En Pep Soler, capellà, amic, va néixer el 9 de gener de 1950 a La Geltrú i va morir el passat 4 de gener de 2020 a Sant Andreu del Palomar. Uns quants amics hem volgut recollir en aquesta petita plana web el testimoni d'una vida que per a molts de nosaltres ha estat un punt de referència.
Si voleu enviar-nos algun text, algun enllaç a una altra publicació d'internet, o alguna fotografia d'en Pep, podeu fer-ho a graciespepsoler@gmail.com, i la publicarem en aquest blog. Moltes gràcies!

diumenge, 29 de març de 2020

El "padre Botella" en un bateig
(Pep Soler) Mn. Joan Cortinas representa tota una manera de fer de capellà que van tenir molts preveres a la nostra diòcesi de Barcelona i que va tenir com eixos fonamentals l’arrelament al poble o barri on van exercir el seu ministeri, un gran esperit de servei, un zel apostòlic i una profunda vivència de la seva fe. Però a la vegada Mn. Joan va ser un prevere singular, per això va ser conegut pel Pare Botella II i per moltes històries que van fer que de Mn. Joan només n’hi hagués un. 

Jo el vaig conèixer als anys 70 quan jo era vicari de la Parròquia de Crist Rei al barri de la Sagrera de Barcelona i formàvem part d’un mateix arxiprestat i sobretot perquè a través del moviment de la JOBAC vaig anar coneixent el barri de Mn. Joan que era el Bon Pastor. Després vaig esdevenir el seu successor dos mesos com a vicari i després com a Rector. 

La imatge era força singular amb la seva sotana envellida i no gaire neta, la seva cara ben especial i sempre present a totes les reunions d’arxiprestat, on en aquell temps coincidíem preveres ben diferents i sobretot amb idees que eren força trencadores amb la manera de fer de Mn. Joan. Però ell sempre hi era sense fer escarafalls del que sentia a dir, amb ganes que els capellans joves volguéssim portar la nostra tasca en el seu barri, ja que per sobre de tot, el seu interès era que els joves d’allà fossin bones persones i bons cristians. I certament en aquella dècada va portar-se a terme una bona tasca amb els joves gràcies a les Religioses del Nen Jesús que tenien una comunitat al barri, als Jesuïtes i als Marianistes; Mn. Joan encara que no entenia gaire el que es feia, deixava fer i ho recolzava. També a les reunions quan podia hi treia les seves preocupacions com la presència dels Testimonis de Jehovà que veia li prenien feligresos, ell venia amb una pila de llibres per tal de refusar als Testimonis. 

El Barri del Bon Pastor era un barri suburbial de Barcelona nascut en motiu de les obres del metro de la línea 1 que es fa fer quan l’Exposició de Barcelona, fet de cases senzilles amb condicions molt precàries; aquest assentament s’hi van afegir al final de la guerra incivil els que fugien del Front de Madrid, la majoria dones a qui havien agafat els marits i després va anar rebent les diferents onades d’immigració que van venir dels diferents llocs del país. Va ser un barri segregat, amb manca de tota mena d’equipaments i de serveis. En aquest barri Mn. Cortinas hi va ser del 1939 al 1982, 42 anys d’una entrega total. 

Mn. Cortinas portat pel seu zel apostòlic va celebrar tots els matrimonis canònics d’aquells que durant la guerra s’havien casat civilment, va batejar tots el que no ho estaven en aquell moment, va voler fer arribar l’evangeli a molta gent que no l’havia sentit o que clarament n’estava en contra degut als fets de la guerra i a la posició de l’església. La seva tasca en aquest sentit va ser plena d’entrega però a la vegada acollida d’una forma molt diversa. 

Mn. Cortinas va viure pel seu barri: li va canviar el nom de “Cases Barates” pel del Bon Pastor que era el nom de la parròquia, buscant la seva dignificació; va ser artífex del pas del barri de Santa Coloma a Barcelona, buscant que la gent fos atesa a nivell sanitari d’una manera més digna; va crear un ambulatori a la parròquia amb la mateixa finalitat; va crear l’Escola Parroquial mobilitzant tota la ciutat de Barcelona amb les seves campanyes de l’ampolla; es va passejar per tot el país anant a visitar els presos polítics i comuns de moltes famílies del barri, fins al punt que va aconseguir tenir les portes obertes de les presons en un moment que era molt difícil accedir-hi. 

A Mn. Cortinas també va arribar el Concili Vaticà II per una banda perquè encaixava bé en allò que eren les seves preocupacions apostòliques, per altra banda perquè era un home d’església sempre a punt per seguir el que aquesta fes i digués. Però, com no podia ser d’altra manera, va incidir en ell a la seva manera. Dos exemples: li va semblar que el Concili demanava retirar les capelletes dels sants i ell va retirar tots els sants de l’església excepte Sant Josep i la Immaculada i per altra banda ell va continuar amb el seu tarannà en coses de moral integristes que feia que les noies que es casaven embarassades preguntaven si els casaria Mn. Joan, si era així anaven a un altra lloc ja que no volien passar per un sermó que les posés en evidència en públic. 

Quan es va jubilar va continuar vinculat al barri, però exquisidament respectuós amb tota la tasca que vàrem anar portant a la parròquia. Ell hi venia sovint d’incògnit a veure famílies necessitades i a més aprofitava el trajecte en metro per fer apostolat sobretot entre la gent jove del metro, ell amb el seu aspecte i la seva sotana. I venia també per la Missa del Gall, Pasqua, la Festa Major i sempre lloava el que fèiem, coses com dir que el fet que haguéssim canviat la festa major fent-la en el dia que marcava l’AAVV havia estat un gran encert que a ell no li havia passat pel cap. 

Podria dir que jo vaig tenir la gran sort d’anar darrera d’un capellà com Mn. Joan i em vaig poder inscriure en el solc que ell havia obert i per tant em va ajudar a viure com a capellà. La nostra diòcesi de Barcelona ha estat fecundada per molts capellans com ell que han fet una església arrelada al poble i que ha fet arribar l’evangeli.
Josep Soler Llopart

Pep y las dimensiones espacio y tiempo


(Mari Montáñez) Mi relación personal con Pep comienza en la parroquia del barrio del Buen Pastor sobre el año 1984. Un compañero de grupo de la Jobac estaba en unas circunstancias muy complicadas y quise colaborar de alguna forma. Mi consiliario me dijo que hablara con Pep que era quien le estaba ayudando y así lo hice. De esta manera comenzó una relación muy enriquecedora que arraigó en mi interior y dio muchos frutos.
Cuando observo ahora desde la distancia que da el tiempo veo el rol que Pep desempeñó para jóvenes del barrio como este compañero y yo misma. Era una figura con rasgos masculinos y femeninos que abría espacios y concedía tiempos generando una estructura que nos hacía sentir suficientemente seguros y seguras para seguir creciendo. Captaba las capacidades de cada uno y las potenciaba nombrándolas. Nos convencía para el compromiso militante y la responsabilidad de tareas dentro del movimiento. Me sorprendió su propuesta para ser iniciadora y llevar un grupo de jóvenes, a mí el movimiento de la Jobac me costaba como a muchos jóvenes del barrio y él lo sabía. Teníamos algo así como un complejo frente a otros barrios, éramos conscientes de una marca de fábrica que nos hacía diferentes.   
Pep apoyó mi iniciativa de llevar a cabo una Campaña de Reyes en el barrio cuando aún no existían. Recuerdo que no terminé de explicarle el proyecto y me dijo Sí. Con rotundidad. Puso la infraestructura necesaria: los locales parroquiales que se transformaron en almacén y taller de juguetes, facilitó las comunicaciones con la asistenta social de Cáritas y con la Escuela Parroquial. Su mente era brillante, ágil, eficaz, hubiera sido un excelente empresario. Yo le conocía con capacidad de mando y organización, entonces le descubrí con capacidad para ponerse al servicio de otro sin organizar y sin mandar, respetando y apoyando. La campaña era un proyecto ambicioso, con una metodología propia innovadora que él defendió al inicio y durante los años que duró y que él estuvo en la parroquia.
Fruto de una de las campañas de la Jobac nació AJCA (Associació de Joves contra l’Atur), la fundamos algunos jóvenes y el consiliario Jesús Lanao. La sede estaba en la parroquia y ocupamos una sala en la que estábamos prestando servicio y trabajando como liberados. Ahí conocí a un Pep que comparte espacios en igualdad, que da la llave de su territorio y confía en el buen uso del espacio que podíamos hacer.
Con frecuencia siento la fuerza del vínculo de aquellos años, los valores que trabajamos y los hábitos que adquirimos. Durante años tuve la asociación de “montañas-Pep” gestada en las “trobades jobaqueres”. En navidades siempre me pasa que quiero quedar con mis hermanos y sobrinos a cantar villancicos y nadie responde a mis peticiones. Entonces me acuerdo que eso era con mi familia de la parroquia y mi mente se niega a cambiar la etiqueta del almacén de la memoria por lo que al año siguiente me vuelve a pasar. Así llevo muchos años.
Pep hacía comunidad reforzando la individualidad, en eso era un artista porque se necesita más arte que técnica para hacerlo con éxito. Él ofrecía espacio y tiempo esperando que arraigara una semilla y diera profundidad a la persona, vida interior, siempre en contexto grupal.
Usaba la palabra para la unión de las personas. Y el silencio también. Es la persona con la inteligencia lingüística más elevada que he conocido. Él tiene mucho que ver con el respeto y amor que siento hacia la lengua catalana. Su capacidad verbal era impresionante, de haber querido hubiera sido un gran intelectual. Podía desprenderse de sus propias capacidades para llevar a cabo lo que él consideraba que debía hacer y deseaba: una comunidad parroquial.
Hasta el año 1992 que se fue del barrio hubo en nuestra relación primavera, verano, otoño e invierno. El invierno duró 15 años. Después del invierno vino el otoño, después el verano, después la primavera y después el no-tiempo. En esta segunda oportunidad de relación encontré a un Pep que seguía teniendo coraje para mirarse sin miedo, que permanecía leal a sus vínculos concretos y abstractos, que era más consciente de sus necesidades, que continuaba firme en su misión de hacer comunidad y ahí está haciéndolo porque eso es lo que hacemos escribiendo y mandando fotos, ¿verdad?. Para conseguirlo se ha desprendido de su cuerpo.
En una conversación de hace aproximadamente un año me dijo que había una lectura que le encantaba, que la leía continuamente. Yo creo que era su “poción mágica” como Obelix, algo que le “encantaba”, que le daba fuerza. Es el capítulo 1 de Marcos. El evangelio. Jesús. El Jesús de Marcos. Yo soy más de Juan. Yo también soy de evangelio.
Marí Montáñez Martínez



