El "padre Botella" en un bateig

(Pep Soler) Mn. Joan Cortinas representa tota una manera de fer de capellà que van tenir molts preveres a la nostra diòcesi de Barcelona i que va tenir com eixos fonamentals l’arrelament al poble o barri on van exercir el seu ministeri, un gran esperit de servei, un zel apostòlic i una profunda vivència de la seva fe. Però a la vegada Mn. Joan va ser un prevere singular, per això va ser conegut pel Pare Botella II i per moltes històries que van fer que de Mn. Joan només n’hi hagués un. 

Jo el vaig conèixer als anys 70 quan jo era vicari de la Parròquia de Crist Rei al barri de la Sagrera de Barcelona i formàvem part d’un mateix arxiprestat i sobretot perquè a través del moviment de la JOBAC vaig anar coneixent el barri de Mn. Joan que era el Bon Pastor. Després vaig esdevenir el seu successor dos mesos com a vicari i després com a Rector. 

La imatge era força singular amb la seva sotana envellida i no gaire neta, la seva cara ben especial i sempre present a totes les reunions d’arxiprestat, on en aquell temps coincidíem preveres ben diferents i sobretot amb idees que eren força trencadores amb la manera de fer de Mn. Joan. Però ell sempre hi era sense fer escarafalls del que sentia a dir, amb ganes que els capellans joves volguéssim portar la nostra tasca en el seu barri, ja que per sobre de tot, el seu interès era que els joves d’allà fossin bones persones i bons cristians. I certament en aquella dècada va portar-se a terme una bona tasca amb els joves gràcies a les Religioses del Nen Jesús que tenien una comunitat al barri, als Jesuïtes i als Marianistes; Mn. Joan encara que no entenia gaire el que es feia, deixava fer i ho recolzava. També a les reunions quan podia hi treia les seves preocupacions com la presència dels Testimonis de Jehovà que veia li prenien feligresos, ell venia amb una pila de llibres per tal de refusar als Testimonis. 

El Barri del Bon Pastor era un barri suburbial de Barcelona nascut en motiu de les obres del metro de la línea 1 que es fa fer quan l’Exposició de Barcelona, fet de cases senzilles amb condicions molt precàries; aquest assentament s’hi van afegir al final de la guerra incivil els que fugien del Front de Madrid, la majoria dones a qui havien agafat els marits i després va anar rebent les diferents onades d’immigració que van venir dels diferents llocs del país. Va ser un barri segregat, amb manca de tota mena d’equipaments i de serveis. En aquest barri Mn. Cortinas hi va ser del 1939 al 1982, 42 anys d’una entrega total. 

Mn. Cortinas portat pel seu zel apostòlic va celebrar tots els matrimonis canònics d’aquells que durant la guerra s’havien casat civilment, va batejar tots el que no ho estaven en aquell moment, va voler fer arribar l’evangeli a molta gent que no l’havia sentit o que clarament n’estava en contra degut als fets de la guerra i a la posició de l’església. La seva tasca en aquest sentit va ser plena d’entrega però a la vegada acollida d’una forma molt diversa. 

Mn. Cortinas va viure pel seu barri: li va canviar el nom de “Cases Barates” pel del Bon Pastor que era el nom de la parròquia, buscant la seva dignificació; va ser artífex del pas del barri de Santa Coloma a Barcelona, buscant que la gent fos atesa a nivell sanitari d’una manera més digna; va crear un ambulatori a la parròquia amb la mateixa finalitat; va crear l’Escola Parroquial mobilitzant tota la ciutat de Barcelona amb les seves campanyes de l’ampolla; es va passejar per tot el país anant a visitar els presos polítics i comuns de moltes famílies del barri, fins al punt que va aconseguir tenir les portes obertes de les presons en un moment que era molt difícil accedir-hi. 

A Mn. Cortinas també va arribar el Concili Vaticà II per una banda perquè encaixava bé en allò que eren les seves preocupacions apostòliques, per altra banda perquè era un home d’església sempre a punt per seguir el que aquesta fes i digués. Però, com no podia ser d’altra manera, va incidir en ell a la seva manera. Dos exemples: li va semblar que el Concili demanava retirar les capelletes dels sants i ell va retirar tots els sants de l’església excepte Sant Josep i la Immaculada i per altra banda ell va continuar amb el seu tarannà en coses de moral integristes que feia que les noies que es casaven embarassades preguntaven si els casaria Mn. Joan, si era així anaven a un altra lloc ja que no volien passar per un sermó que les posés en evidència en públic. 

Quan es va jubilar va continuar vinculat al barri, però exquisidament respectuós amb tota la tasca que vàrem anar portant a la parròquia. Ell hi venia sovint d’incògnit a veure famílies necessitades i a més aprofitava el trajecte en metro per fer apostolat sobretot entre la gent jove del metro, ell amb el seu aspecte i la seva sotana. I venia també per la Missa del Gall, Pasqua, la Festa Major i sempre lloava el que fèiem, coses com dir que el fet que haguéssim canviat la festa major fent-la en el dia que marcava l’AAVV havia estat un gran encert que a ell no li havia passat pel cap. 

Podria dir que jo vaig tenir la gran sort d’anar darrera d’un capellà com Mn. Joan i em vaig poder inscriure en el solc que ell havia obert i per tant em va ajudar a viure com a capellà. La nostra diòcesi de Barcelona ha estat fecundada per molts capellans com ell que han fet una església arrelada al poble i que ha fet arribar l’evangeli.

Josep Soler Llopart