(Pep Soler) Jo fa un any i mig que sóc a la Parròquia de St. Andreu
de Palomar de Barcelona, això fa que no pugui parlar de gaires realitats perquè
tot just estic entrant-hi. D’altra banda porto implicat en el món parroquial
des de l’any 1970, fins a l’any 82 de seminarista i vicari a la parròquia de la Sagrera i del 82 fins ara
de rector a les parròquies del Bon Pastor de Barcelona i de Sta. Gemma, St.
Antoni i St. Enric simultàniament a l’Hospitalet i Esplugues. A la vegada he estat
molt implicat als moviments de la
JOBAC , JOC i ACO assumint responsabilitats en la consiliaria
diocesana dels moviments i sempre acompanyant com a consiliari diferents grups,
algun des de l’any 1973 fins ara. He viscut tot això, m’hi he implicat intensament
i puc dir que ha estat la meva vida.
La parròquia
ha estat per mi un lloc on he sentit que es movien moltes coses i a la vegada
també on he tingut la sensació de que la vida s’aturava. Ja es veu que en la
parròquia les coses no són lineals, entren en contradicció, avancen però també
retrocedeixen, s’obren portes immenses i també les veus tancar, hi ha una línea
de futur però a la vegada la veus que es perd...podríem dir com la vida
mateixa.
Segurament
aquesta és la clau per valorar la parròquia, que sempre hi és, com la vida i la
trobem al costat de la vida. Potser per aquí podem arribar a entendre que una
institució tant antiga com és l’església, ens sorprengui, quan ja estem a punt
d’enterrar-la i sorgeixi una i mil vegades amb nova vida, per això en la
parròquia he trobat Jesús.
En aquest
sentit, jo puc dir que la parròquia m’ha fet experimentar i m’ha tocat a fons,
allò que en els moviments tenim molt clar. Així: la parròquia m’ha donat el
contacte amb els pobres, m’ha fet experimentar que l’evangeli tocava a aquell a
qui mai havia arribat, trobar-me amb gent molt diversa i que no entraven en els
meus plantejaments i experimentar que hi havia un camí possible, m’ha endinsat
en el camí de l’espontaneïtat i del fer gratuït... A la vegada els moviments
m’han ajudat a valorar bé tot això, a buscar marcs de referència que ens fessin
avançar.
Ara que sóc en
un tornar a començar, i per tant que estic amb els ulls ben oberts per
endevinar, apreciar i fer camí, sento la parròquia com una crida a fer bullir
l’olla, a tocar aquells ressorts que creïn animació, no es pot fer res sinó
aconseguim la implicació positiva, suggerint i per això tot estar obert i la sento sobretot com la il·lusió perquè cada
persona se senti tocada i trobi el seu lloc. També és el moment d’encetar
processos o de saber-los captar quan ja estan en marxa, prestar-nos a
acompanyar-ne sense posar condicions prèvies...I això avui crec que és la crida
que tenim, perquè hem de reconèixer que no sabem cap on anem, com han de ser
els espais i els moments de vida cristiana.
I com a
significativa l’eucaristia, centre de la vida a la parròquia i on jo
experimento l’eucaristia con en lloc, encara que sembli estrany. Perquè a la
parròquia l’eucaristia és lloc de diversitat a molts nivells: de persones, de
moments, de motivacions, de manera de posar-s’hi...I per això és el lloc de
sentir que estem caminant junts, quan sembla el contrari, ja que això no és exactament:
“tots pensem el mateix”, “ho fem tot molt bé” i “tothom està molt amatent”. És
el lloc que em refereix a la
Paraula de Déu i que no és exactament “ja tinc clar que em demana Déu ”, i per tant
lloc de conversió que no és “ja sóc sant”; és trobada amb Jesús que m’ha
convocat, també quan no en tinc ganes; és lloc de resar, que és deixar que ell
faci; i és crida a la responsabilitat perquè m’encamina per un espai on hi són
els altres i això ho he experimentat quan certes persones han trobat el seu
lloc i semblava que no n’hi havia per a elles.
Jo a la
parròquia sempre m’he trobat movent-me, trobant noves motivacions, valorant les
coses d’una altra manera, no sentint que estic perdent el temps i educant-me en
la paciència de creure en el procés que cada persona necessita. I mai he sentit
que la parròquia en la que jo estava era la millor. Però la condició ha estat
implicar-m’hi sense posar condicions, jugant totes les cartes, que mai ningú
pensés que volia treure’n cap profit per afavorir altres realitats d’església,
sabent apreciar el que es donava i buscant nous camins, “jo sóc de la
parròquia”. No sé cap on ha d’anar la parròquia en el futur però del que
n’estic segur que per a mi i per les persones amb qui comparteixo la vida de
parròquia, aquesta és el meu lloc de vida cristiana feta en comunitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada