El "padre Botella" en un bateig

(Pep Soler) Mn. Joan Cortinas representa tota una manera de fer de capellà que van tenir molts preveres a la nostra diòcesi de Barcelona i que va tenir com eixos fonamentals l’arrelament al poble o barri on van exercir el seu ministeri, un gran esperit de servei, un zel apostòlic i una profunda vivència de la seva fe. Però a la vegada Mn. Joan va ser un prevere singular, per això va ser conegut pel Pare Botella II i per moltes històries que van fer que de Mn. Joan només n’hi hagués un. 

Jo el vaig conèixer als anys 70 quan jo era vicari de la Parròquia de Crist Rei al barri de la Sagrera de Barcelona i formàvem part d’un mateix arxiprestat i sobretot perquè a través del moviment de la JOBAC vaig anar coneixent el barri de Mn. Joan que era el Bon Pastor. Després vaig esdevenir el seu successor dos mesos com a vicari i després com a Rector. 

La imatge era força singular amb la seva sotana envellida i no gaire neta, la seva cara ben especial i sempre present a totes les reunions d’arxiprestat, on en aquell temps coincidíem preveres ben diferents i sobretot amb idees que eren força trencadores amb la manera de fer de Mn. Joan. Però ell sempre hi era sense fer escarafalls del que sentia a dir, amb ganes que els capellans joves volguéssim portar la nostra tasca en el seu barri, ja que per sobre de tot, el seu interès era que els joves d’allà fossin bones persones i bons cristians. I certament en aquella dècada va portar-se a terme una bona tasca amb els joves gràcies a les Religioses del Nen Jesús que tenien una comunitat al barri, als Jesuïtes i als Marianistes; Mn. Joan encara que no entenia gaire el que es feia, deixava fer i ho recolzava. També a les reunions quan podia hi treia les seves preocupacions com la presència dels Testimonis de Jehovà que veia li prenien feligresos, ell venia amb una pila de llibres per tal de refusar als Testimonis. 

El Barri del Bon Pastor era un barri suburbial de Barcelona nascut en motiu de les obres del metro de la línea 1 que es fa fer quan l’Exposició de Barcelona, fet de cases senzilles amb condicions molt precàries; aquest assentament s’hi van afegir al final de la guerra incivil els que fugien del Front de Madrid, la majoria dones a qui havien agafat els marits i després va anar rebent les diferents onades d’immigració que van venir dels diferents llocs del país. Va ser un barri segregat, amb manca de tota mena d’equipaments i de serveis. En aquest barri Mn. Cortinas hi va ser del 1939 al 1982, 42 anys d’una entrega total. 

Mn. Cortinas portat pel seu zel apostòlic va celebrar tots els matrimonis canònics d’aquells que durant la guerra s’havien casat civilment, va batejar tots el que no ho estaven en aquell moment, va voler fer arribar l’evangeli a molta gent que no l’havia sentit o que clarament n’estava en contra degut als fets de la guerra i a la posició de l’església. La seva tasca en aquest sentit va ser plena d’entrega però a la vegada acollida d’una forma molt diversa. 

Mn. Cortinas va viure pel seu barri: li va canviar el nom de “Cases Barates” pel del Bon Pastor que era el nom de la parròquia, buscant la seva dignificació; va ser artífex del pas del barri de Santa Coloma a Barcelona, buscant que la gent fos atesa a nivell sanitari d’una manera més digna; va crear un ambulatori a la parròquia amb la mateixa finalitat; va crear l’Escola Parroquial mobilitzant tota la ciutat de Barcelona amb les seves campanyes de l’ampolla; es va passejar per tot el país anant a visitar els presos polítics i comuns de moltes famílies del barri, fins al punt que va aconseguir tenir les portes obertes de les presons en un moment que era molt difícil accedir-hi. 

A Mn. Cortinas també va arribar el Concili Vaticà II per una banda perquè encaixava bé en allò que eren les seves preocupacions apostòliques, per altra banda perquè era un home d’església sempre a punt per seguir el que aquesta fes i digués. Però, com no podia ser d’altra manera, va incidir en ell a la seva manera. Dos exemples: li va semblar que el Concili demanava retirar les capelletes dels sants i ell va retirar tots els sants de l’església excepte Sant Josep i la Immaculada i per altra banda ell va continuar amb el seu tarannà en coses de moral integristes que feia que les noies que es casaven embarassades preguntaven si els casaria Mn. Joan, si era així anaven a un altra lloc ja que no volien passar per un sermó que les posés en evidència en públic. 