La nostra història amb en Pep ve de molt lluny. L'any 1975 ens casem i anem a viure a la Sagrera. Allí el coneixem, acabat de ser ordenat sacerdot i de seguida ens engresca a formar part d'un grup de joves on hi havia, entre altres, tres dels germans Mercader i on ell ens fa de consiliari. Cal dir que teníem una edat semblant, tots érem joves i amb ganes de viure i de canviar el món.
És així com ens endinsem en la revisió de vida obrera, en el veure-jutjar-actuar com a mètode de treball i és aquí també on anem prenent o aprofundint en la consciència de classe. En Pep ens fa de consiliari i amb aquest grup compartim els primer passos de la JOBAC. A més de les reunions de grup participem a les trobades i la Carme s'implica en la confecció del «Marxem», el butlletí del moviment. En aquella època en Pep a més de les feines parroquials treballava de fuster, fent tacos de billar, i ho va fer durant molts anys. Sempre va ser energia pura, no va parar mai d'engegar un munt de projectes i de grups.
Creixem amb la JOBAC però, per edat i situació familiar, comencem a tenir filles, la Rut funda una efímera BEBAC, a més tots hem deixat ja els estudis i treballem, ens acostem a la trentena, i arriba el moment de plantejar un pas més en la nostra manera de viure la fe i de la mà d'en Pep explorem a quin moviment d'adults ens podem integrar. Després d'alguns dubtes i vicissituds, (i aquí sempre recordarem a la Rosa Mercader, la primera que ens va deixar) decidim entrar a l'ACO, que ens acull amb els braços oberts. També en això som pioners. El grup creix, i en diferents èpoques i moments van entrant els que encara avui continuem. I és clar en Pep també continua sent el nostre consiliari.
Parlem una mica de la seva manera de fer de consiliari. En Pep ha estat sempre un més del nostre grup,  potser per allò que hem dit que érem pràcticament de la mateixa edat, no l'hem vist mai com a una persona forània o estranya, sempre l'hem considerat i tractat com un igual, com un germà i no pas com un mossèn; però també és veritat que ens aportava un «plus» ... o molts. De bon principi la manera com ens va anar ensenyant a utilitzar la metodologia de la revisió de vida, com vam anar aprenent a VEURE la realitat més enllà de l'anècdota; la seva insistència, suau però ferma, en revisar FETS de vida, no pas temes o idees; l'aparent facilitat amb que relacionava l'Evangeli amb la vida (després s'entén que devia ser fruit de molta pregària); etc.
Volem pensar que potser aquest intercanvi de vivències també devia influir en la manera com en Pep va anar actualitzant la revisió de vida; per posar un exemple: ens sembla que a partir d'un determinat moment l'Evangeli pren un paper central i més importància en la fase del JUTJAR, deixem de fer-ho des de les nostres pròpies idees, històries i pors i intentem jutjar des dels criteris i la visió de Déu. L'ACTUAR sempre ha estat un aspecte difícil de concretar, però en Pep tenia l'encert de no fer-ne d'això un problema, de no exigir impossibles, de respectar el procés personal de cadascú sense incomodar mai, però també sense deixar d'oferir-nos eines per progressar, per ser més fidels, per no perdre de vista el que féiem i el que Déu demana de nosaltres. Tota una lliçó de pedagogia. Sovint en començar el curs ens deia que ens trobàvem, que  ens reuníem, no només com un grup d'amics –que ho som– sinó per alguna cosa més, que com a amics ho podíem fer en altres llocs o moments, però que les reunions de revisió de vida eren per anar més enllà, per pregar, per aprofundir la fe, per viure d'Evangeli d'una manera determinada, des de la vida, des de la quotidianitat, des del dia a dia del nostre ser treballadors, assalariats, classe obrera al cap i a la fi; viure la fe des de la humilitat i des de la nostra pobresa, amb les nostres limitacions i els nostres ets i uts. Sens dubte ha estat durant tots aquests anys el nostre pal de paller.

Amb ell hem crescut com a cristians i com a treballadors, però també com a persones, i com a capellà i com a amic ens ha acompanyat en totes les etapes de la nostra vida: en els nostres compromisos laborals, polítics, socials, veïnals o familiars: en les decisions importants que anàvem prenent, ja fossin personals, familiars o laborals,  en les opcions de vida que anàvem entomant...; en casaments, en naixements i batejos, en malalties o morts de pares i familiars, en les nostres pròpies malalties.
I parlant de malalties, potser només ara entenem aquelles reunions en que en Pep queia en un sopor profund, fruit de la seva malaltia i que nosaltres atribuíem a la sordesa o la fatiga, del que despertava de sobte per il·luminar el fet com si ens hagués estat seguint entre somnis. Sempre hi va haver algun moment o altre, al inici o al final de la reunió, en que compartíem el seu estat de salut, a vegades de manera anecdòtica, potser per treure-hi ferro o la voluntat de no preocupar-nos en excés.
Amb ell hem viscut l'Evangeli, hem après a viure la fe encarnats en la vida o a viure la vida amarats d'Evangeli. Hem viatjat, hem fet caminades i excursions, hem fet estades familiars (quants records de la rectoria de Pedra!), hem llegit i comentat llibres, hem fet recessos i formació, hem compartit exercicis espirituals, hem fet estudis d'evangeli, hem celebrat moltes eucaristies, hem revisat molts i molts fets de les nostres vides,... hem patit per aquesta Església que ell ha estimat tant i a qui ha estat fidel malgrat les seves deficiències i misèries; en definitiva hem celebrat i sobretot compartit la vida, tota la vida.  
Hem vist com amb ell grups i més grups de revisió de vida començaven a caminar, creixien, acollien nova gent, minvaven pels que ens deixaven d'una manera o altra, es fusionaven, desapareixen i feien constants equilibris per trobar-se i compartir la vida i la fe. L'agenda d'en Pep sempre treia fum però sempre va estar al nostre costat malgrat les limitacions que mica en mica l'anaven consumint.
Sentim una gran gratitud per totes aquestes coses, per haver-nos estimat tant, per ser el nostre amic, el nostre referent, el nostre consiliari, per il·luminar-nos el camí, per haver-nos mostrat Jesús.
El seu amor i record ens acompanyarà per sempre.  

Carme Torelló, Edmon Ribatallada i el grup I de l'ACO de la Sagrera

dijous, 5 de març de 2020

La parròquia, lloc de vida cristiana


(Pep Soler) Jo fa un any i mig que sóc a la Parròquia de St. Andreu de Palomar de Barcelona, això fa que no pugui parlar de gaires realitats perquè tot just estic entrant-hi. D’altra banda porto implicat en el món parroquial des de l’any 1970, fins a l’any 82 de seminarista i vicari a la parròquia de la Sagrera i del 82 fins ara de rector a les parròquies del Bon Pastor de Barcelona i de Sta. Gemma, St. Antoni i St. Enric simultàniament a l’Hospitalet i Esplugues. A la vegada he estat molt implicat als moviments de la JOBAC, JOC i ACO assumint responsabilitats en la consiliaria diocesana dels moviments i sempre acompanyant com a consiliari diferents grups, algun des de l’any 1973 fins ara. He viscut tot això, m’hi he implicat intensament i puc dir que ha estat la meva vida.
La parròquia ha estat per mi un lloc on he sentit que es movien moltes coses i a la vegada també on he tingut la sensació de que la vida s’aturava. Ja es veu que en la parròquia les coses no són lineals, entren en contradicció, avancen però també retrocedeixen, s’obren portes immenses i també les veus tancar, hi ha una línea de futur però a la vegada la veus que es perd...podríem dir com la vida mateixa.
Segurament aquesta és la clau per valorar la parròquia, que sempre hi és, com la vida i la trobem al costat de la vida. Potser per aquí podem arribar a entendre que una institució tant antiga com és l’església, ens sorprengui, quan ja estem a punt d’enterrar-la i sorgeixi una i mil vegades amb nova vida, per això en la parròquia he trobat Jesús.
En aquest sentit, jo puc dir que la parròquia m’ha fet experimentar i m’ha tocat a fons, allò que en els moviments tenim molt clar. Així: la parròquia m’ha donat el contacte amb els pobres, m’ha fet experimentar que l’evangeli tocava a aquell a qui mai havia arribat, trobar-me amb gent molt diversa i que no entraven en els meus plantejaments i experimentar que hi havia un camí possible, m’ha endinsat en el camí de l’espontaneïtat i del fer gratuït... A la vegada els moviments m’han ajudat a valorar bé tot això, a buscar marcs de referència que ens fessin avançar.
Ara que sóc en un tornar a començar, i per tant que estic amb els ulls ben oberts per endevinar, apreciar i fer camí, sento la parròquia com una crida a fer bullir l’olla, a tocar aquells ressorts que creïn animació, no es pot fer res sinó aconseguim la implicació positiva, suggerint i per això tot estar obert i  la sento sobretot com la il·lusió perquè cada persona se senti tocada i trobi el seu lloc. També és el moment d’encetar processos o de saber-los captar quan ja estan en marxa, prestar-nos a acompanyar-ne sense posar condicions prèvies...I això avui crec que és la crida que tenim, perquè hem de reconèixer que no sabem cap on anem, com han de ser els espais i els moments de vida cristiana.
La Parròquia ens suggereix unes quantes coses: portes obertes, quantes més millor; racó on un pugui trobar o fer el seu procés; espai on trobar la palanca que faci sortir d’un mateix; lloc on trobar algú; experimentar el goig de comptar amb altres, de fer projecte, de sentir el gust d’allò que he arribat a compartir, en definitiva, fer comunitat.
I com a significativa l’eucaristia, centre de la vida a la parròquia i on jo experimento l’eucaristia con en lloc, encara que sembli estrany. Perquè a la parròquia l’eucaristia és lloc de diversitat a molts nivells: de persones, de moments, de motivacions, de manera de posar-s’hi...I per això és el lloc de sentir que estem caminant junts, quan sembla el contrari, ja que això no és exactament: “tots pensem el mateix”, “ho fem tot molt bé” i “tothom està molt amatent”. És el lloc que em refereix a la Paraula de Déu i que no és exactament “ja tinc clar que em demana Déu”, i per tant lloc de conversió que no és “ja sóc sant”; és trobada amb Jesús que m’ha convocat, també quan no en tinc ganes; és lloc de resar, que és deixar que ell faci; i és crida a la responsabilitat perquè m’encamina per un espai on hi són els altres i això ho he experimentat quan certes persones han trobat el seu lloc i semblava que no n’hi havia per a elles.
Jo a la parròquia sempre m’he trobat movent-me, trobant noves motivacions, valorant les coses d’una altra manera, no sentint que estic perdent el temps i educant-me en la paciència de creure en el procés que cada persona necessita. I mai he sentit que la parròquia en la que jo estava era la millor. Però la condició ha estat implicar-m’hi sense posar condicions, jugant totes les cartes, que mai ningú pensés que volia treure’n cap profit per afavorir altres realitats d’església, sabent apreciar el que es donava i buscant nous camins, “jo sóc de la parròquia”. No sé cap on ha d’anar la parròquia en el futur però del que n’estic segur que per a mi i per les persones amb qui comparteixo la vida de parròquia, aquesta és el meu lloc de vida cristiana feta en comunitat.

