Àngels Hernández i Pep Soler a París, el 1978, en una trobada de la JOC |
(Àngels Hernández, grup Sagrera II) El llibret magnífic Sant
Josep, un home de fe de la col·lecció Sants i Santes, de Josep Llligadas,
ens descriu Sant Josep com “un home que
creu, que espera, que confia. I que això ho fa realitat en la vida: l’evangeli,
per definir-lo, ens dirà que és un home que li surt de dintre ser bo”.
En Pep Soler no es podia dir d’una altra
manera. Aquest fragment descriu Sant
Josep i també ens reflecteix Mn. Soler.
En Josep Soler era un home bo, treballador, coherent, acollidor, que estimava a
tothom, sobretot els infants, els vells, els pobres i els pobres d’esperit, els
marginats de la societat i ... els joves.
En tenim constància els que el vàrem conèixer
com a futurs militants de la Jobac i després de l’ACO en aquell pis (el pisot)
del carrer Martí i Molins, 43-45, de la Sagrera. Ell era un servidor. Si hagués
volgut hauria pogut ser bisbe, segur. Era estudiós, disciplinat, responsable,
molt responsable. Les parròquies on havia estat (el Crist Rei de la Sagrera, el
Bon Pastor, parròquia Sant Enric d’Ossó a l’Hospitalet, els seus dotze últims anys a Sant Andreu... i els grups que l’havien tingut de consiliari
en podrien parlar millor que jo. L’Asil de Sant Andreu... Era un home de Déu.
Era el testimoni, el pastor “el pastor cuida les seves ovelles...” com ens diu
el Nou Testament.
És clar que tenia mancances! Com tothom.
No l’estimaríem si només li veiéssim virtuts. Semblava que el que ell feia era el
més important. Altres preveres han fet una gran tasca a la nostra església de
Catalunya. No hi ha cap dubte. Era l’entusiasme pel que feia, les ganes... el que
el portava a parlar amb entusiasme de les seves tasques.
Ell era un referent per a nosaltres. Els
joves de les parròquies de barris obrers
i populars, dels pobles de Catalunya que vam conèixer Joseph Cardijn, mort poc
després de cloure el Concili Vaticà II, a través d’ell i d’altres seminaristes.
Una fornada excel·lent!
És el camí d’Emaús –que deia en Joan
Ramon i Cinca- en la introducció del llibre d’Alain Patin L’anomenat Jesús: “Com aquell vespre pel camí d’Emaús”. Un text,
crec jo, fonamental en la nostra fe. “Els moviments JOC, ACO volen ser
testimoni col.lectiu d’aquestes trobades alliberadores i transformadores del
món obrer amb Jesucrist –se n’adoni o no- per donar-ne fe i perquè aquesta fe
vagi fent emergir una església realment interioritzada en aquest món”.
La mort d’en Pep ens ha deixat tristos...,
tristos però agraïts.
Som privilegiats, rics diria jo. Hem
tingut la sort de ser amics d’ell.
Descansi en pau.
Gràcies Josep.
(testimoni de la pregària que l'ACO de la zona va fer per ell a Sant Andreu l'1 de març de 2020).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada