(Pep Soler)
Salutació:
Avui acomiadem
la Montserrat: la mare, l’àvia, la besàvia. Hem tingut el goig de poder gaudir
de la mare durant molts anys i es nota en nosaltres; ho noteu especialment els
nets: en els vostres pares i mares hi ha hagut un pare Josep i una mare
Montserrat que els han ensenyat i sobretot els han mostrat com es pot viure.
Aquest curs
els capellans de la nostra generació hem acomiadat pares i mares, un darrere
l’altre i el company Josep M. Puxan, molt significatiu de l’etapa en què
estem.
Avui podem
sentir que se’ns desmunta la casa; però a la vegada podem descobrir que aquesta
casa tenia uns fonaments tan sòlids, que, ara, aquesta casa que aparentment
sembla desmuntar-se, és més ferma que mai.
I és que la
mare, d’una forma senzilla, ens ha donat aquell que és el fonament sòlid, capaç
de fer front a les tempestes: Jesús és el camí, la veritat i la vida.
La nostra
celebració, que esdevé record compartit, ens vol portar pels camins d’aquesta
obra ferma que Déu ha fet en nosaltres, comptant amb el pare i la mare.
Avui, ells ens
diuen amb Jesús: “he anat a preparar-vos lloc, perquè allà on jo estic, hi
sigueu també vosaltres”.
Avui els
capellans anem de blanc, seguint el que ens ha dit el Bernat: “Avui celebrem la
resurrecció de l’àvia Montserrat”; volem significar la vida que ens dona
l’esperança que el nostre camí ens porta a la casa del Pare. Aquells que ens
han precedit i ens preparen lloc, ho avalen.
En silenci,
cadascú des de la seva vivència, preparem-nos per aquesta celebració de la
resurrecció.
Homilia 1 Joan 3,1-2 i Joan 14,1-6
És el moment
de la serenitat; és el moment de deixar-nos portar per Déu. És el regal que ens
fa Déu després d’haver viscut aquest moment difícil que és el trànsit de la
vida a la Vida ,
passant per la mort; no és fàcil viure el trasbals, la por, l’angoixa que la
mort projecta sobre la nostra existència. Hem acompanyat la mare i, en aquests
darrers temps, no ha estat fàcil, perquè no és fàcil acompanyar; i és que un
voldria fer el millor i a cada pas sembla no aconseguir-ho; i un tasta la
impotència de no aconseguir que l’altre pugui viure aquest moment...
I, en aquest
acompanyar, ha aparegut nítida la casa que el pare i la mare han construït i
que ha estat la nostra casa. Som fruit de la seva tenacitat, de la seva
entrega, del seu amor. Aquesta casa que ha estat bàsicament, com a lloc
emblemàtic, Solicrup i que ha tingut diferents escenaris. Avui aquesta història
fa un tombant nou: ja no hi són els principals artífexs; però ells hi són d’una
altra manera, de forma definitiva, la seva aportació és, a partir d’ara, plena
de la claredat de la casa del Pare.
I és en tot
aquest procés d’aquests darrers temps que amb la mare hem estat fent el trànsit
definitiu; perquè quan hem assistit a un sentir que se’ns escapava de les mans,
hem apreciat que hi havia unes mans més grans que l’acollien i que ens fan
sentir Déu, el Pare, decidit a què la casa de la qual formem part no sigui
provisional sinó definitiva. Al costat del llit, agafant-la de la mà he sentit
la força de la mà de Déu que agafa definitivament.
I no és
d’estranyar. La mare i el pare, de moltes maneres, han estat referència que no fem
camí en aquest món a cegues; ells ens han donat Jesús, que és el camí, la
veritat i la vida. Ho han fet de moltes maneres: assenyalant el camí,
entregant-se perquè arrelés en nosaltres, i també respectant que aquest camí
fes el curs propi en cadascú.
És d’aquesta
forma que hem enfilat el camí de l’amor, que és el camí de Déu. Ara, en molts
aspectes ple d’ombres, com es posa de manifest en les dificultats de relació,
en les dificultats d’entendre’ns i comprendre’ns, però que ja apunta a la visió
definitiva. Avui i des d’ara podem gaudir de tot l’amor que la mare ha projectat
i ha fet possible en nosaltres.
Ja tenim una
més que ens prepara lloc a la casa definitiva, amb Jesús; podem estar
convençuts que viure no és un somni sinó la història ferma que ens encamina a
la casa definitiva de Déu.
Pep Soler, en la mort de la seva mare
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada