del no trobar la manera d’encaixar la fe en el propi projecte... Vivències que han passat per dintre meu, que han estat porta perquè jo arribés a l’Evangeli i tantes vegades per desmuntar un Evangeli que me l’havia muntat jo.
• He estat testimoni privilegiat de veure tota la continuïtat d’un procés que s’iniciava amb una gent amb qui havia començat a caminar sense saber cap on anava, haver fet camí en la JOBAC i després de més de vint anys continuar caminant a l’ACO.
• I tot i aquesta trajectòria trobar-me una vegada i una altra que no tinc la fórmula, que no sé engrescar de cara al moviment, que no s’accepten unes sigles, ni un treball de continuïtat, ni un anar més enllà del grup, ni la fe... Sempre tornant a començar, empipador... però quin gran privilegi!, el privilegi de la vida sempre nova, d’aquell home-Jesús que sempre torna a dir “segueix-me”.
• Aquesta vivència de la JOBAC i de l’ACO ha estat l’ànima de tot allò que he viscut en les parròquies, que m’han fet pensar que les parròquies no estaven depassades, que no érem només quatre àvies que se’ns havia parat el rellotge... jo he vist àvies de més de 80 anys créixer en una extraordinària actitud militant, res a envejar de cap militant jove o adult.

Una història apassionant

Ser capellà ha estat i és viure tota aquesta història, són una pila de fets encadenats i també desencaixats. No ha estat mai una idea que jo he posat en pràctica. Sempre ha estat sentir de mil maneres algú que em deia “tira la xarxa a l’altra banda”, jo dubtar i fins i tot fer.-me el ronsa i acabar dient “perquè tu ho dius la tiraré”. I penso que aquesta serà la història apassionant, també quan ja no tingui forces, ni pugui estar al primer pla de l’acció, fins al final.

Ser capellà és Jesús i la gent, la seva veu i el que viu la gent que és la meva vida, el seu problema que és el meu problema, és l’Evangeli que malda per ser el nostre Evangeli.

Ser capellà és decidir-te per una vida que manté sempre la porta oberta, per on se t’hi fica de tot, però on, perquè està oberta, se t’hi fica la vida. De quanta vida he tingut el privilegi de ser testimoni!

I tot això no és una mena de medicament per a la vida, la malaltia i la mort. No. Ser capellà és poder tenir depressions com tothom, i tastar la fosquedat, i disfrutar de la vida, i necessitar dels altres, i sentir que se’ns escola la vida d’entre les mans... com tothom. Perquè només em sento capellà quan soc com tothom, vivint en una casa que té un  número, i anant a comprar, i disfrutant del futbol, i tenint uns pares que he de cuidar, i no tenint més preocupacions, ni més feina que els altres.

I ser capellà ha estat celebrar l’Eucaristia sempre envoltat de persones amb rostre, que passen un mal moment o que estant gaudint de la vida, amb les ganes de posar-me amb ells a escoltar la Paraula de Déu que vol ser llum, i asseure’m a la taula de Jesús i sentir que allò que Jesús fa és per nosaltres. N’he viscut moltes d’Eucaristies, he estat en llocs que he hagut de fer constantment aquest servei i he tingut el privilegi que mai no me n’he atipat, segurament perquè sempre hi ha estat les persones, la seva vida... i Jesús que de forma sorprenent sempre ha estat remant, també quan semblava que no hi era o quan hi era massa silenciós.

Déu sempre m’ha vingut a l’encontre, també quan no l’he sabut descobrir i això ha obert un gran solc de confiança. Déu sempre em vindrà a l’encontre. Per això no sento la meva vida com unes fites que s’han de complir, o com uns projectes que quan es realitzin em faran sentir al cim del camí, sinó sempre com un camí en el qual només hi valen Déu i la gent i això sempre estarà obert. He començat a entendre la darrera paraula de Jesús, “tot s’ha complert”, una paraula d’un home jove, només 30 anys, tot just acabant d’estrenar la vida, quan tot just només havia començat a despertar esperança... i en canvi “tot s’ha complert”. La seva i la nostra és una vida que només es pot apreciar, només és complerta si en ella hi ha estat Déu i la gent, no importa la llargària del camí.

Soc capellà perquè en la meva vida sento que Déu i la gent és la font de vida inestroncable.

Josep Soler

47 anys. Diòcesi de Barcelona

(Del llibre Per què soc capellà editat pel CPL a Barcelona, dins la col·lecció Emaús (26), el setembre de 1997).