Quan es va jubilar va continuar vinculat al barri, però exquisidament respectuós amb tota la tasca que vàrem anar portant a la parròquia. Ell hi venia sovint d’incògnit a veure famílies necessitades i a més aprofitava el trajecte en metro per fer apostolat sobretot entre la gent jove del metro, ell amb el seu aspecte i la seva sotana. I venia també per la Missa del Gall, Pasqua, la Festa Major i sempre lloava el que fèiem, coses com dir que el fet que haguéssim canviat la festa major fent-la en el dia que marcava l’AAVV havia estat un gran encert que a ell no li havia passat pel cap. 

Podria dir que jo vaig tenir la gran sort d’anar darrera d’un capellà com Mn. Joan i em vaig poder inscriure en el solc que ell havia obert i per tant em va ajudar a viure com a capellà. La nostra diòcesi de Barcelona ha estat fecundada per molts capellans com ell que han fet una església arrelada al poble i que ha fet arribar l’evangeli.

Josep Soler Llopart

Pep y las dimensiones espacio y tiempo

(Mari Montáñez) Mi relación personal con Pep comienza en la parroquia del barrio del Buen Pastor sobre el año 1984. Un compañero de grupo de la Jobac estaba en unas circunstancias muy complicadas y quise colaborar de alguna forma. Mi consiliario me dijo que hablara con Pep que era quien le estaba ayudando y así lo hice. De esta manera comenzó una relación muy enriquecedora que arraigó en mi interior y dio muchos frutos.

Cuando observo ahora desde la distancia que da el tiempo veo el rol que Pep desempeñó para jóvenes del barrio como este compañero y yo misma. Era una figura con rasgos masculinos y femeninos que abría espacios y concedía tiempos generando una estructura que nos hacía sentir suficientemente seguros y seguras para seguir creciendo. Captaba las capacidades de cada uno y las potenciaba nombrándolas. Nos convencía para el compromiso militante y la responsabilidad de tareas dentro del movimiento. Me sorprendió su propuesta para ser iniciadora y llevar un grupo de jóvenes, a mí el movimiento de la Jobac me costaba como a muchos jóvenes del barrio y él lo sabía. Teníamos algo así como un complejo frente a otros barrios, éramos conscientes de una marca de fábrica que nos hacía diferentes.   

Pep apoyó mi iniciativa de llevar a cabo una Campaña de Reyes en el barrio cuando aún no existían. Recuerdo que no terminé de explicarle el proyecto y me dijo Sí. Con rotundidad. Puso la infraestructura necesaria: los locales parroquiales que se transformaron en almacén y taller de juguetes, facilitó las comunicaciones con la asistenta social de Cáritas y con la Escuela Parroquial. Su mente era brillante, ágil, eficaz, hubiera sido un excelente empresario. Yo le conocía con capacidad de mando y organización, entonces le descubrí con capacidad para ponerse al servicio de otro sin organizar y sin mandar, respetando y apoyando. La campaña era un proyecto ambicioso, con una metodología propia innovadora que él defendió al inicio y durante los años que duró y que él estuvo en la parroquia.

Fruto de una de las campañas de la Jobac nació AJCA (Associació de Joves contra l’Atur), la fundamos algunos jóvenes y el consiliario Jesús Lanao. La sede estaba en la parroquia y ocupamos una sala en la que estábamos prestando servicio y trabajando como liberados. Ahí conocí a un Pep que comparte espacios en igualdad, que da la llave de su territorio y confía en el buen uso del espacio que podíamos hacer.

Con frecuencia siento la fuerza del vínculo de aquellos años, los valores que trabajamos y los hábitos que adquirimos. Durante años tuve la asociación de “montañas-Pep” gestada en las “trobades jobaqueres”. En navidades siempre me pasa que quiero quedar con mis hermanos y sobrinos a cantar villancicos y nadie responde a mis peticiones. Entonces me acuerdo que eso era con mi familia de la parroquia y mi mente se niega a cambiar la etiqueta del almacén de la memoria por lo que al año siguiente me vuelve a pasar. Así llevo muchos años.

Pep hacía comunidad reforzando la individualidad, en eso era un artista porque se necesita más arte que técnica para hacerlo con éxito. Él ofrecía espacio y tiempo esperando que arraigara una semilla y diera profundidad a la persona, vida interior, siempre en contexto grupal.

Usaba la palabra para la unión de las personas. Y el silencio también. Es la persona con la inteligencia lingüística más elevada que he conocido. Él tiene mucho que ver con el respeto y amor que siento hacia la lengua catalana. Su capacidad verbal era impresionante, de haber querido hubiera sido un gran intelectual. Podía desprenderse de sus propias capacidades para llevar a cabo lo que él consideraba que debía hacer y deseaba: una comunidad parroquial.

Hasta el año 1992 que se fue del barrio hubo en nuestra relación primavera, verano, otoño e invierno. El invierno duró 15 años. Después del invierno vino el otoño, después el verano, después la primavera y después el no-tiempo. En esta segunda oportunidad de relación encontré a un Pep que seguía teniendo coraje para mirarse sin miedo, que permanecía leal a sus vínculos concretos y abstractos, que era más consciente de sus necesidades, que continuaba firme en su misión de hacer comunidad y ahí está haciéndolo porque eso es lo que hacemos escribiendo y mandando fotos, ¿verdad?. Para conseguirlo se ha desprendido de su cuerpo.

En una conversación de hace aproximadamente un año me dijo que había una lectura que le encantaba, que la leía continuamente. Yo creo que era su “poción mágica” como Obelix, algo que le “encantaba”, que le daba fuerza. Es el capítulo 1 de Marcos. El evangelio. Jesús. El Jesús de Marcos. Yo soy más de Juan. Yo también soy de evangelio.

Marí Montáñez Martínez

La nostra història amb en Pep ve de molt lluny. L'any 1975 ens casem i anem a viure a la Sagrera. Allí el coneixem, acabat de ser ordenat sacerdot i de seguida ens engresca a formar part d'un grup de joves on hi havia, entre altres, tres dels germans Mercader i on ell ens fa de consiliari. Cal dir que teníem una edat semblant, tots érem joves i amb ganes de viure i de canviar el món.

És així com ens endinsem en la revisió de vida obrera, en el veure-jutjar-actuar com a mètode de treball i és aquí també on anem prenent o aprofundint en la consciència de classe. En Pep ens fa de consiliari i amb aquest grup compartim els primer passos de la JOBAC. A més de les reunions de grup participem a les trobades i la Carme s'implica en la confecció del «Marxem», el butlletí del moviment. En aquella època en Pep a més de les feines parroquials treballava de fuster, fent tacos de billar, i ho va fer durant molts anys. Sempre va ser energia pura, no va parar mai d'engegar un munt de projectes i de grups.

Creixem amb la JOBAC però, per edat i situació familiar, comencem a tenir filles, la Rut funda una efímera BEBAC, a més tots hem deixat ja els estudis i treballem, ens acostem a la trentena, i arriba el moment de plantejar un pas més en la nostra manera de viure la fe i de la mà d'en Pep explorem a quin moviment d'adults ens podem integrar. Després d'alguns dubtes i vicissituds, (i aquí sempre recordarem a la Rosa Mercader, la primera que ens va deixar) decidim entrar a l'ACO, que ens acull amb els braços oberts. També en això som pioners. El grup creix, i en diferents èpoques i moments van entrant els que encara avui continuem. I és clar en Pep també continua sent el nostre consiliari.

Parlem una mica de la seva manera de fer de consiliari. En Pep ha estat sempre un més del nostre grup,  potser per allò que hem dit que érem pràcticament de la mateixa edat, no l'hem vist mai com a una persona forània o estranya, sempre l'hem considerat i tractat com un igual, com un germà i no pas com un mossèn; però també és veritat que ens aportava un «plus» ... o molts. De bon principi la manera com ens va anar ensenyant a utilitzar la metodologia de la revisió de vida, com vam anar aprenent a VEURE la realitat més enllà de l'anècdota; la seva insistència, suau però ferma, en revisar FETS de vida, no pas temes o idees; l'aparent facilitat amb que relacionava l'Evangeli amb la vida (després s'entén que devia ser fruit de molta pregària); etc.

Volem pensar que potser aquest intercanvi de vivències també devia influir en la manera com en Pep va anar actualitzant la revisió de vida; per posar un exemple: ens sembla que a partir d'un determinat moment l'Evangeli pren un paper central i més importància en la fase del JUTJAR, deixem de fer-ho des de les nostres pròpies idees, històries i pors i intentem jutjar des dels criteris i la visió de Déu. L'ACTUAR sempre ha estat un aspecte difícil de concretar, però en Pep tenia l'encert de no fer-ne d'això un problema, de no exigir impossibles, de respectar el procés personal de cadascú sense incomodar mai, però també sense deixar d'oferir-nos eines per progressar, per ser més fidels, per no perdre de vista el que féiem i el que Déu demana de nosaltres. Tota una lliçó de pedagogia. Sovint en començar el curs ens deia que ens trobàvem, que  ens reuníem, no només com un grup d'amics –que ho som– sinó per alguna cosa més, que com a amics ho podíem fer en altres llocs o moments, però que les reunions de revisió de vida eren per anar més enllà, per pregar, per aprofundir la fe, per viure d'Evangeli d'una manera determinada, des de la vida, des de la quotidianitat, des del dia a dia del nostre ser treballadors, assalariats, classe obrera al cap i a la fi; viure la fe des de la humilitat i des de la nostra pobresa, amb les nostres limitacions i els nostres ets i uts. Sens dubte ha estat durant tots aquests anys el nostre pal de paller.

Amb ell hem crescut com a cristians i com a treballadors, però també com a persones, i com a capellà i com a amic ens ha acompanyat en totes les etapes de la nostra vida: en els nostres compromisos laborals, polítics, socials, veïnals o familiars: en les decisions importants que anàvem prenent, ja fossin personals, familiars o laborals,  en les opcions de vida que anàvem entomant...; en casaments, en naixements i batejos, en malalties o morts de pares i familiars, en les nostres pròpies malalties.

I parlant de malalties, potser només ara entenem aquelles reunions en que en Pep queia en un sopor profund, fruit de la seva malaltia i que nosaltres atribuíem a la sordesa o la fatiga, del que despertava de sobte per il·luminar el fet com si ens hagués estat seguint entre somnis. Sempre hi va haver algun moment o altre, al inici o al final de la reunió, en que compartíem el seu estat de salut, a vegades de manera anecdòtica, potser per treure-hi ferro o la voluntat de no preocupar-nos en excés.

Amb ell hem viscut l'Evangeli, hem après a viure la fe encarnats en la vida o a viure la vida amarats d'Evangeli. Hem viatjat, hem fet caminades i excursions, hem fet estades familiars (quants records de la rectoria de Pedra!), hem llegit i comentat llibres, hem fet recessos i formació, hem compartit exercicis espirituals, hem fet estudis d'evangeli, hem celebrat moltes eucaristies, hem revisat molts i molts fets de les nostres vides,... hem patit per aquesta Església que ell ha estimat tant i a qui ha estat fidel malgrat les seves deficiències i misèries; en definitiva hem celebrat i sobretot compartit la vida, tota la vida.  

Hem vist com amb ell grups i més grups de revisió de vida començaven a caminar, creixien, acollien nova gent, minvaven pels que ens deixaven d'una manera o altra, es fusionaven, desapareixen i feien constants equilibris per trobar-se i compartir la vida i la fe. L'agenda d'en Pep sempre treia fum però sempre va estar al nostre costat malgrat les limitacions que mica en mica l'anaven consumint.

Sentim una gran gratitud per totes aquestes coses, per haver-nos estimat tant, per ser el nostre amic, el nostre referent, el nostre consiliari, per il·luminar-nos el camí, per haver-nos mostrat Jesús.

El seu amor i record ens acompanyarà per sempre.  

Carme Torelló, Edmon Ribatallada i el grup I de l'ACO de la Sagrera

La parròquia, lloc de vida cristiana

(Pep Soler) Jo fa un any i mig que sóc a la Parròquia de St. Andreu de Palomar de Barcelona, això fa que no pugui parlar de gaires realitats perquè tot just estic entrant-hi. D’altra banda porto implicat en el món parroquial des de l’any 1970, fins a l’any 82 de seminarista i vicari a la parròquia de la Sagrera i del 82 fins ara de rector a les parròquies del Bon Pastor de Barcelona i de Sta. Gemma, St. Antoni i St. Enric simultàniament a l’Hospitalet i Esplugues. A la vegada he estat molt implicat als moviments de la JOBAC, JOC i ACO assumint responsabilitats en la consiliaria diocesana dels moviments i sempre acompanyant com a consiliari diferents grups, algun des de l’any 1973 fins ara. He viscut tot això, m’hi he implicat intensament i puc dir que ha estat la meva vida.

La parròquia ha estat per mi un lloc on he sentit que es movien moltes coses i a la vegada també on he tingut la sensació de que la vida s’aturava. Ja es veu que en la parròquia les coses no són lineals, entren en contradicció, avancen però també retrocedeixen, s’obren portes immenses i també les veus tancar, hi ha una línea de futur però a la vegada la veus que es perd...podríem dir com la vida mateixa.

Segurament aquesta és la clau per valorar la parròquia, que sempre hi és, com la vida i la trobem al costat de la vida. Potser per aquí podem arribar a entendre que una institució tant antiga com és l’església, ens sorprengui, quan ja estem a punt d’enterrar-la i sorgeixi una i mil vegades amb nova vida, per això en la parròquia he trobat Jesús.

En aquest sentit, jo puc dir que la parròquia m’ha fet experimentar i m’ha tocat a fons, allò que en els moviments tenim molt clar. Així: la parròquia m’ha donat el contacte amb els pobres, m’ha fet experimentar que l’evangeli tocava a aquell a qui mai havia arribat, trobar-me amb gent molt diversa i que no entraven en els meus plantejaments i experimentar que hi havia un camí possible, m’ha endinsat en el camí de l’espontaneïtat i del fer gratuït... A la vegada els moviments m’han ajudat a valorar bé tot això, a buscar marcs de referència que ens fessin avançar.

Ara que sóc en un tornar a començar, i per tant que estic amb els ulls ben oberts per endevinar, apreciar i fer camí, sento la parròquia com una crida a fer bullir l’olla, a tocar aquells ressorts que creïn animació, no es pot fer res sinó aconseguim la implicació positiva, suggerint i per això tot estar obert i  la sento sobretot com la il·lusió perquè cada persona se senti tocada i trobi el seu lloc. També és el moment d’encetar processos o de saber-los captar quan ja estan en marxa, prestar-nos a acompanyar-ne sense posar condicions prèvies...I això avui crec que és la crida que tenim, perquè hem de reconèixer que no sabem cap on anem, com han de ser els espais i els moments de vida cristiana.

La Parròquia ens suggereix unes quantes coses: portes obertes, quantes més millor; racó on un pugui trobar o fer el seu procés; espai on trobar la palanca que faci sortir d’un mateix; lloc on trobar algú; experimentar el goig de comptar amb altres, de fer projecte, de sentir el gust d’allò que he arribat a compartir, en definitiva, fer comunitat.

I com a significativa l’eucaristia, centre de la vida a la parròquia i on jo experimento l’eucaristia con en lloc, encara que sembli estrany. Perquè a la parròquia l’eucaristia és lloc de diversitat a molts nivells: de persones, de moments, de motivacions, de manera de posar-s’hi...I per això és el lloc de sentir que estem caminant junts, quan sembla el contrari, ja que això no és exactament: “tots pensem el mateix”, “ho fem tot molt bé” i “tothom està molt amatent”. És el lloc que em refereix a la Paraula de Déu i que no és exactament “ja tinc clar que em demana Déu”, i per tant lloc de conversió que no és “ja sóc sant”; és trobada amb Jesús que m’ha convocat, també quan no en tinc ganes; és lloc de resar, que és deixar que ell faci; i és crida a la responsabilitat perquè m’encamina per un espai on hi són els altres i això ho he experimentat quan certes persones han trobat el seu lloc i semblava que no n’hi havia per a elles.

Jo a la parròquia sempre m’he trobat movent-me, trobant noves motivacions, valorant les coses d’una altra manera, no sentint que estic perdent el temps i educant-me en la paciència de creure en el procés que cada persona necessita. I mai he sentit que la parròquia en la que jo estava era la millor. Però la condició ha estat implicar-m’hi sense posar condicions, jugant totes les cartes, que mai ningú pensés que volia treure’n cap profit per afavorir altres realitats d’església, sabent apreciar el que es donava i buscant nous camins, “jo sóc de la parròquia”. No sé cap on ha d’anar la parròquia en el futur però del que n’estic segur que per a mi i per les persones amb qui comparteixo la vida de parròquia, aquesta és el meu lloc de vida cristiana feta en comunitat.

Malgrat la fatiga

En una tanda d'exercicis de l'ACO. Al Mas Blanc

(Grup Sagrera IV) Fa 12 anys ens va deixar com a consiliari en Martí Visa, rector de la parròquia de Sant Andreu. Després de 10 anys amb el nostre grup  i a la parròquia va haver de marxar per motius de salut.  Va arribar per substituir-lo en Pep Soler.

Veient que quedàvem sense consiliari i pensant que en Pep ràpidament quedaria agafat per altres compromisos, vam proposar-li de fer de consiliari del nostre grup, donant així continuïtat a l’acompanyament d’en Martí.

No ho va dubtar gens per dir-nos que sí, això que ja venia amb una sèrie de compromisos amb altres grups i que veia que el càrrec de rector de Sant Andreu suposava molt més que fer-se càrrec de la parròquia (CEL, Casa Asil, ...).

Portava un munt de coses però estava per totes. En ocasions venia al grup fatigat, després de empalmar varies reunions i alguna que altra eucaristia, inclús semblava que s’adormia, però estava atent al fet que revisàvem i després de esplaiar-nos amb el veure, en feia una síntesi buscant sempre un fet central i així ajudant-nos a reconduir la reunió.  Després de tants anys continuant encara estant al cas de fer una millor RdV, amb la participació de tots. El ens ha ajudat tots aquests anys a posar-nos les ulleres per anar veient i revisant la vida amb els ulls de Déu.

Era una persona que et posava les coses fàcils, molt proper, compartint també la seva vida a les reunions, qüestions de família o dificultats del dia a dia com a rector, reconeixent les seves limitacions  a l’hora de poder atendre a tots els que s’acostaven a la parròquia, sovint per demanar ajuda.

En ell es complia allò que demanava Jesús de fer als deixebles  “com el Fill de l'home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom” (Mt 20, 28).

Gràcies Pep!

(testimoni de la pregària que l'ACO de la zona va fer per ell a Sant Andreu l'1 de març de 2020)

Capellà i fuster

Cantant les Caramelles amb els consiliaris a la Pasqua de la Jobac. 1981

(Grup Sagrera III) Quasi tots els militants que formen o han format part del grup que avui coneixem pel nom de Sagrera III vam conèixer en Pep a la parròquia del Crist Rei i vam ser uns testimonis més de la seva arribada com a diaca i de la seva ordenació. Ell ens va proposar d’entrar en el incipient moviment que s’estava gestant.

I així va ser, vam ser els petis d’una Jobac que començava, amb tota la il·lusió i empenta del moment, un moment que ens atrevim a qualificar d’històric. I ho vam viure de la mà d’en Pep Soler.

Ell ens va donar força i confiança, ens va guiar i recolzar. Amb ell, l’església que havíem conegut dels pares, en la nostra infantesa, va esdevenir jove i dinàmica.

I per un adolescent, ser iniciat per una persona, que a més de capellà, era fuster, tenia quelcom d’especial, com més autèntic i no et deixava indiferent. Inevitable pensar en el Fuster de Natzaret, i en el caminar de pla - damunt les serradures de color mantega.

Però ell, no ens en parlava, si no més aviat del fet de ser assalariat, de ser classe obrera, una consciència que ens ha quedat arrelada i ja la duem per sempre, íntimament lligada a la de ser cristià, a ser llevat dins de la massa.

Donem gràcies al bon Déu per tot el temps que en Pep ens va dedicar, perquè no va regatejar esforços en la nostra iniciació, per tenir-lo al nostre costat en els moments difícils, per tots els somriures que ens va dedicar, per la seva constància i entrega, per la seva preocupació sincera pels nostres neguits, per l’autenticitat que transmetien les seves paraules.

El seu comiat de la Sagrera va ser molt sentit, molt viscut per tots, les fotos perquè es recordés de nosaltres en són testimonis, però a ell no li calien, tenim la convicció que ens va portar sempre en el cor.

