Un "cura rojo" que em va canviar la vida

Juanjo Sánchez i Pep Soler en la presentació del llibre de Montse Sintas sobre la Jobac

(Juanjo Sánchez) Hi ha persones que et marquen la vida i persones que et canvien la vida. Personalment, en Pep ha estat totes dues coses.  El vaig conèixer a la Parròquia del Bon Pastor, cap a la meitat dels anys vuitanta. No feia gaire que havia estat nomenat rector i al barri no es parlava d’una altra cosa. Desprès de 40 anys del rectorat de mossèn Joan Cortinas en Pep ho va regirar absolutament tot. Primer ens va cridar l’estètica del canvi. Ni rastre de la sotana del “Padre Botella”, vestia amb texans i samarreta i a sobre treballava pels matins d’ebenista.  “Nena nos han puesto un cura rojo, eso debe ser cosa del Felipe (González)” era una de les frases que corria per les cases barates del Bon Pastor. “Pues es muy guapo” era l’altre dita recorrent. L’estètica va continuar quan va decidir que viuria a la casa rectoral de Sant Andreu i que la del Bon Pastor passaria a ser locals per activitats de la parròquia. Això era, literalment, obrir de bat a bat les portes de la parròquia al barri. De sobte aquella casa es va convertir en una mena de centre cívic on passaven moltes coses. Quina gran idea va tenir en Pep! Amb l’ajut inestimable de la comunitat de monges de l’Infant Jesús i la de Jesuïtes del barri van formar un equip que va saber girar la truita a una parròquia antiga i fosca a una parròquia moderna, viva, combativa, alegra i compromesa amb el barri. Mossèn Joan no podia tenir millor relleu possible.

I si l’estètica va funcionar a les mil meravelles no  parlem de l’ètica. En això era un mestre. Aquella obertura va provocar que molts joves s’apropessin als locals parroquials per fer diverses activitats. Els monitors de l’esplai feien les seves reunions de preparació, l’”Hogar Obrero” feia funcions de sala d’actes, van començar a sortir iniciatives com la campanya de joguines de la nit de Reis i l’Associació de Joves contra l’atur. I poc  a poc es va anar teixint una xarxa de vida al voltant de la parròquia convertint-se en un aglutinador social del barri, amb el vist i plau dels veïns i veïnes (creients i no creients) i de les associacions del barri. I com la pluja que cala el terra, en Pep darrera de cada iniciativa posava la seva filosofia principal: deixar fer, confiar, donar responsabilitat.  Ho feia amb una senzillesa que gairebé no te’n adonaves, però més tard descobries que darrera hi havia una determinació i una voluntat de servei molt grans.

Un altre de les seves fites va ser arrencar i consolidar grups de revisió de vida que van entrar a formar part de la JOBAC. Molt vinculat al moviment d’on va ser Consiliari General, va invertir moltes hores i esforços a formar responsables i coordinadors, juntament amb capellans de la seva generació, obrers i compromesos com ell i les monges de l’Infant Jesús. I així va ser com un dia, com el que no vol la cosa, em vaig trobar en un cotxe amb el Pep, la Mireia Galobart i en Joan Enric Vives camí d’una trobada de responsables de federació de la Jobac. Així, sense cap mena d’introducció, a pèl. Vaig anar mig enganyat, “tu agafa un sac de dormir i vine. Del jalar ja s’ocupen a la casa, no et preocupis”. I allò ho va canviar gairebé tot. Va ser una entrada al moviment tant bèstia, tant “a saco”, però tant gratificant que vaig quedar impactat. No sabia llavors, quan pujava al seu Citroën Visa, que al cap d’uns mesos seria responsable federal i anys més tard president de la JOBAC.

Així era en Pep, ho difícil ho feia fàcil. I amb el seu somriure sorneguer de sota el nas et venia la millor de les motos. I tu la compraves.  Quan tenies dubtes t’escoltava i sempre sabia trobar la manera de resoldre’ls. Em meravellava la seva capacitat d’escolta i això que era sord d’una oïda. “Posa’t a aquest cantó que per l’altre no hi sento” em deia sovint a les reunions. No es volia perdre cap detall.

Recordo amb molt de carinyo els campaments de pas de la primera a la segona etapa de la Jobac,  que es feien a la casa de colònies de Pedra (molt vinculada al Bon Pastor). Els preparàvem durant moltes setmanes i ell era l’alma mater sense ser-ho, com sempre. Donant i distribuint el joc i responsabilitats des de la banqueta. Ell no era imprescindible, però sense ell no  hagués estat possible. Recordo la seva lletra petita, la seva agenda atapeïda, els seus apunts a llibretes, fulles soltes, anotacions en fulletons... S’apuntava tot, qualsevol detall, res s’escapava, res quedava en l’aire.

Anys més tard els nostres camins es van separar, però mai vam perdre el contacte. Tots dos ens seguíem en la distància i de tant en tant ens posàvem al dia. L’hi dec al Pep en gran part com sóc. I aquest deute amb ell, ara que ha marxat , s’ha quedat orfe. Tots ens hem quedat orfes. El dia del seu comiat a l’església de Sant Andreu vaig veure moltes cares amigues, que gràcies a ell han format part de la meva vida. Tots els que érem allà tenim un deute amb en Pep. Ell em va ensenyar a ser responsable, decidit, solidari, compromès, espiritual i sobre tot a saber donar joc i responsabilitat a la gent que comença. A donar oportunitats, a ser sense ser-hi. A acompanyar més que a dirigir.

Gràcies Pep.

Juanjo Sánchez

Si voleu veure unes quantes imatges d'en Pep amb la gent del Bon Pastor, cliqueu aquí