Un home que creu, que espera, que confia

Àngels Hernández i Pep Soler a París, el 1978, en una trobada de la JOC

(Àngels Hernández, grup Sagrera II) El llibret magnífic  Sant Josep, un home de fe de la col·lecció Sants i Santes, de Josep Llligadas, ens descriu  Sant Josep com “un home que creu, que espera, que confia. I que això ho fa realitat en la vida: l’evangeli, per definir-lo, ens dirà que és un home que li surt de dintre ser bo”.

En Pep Soler no es podia dir d’una altra manera. Aquest fragment descriu Sant Josep i també ens reflecteix  Mn. Soler. En Josep Soler era un home bo, treballador, coherent, acollidor, que estimava a tothom, sobretot els infants, els vells, els pobres i els pobres d’esperit, els marginats de la societat i ... els joves.

En tenim constància els que el vàrem conèixer com a futurs militants de la Jobac i després de l’ACO en aquell pis (el pisot) del carrer Martí i Molins, 43-45, de la Sagrera. Ell era un servidor. Si hagués volgut hauria pogut ser bisbe, segur. Era estudiós, disciplinat, responsable, molt responsable. Les parròquies on havia estat (el Crist Rei de la Sagrera, el Bon Pastor, parròquia Sant Enric d’Ossó a l’Hospitalet, els seus  dotze últims anys a Sant Andreu...  i els grups que l’havien tingut de consiliari en podrien parlar millor que jo. L’Asil de Sant Andreu... Era un home de Déu. Era el testimoni, el pastor “el pastor cuida les seves ovelles...” com ens diu el Nou Testament.

És clar que tenia mancances! Com tothom. No l’estimaríem si només li veiéssim  virtuts. Semblava que el que ell feia era el més important. Altres preveres han fet una gran tasca a la nostra església de Catalunya. No hi ha cap dubte. Era l’entusiasme pel que feia, les ganes... el que el portava a parlar amb entusiasme de les seves tasques.

Ell era un referent per a nosaltres. Els joves de les parròquies de barris  obrers i populars, dels pobles de Catalunya que vam conèixer Joseph Cardijn, mort poc després de cloure el Concili Vaticà II, a través d’ell i d’altres seminaristes. Una fornada excel·lent!

És el camí d’Emaús –que deia en Joan Ramon i Cinca- en la introducció del llibre d’Alain Patin L’anomenat Jesús: “Com aquell vespre pel camí d’Emaús”. Un text, crec jo, fonamental en la nostra fe. “Els moviments JOC, ACO volen ser testimoni col.lectiu d’aquestes trobades alliberadores i transformadores del món obrer amb Jesucrist –se n’adoni o no- per donar-ne fe i perquè aquesta fe vagi fent emergir una església realment interioritzada en aquest món”.

La mort d’en Pep ens ha deixat tristos..., tristos però agraïts.

Som privilegiats, rics diria jo. Hem tingut la sort de ser amics d’ell.

Descansi en pau.

Gràcies Josep.

(testimoni de la pregària que l'ACO de la zona va fer per ell a Sant Andreu l'1 de març de 2020).