I en marxar al Bon Pastor naturalment va haver de deixar moltes coses, i ens va tocar a nosaltres, potser ho va fer perquè sabia que ens deixava en bones mans, però cada cop que ens retrobàvem, era retrobar l’amic, retrobar el mestre.

Tot reflexionant-hi, ens hem adonat, que realment vam ser uns privilegiats.

(testimoni de la pregària que l'ACO de la zona va fer per ell a Sant Andreu l'1 de març de 2020).

Un home que creu, que espera, que confia

Àngels Hernández i Pep Soler a París, el 1978, en una trobada de la JOC

(Àngels Hernández, grup Sagrera II) El llibret magnífic  Sant Josep, un home de fe de la col·lecció Sants i Santes, de Josep Llligadas, ens descriu  Sant Josep com “un home que creu, que espera, que confia. I que això ho fa realitat en la vida: l’evangeli, per definir-lo, ens dirà que és un home que li surt de dintre ser bo”.

En Pep Soler no es podia dir d’una altra manera. Aquest fragment descriu Sant Josep i també ens reflecteix  Mn. Soler. En Josep Soler era un home bo, treballador, coherent, acollidor, que estimava a tothom, sobretot els infants, els vells, els pobres i els pobres d’esperit, els marginats de la societat i ... els joves.

En tenim constància els que el vàrem conèixer com a futurs militants de la Jobac i després de l’ACO en aquell pis (el pisot) del carrer Martí i Molins, 43-45, de la Sagrera. Ell era un servidor. Si hagués volgut hauria pogut ser bisbe, segur. Era estudiós, disciplinat, responsable, molt responsable. Les parròquies on havia estat (el Crist Rei de la Sagrera, el Bon Pastor, parròquia Sant Enric d’Ossó a l’Hospitalet, els seus  dotze últims anys a Sant Andreu...  i els grups que l’havien tingut de consiliari en podrien parlar millor que jo. L’Asil de Sant Andreu... Era un home de Déu. Era el testimoni, el pastor “el pastor cuida les seves ovelles...” com ens diu el Nou Testament.

És clar que tenia mancances! Com tothom. No l’estimaríem si només li veiéssim  virtuts. Semblava que el que ell feia era el més important. Altres preveres han fet una gran tasca a la nostra església de Catalunya. No hi ha cap dubte. Era l’entusiasme pel que feia, les ganes... el que el portava a parlar amb entusiasme de les seves tasques.

Ell era un referent per a nosaltres. Els joves de les parròquies de barris  obrers i populars, dels pobles de Catalunya que vam conèixer Joseph Cardijn, mort poc després de cloure el Concili Vaticà II, a través d’ell i d’altres seminaristes. Una fornada excel·lent!

És el camí d’Emaús –que deia en Joan Ramon i Cinca- en la introducció del llibre d’Alain Patin L’anomenat Jesús: “Com aquell vespre pel camí d’Emaús”. Un text, crec jo, fonamental en la nostra fe. “Els moviments JOC, ACO volen ser testimoni col.lectiu d’aquestes trobades alliberadores i transformadores del món obrer amb Jesucrist –se n’adoni o no- per donar-ne fe i perquè aquesta fe vagi fent emergir una església realment interioritzada en aquest món”.

La mort d’en Pep ens ha deixat tristos..., tristos però agraïts.

Som privilegiats, rics diria jo. Hem tingut la sort de ser amics d’ell.

Descansi en pau.

Gràcies Josep.

(testimoni de la pregària que l'ACO de la zona va fer per ell a Sant Andreu l'1 de març de 2020).

Sense dir res, obriré el cor vessant de noms

(Joan Mercader. Grup Sagrera I) La marxa d’en Pep ha estat discreta com la seva vida i no per això menys dolorosa.

No podia ser que qui havia estat present en la major part de la meva vida hagués marxat, així, de sobte, sense insinuar ni un senzill adéu.

En el nostre grup de revisió de vida ho vam viure també com una terrible buidor, que ens deixava orfes i desemparats després de més de quaranta anys en què no va fallar mai. 