Malgrat la fatiga

En una tanda d'exercicis de l'ACO. Al Mas Blanc

(Grup Sagrera IV) Fa 12 anys ens va deixar com a consiliari en Martí Visa, rector de la parròquia de Sant Andreu. Després de 10 anys amb el nostre grup  i a la parròquia va haver de marxar per motius de salut.  Va arribar per substituir-lo en Pep Soler.
Veient que quedàvem sense consiliari i pensant que en Pep ràpidament quedaria agafat per altres compromisos, vam proposar-li de fer de consiliari del nostre grup, donant així continuïtat a l’acompanyament d’en Martí.
No ho va dubtar gens per dir-nos que sí, això que ja venia amb una sèrie de compromisos amb altres grups i que veia que el càrrec de rector de Sant Andreu suposava molt més que fer-se càrrec de la parròquia (CEL, Casa Asil, ...).
Portava un munt de coses però estava per totes. En ocasions venia al grup fatigat, després de empalmar varies reunions i alguna que altra eucaristia, inclús semblava que s’adormia, però estava atent al fet que revisàvem i després de esplaiar-nos amb el veure, en feia una síntesi buscant sempre un fet central i així ajudant-nos a reconduir la reunió.  Després de tants anys continuant encara estant al cas de fer una millor RdV, amb la participació de tots. El ens ha ajudat tots aquests anys a posar-nos les ulleres per anar veient i revisant la vida amb els ulls de Déu.
Era una persona que et posava les coses fàcils, molt proper, compartint també la seva vida a les reunions, qüestions de família o dificultats del dia a dia com a rector, reconeixent les seves limitacions  a l’hora de poder atendre a tots els que s’acostaven a la parròquia, sovint per demanar ajuda.
En ell es complia allò que demanava Jesús de fer als deixebles  “com el Fill de l'home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom” (Mt 20, 28).
Gràcies Pep!
(testimoni de la pregària que l'ACO de la zona va fer per ell a Sant Andreu l'1 de març de 2020)

Capellà i fuster

Cantant les Caramelles amb els consiliaris a la Pasqua de la Jobac. 1981

(Grup Sagrera III) Quasi tots els militants que formen o han format part del grup que avui coneixem pel nom de Sagrera III vam conèixer en Pep a la parròquia del Crist Rei i vam ser uns testimonis més de la seva arribada com a diaca i de la seva ordenació. Ell ens va proposar d’entrar en el incipient moviment que s’estava gestant.
I així va ser, vam ser els petis d’una Jobac que començava, amb tota la il·lusió i empenta del moment, un moment que ens atrevim a qualificar d’històric. I ho vam viure de la mà d’en Pep Soler.
Ell ens va donar força i confiança, ens va guiar i recolzar. Amb ell, l’església que havíem conegut dels pares, en la nostra infantesa, va esdevenir jove i dinàmica.
I per un adolescent, ser iniciat per una persona, que a més de capellà, era fuster, tenia quelcom d’especial, com més autèntic i no et deixava indiferent. Inevitable pensar en el Fuster de Natzaret, i en el caminar de pla - damunt les serradures de color mantega.
Però ell, no ens en parlava, si no més aviat del fet de ser assalariat, de ser classe obrera, una consciència que ens ha quedat arrelada i ja la duem per sempre, íntimament lligada a la de ser cristià, a ser llevat dins de la massa.
Donem gràcies al bon Déu per tot el temps que en Pep ens va dedicar, perquè no va regatejar esforços en la nostra iniciació, per tenir-lo al nostre costat en els moments difícils, per tots els somriures que ens va dedicar, per la seva constància i entrega, per la seva preocupació sincera pels nostres neguits, per l’autenticitat que transmetien les seves paraules.
El seu comiat de la Sagrera va ser molt sentit, molt viscut per tots, les fotos perquè es recordés de nosaltres en són testimonis, però a ell no li calien, tenim la convicció que ens va portar sempre en el cor.
I en marxar al Bon Pastor naturalment va haver de deixar moltes coses, i ens va tocar a nosaltres, potser ho va fer perquè sabia que ens deixava en bones mans, però cada cop que ens retrobàvem, era retrobar l’amic, retrobar el mestre.
Tot reflexionant-hi, ens hem adonat, que realment vam ser uns privilegiats.
(testimoni de la pregària que l'ACO de la zona va fer per ell a Sant Andreu l'1 de març de 2020).

Un home que creu, que espera, que confia

Àngels Hernández i Pep Soler a París, el 1978, en una trobada de la JOC
(Àngels Hernández, grup Sagrera II) El llibret magnífic  Sant Josep, un home de fe de la col·lecció Sants i Santes, de Josep Llligadas, ens descriu  Sant Josep com “un home que creu, que espera, que confia. I que això ho fa realitat en la vida: l’evangeli, per definir-lo, ens dirà que és un home que li surt de dintre ser bo”.
En Pep Soler no es podia dir d’una altra manera. Aquest fragment descriu Sant Josep i també ens reflecteix  Mn. Soler. En Josep Soler era un home bo, treballador, coherent, acollidor, que estimava a tothom, sobretot els infants, els vells, els pobres i els pobres d’esperit, els marginats de la societat i ... els joves.
En tenim constància els que el vàrem conèixer com a futurs militants de la Jobac i després de l’ACO en aquell pis (el pisot) del carrer Martí i Molins, 43-45, de la Sagrera. Ell era un servidor. Si hagués volgut hauria pogut ser bisbe, segur. Era estudiós, disciplinat, responsable, molt responsable. Les parròquies on havia estat (el Crist Rei de la Sagrera, el Bon Pastor, parròquia Sant Enric d’Ossó a l’Hospitalet, els seus  dotze últims anys a Sant Andreu...  i els grups que l’havien tingut de consiliari en podrien parlar millor que jo. L’Asil de Sant Andreu... Era un home de Déu. Era el testimoni, el pastor “el pastor cuida les seves ovelles...” com ens diu el Nou Testament.
És clar que tenia mancances! Com tothom. No l’estimaríem si només li veiéssim  virtuts. Semblava que el que ell feia era el més important. Altres preveres han fet una gran tasca a la nostra església de Catalunya. No hi ha cap dubte. Era l’entusiasme pel que feia, les ganes... el que el portava a parlar amb entusiasme de les seves tasques.
Ell era un referent per a nosaltres. Els joves de les parròquies de barris  obrers i populars, dels pobles de Catalunya que vam conèixer Joseph Cardijn, mort poc després de cloure el Concili Vaticà II, a través d’ell i d’altres seminaristes. Una fornada excel·lent!
És el camí d’Emaús –que deia en Joan Ramon i Cinca- en la introducció del llibre d’Alain Patin L’anomenat Jesús: “Com aquell vespre pel camí d’Emaús”. Un text, crec jo, fonamental en la nostra fe. “Els moviments JOC, ACO volen ser testimoni col.lectiu d’aquestes trobades alliberadores i transformadores del món obrer amb Jesucrist –se n’adoni o no- per donar-ne fe i perquè aquesta fe vagi fent emergir una església realment interioritzada en aquest món”.
La mort d’en Pep ens ha deixat tristos..., tristos però agraïts.
Som privilegiats, rics diria jo. Hem tingut la sort de ser amics d’ell.
Descansi en pau.

Gràcies Josep.
(testimoni de la pregària que l'ACO de la zona va fer per ell a Sant Andreu l'1 de març de 2020).