El primer dia que ens vam reunir sense ell va ser d’una tristesa serena, convençuts, com a creients, que sempre estaria al nostre costat i des de la casa del Pare, com deia ell, vetllaria per nosaltres. Vam compartir els sentiments i dilucidar alguna cosa pràctica, com la d’anul·lar la reserva a Martí Codolar pel recés que havíem de fer amb ell. Seguidament férem un moment de pregària i el company Joan Luengo es posà a llegir l'evangeli que tocava per aquell diumenge, era el dissabte 25 de gener i l'evangeli del diumenge era Mt 4, 12-23. De seguida vaig notar la seva presència, el que havia fet Jesús en l’elecció dels primers deixebles, reconeixia que havia fet en Pep amb nosaltres.

El mateix passà en la primera reunió del Comitè de Zona, el 28 de gener. Sempre comencem la reunió amb l’evangeli del dia com a pregària i era Mc 3, 31-35. Una altra vegada se’ns feia present, “Aquests són la meva mare i els meus familiars: tothom qui compleix la voluntat de Déu és el meu parent, la meva parenta, la meva mare”. Tal com va dir el seu nebot Bernat en la cerimònia del seu traspàs, en Pep no només tenia la seva família de sang, sinó que la seva família era també la gent de la parròquia, dels grups i del barri, tal com resa el seu recordatori, “Al final del camí em preguntaran: -Has viscut? Has estimat? I jo, sense dir res, obriré el cor vessant de noms”

En el meu cas, la seva coneixença, com la de la meva família amb en Pep va ser pels anys 70. Feia poc que havia estat ordenat i estava a Crist Rei. Nosaltres, una família amb 8 fills acabàvem d’instal·lar-nos al barri. Veníem d’un poblet petit de Tarragona i els pares, una de les primeres coses que van fer, va ser anar a la parròquia, els preocupava què podien fer els seus fills grans, que rondaven els 20 anys, en un entorn gran i desconegut com era Barcelona. En Pep, vicari de Crist Rei, els va rebre amb els braços oberts. En aquell temps ja estava treballant en el projecte del que acabaria sent la JOBAC i els va dir que no es preocupessin per la canalla, que ja tenia feina per nosaltres.

Els més grans, la meva germana i jo començàrem en un grup de RdV, del qual encara avui en dia en formo part, sempre amb en Pep com consiliari.

Ens va casar a nosaltres i a la meitat dels meus germans.

La meva germana, malauradament ens va deixar a l’edat de 30 anys. Després d’una llarga malaltia amb força patiment. En Pep no va escatimar esforços en assistir-la fins l’últim moment en què la va ajudar a ben morir.

També va celebrar les noces d’or dels meus pares, al Santuari de la Mare de Déu de Montserrat, a Montferri, proper al nostre poble.

En tots aquests anys no hi havia celebració religiosa que no hi sigués ell, com el bateig d’algun dels meus néts.

Encara recordo l’expressió del meu pare, arran dels canvis de l’Església postconciliar, en que el capellà del poble, sense miraments ni sensibilitat, tirava pel dret destruint ornaments de l’església, que el poble havia sufragat, deia: “Si no fos que hi ha capellans com en Pep, aquests brètols em farien perdre la fe”.

Arribat el moment, també tingué estones per fer companyia a la mare en els seus darrers dies. En definitiva, per la meva família, era el nostre capellà de capçalera, sempre disponible.

Com va dir la nostra companya Carme Torelló, en la cerimònia del seu comiat, la seva agenda treia fum, sempre tenia temps per tothom. Quan t’acostaves a la parròquia ja el veies al carrer, havia sortit a rebre’t amb aquell somriure ample i acollidor i quan arribaves al seu costat, la seva salutació eren uns forts cops a l’esquena cridant el teu nom enmig d’una sonora riallada per mostrar-te la seva alegria.

Ara, quan arribem a la parròquia no hi ha ningú que ens esperi. Hi ha una gran buidor i solitud, hem perdut el nostre germà gran. Però l’acompanyament que ens va fer en Pep sempre estarà en els nostres cors.

(testimoni de la pregària que l'ACO de la zona va fer per ell a Sant Andreu l'1 de març de 2020).

Deixem-nos sorprendre per l'Evangeli

Recés a Sant Pere Reixach. 2013

(Grup Pla de Fornells) Per al  Pep la parròquia  era  casa  seva i la  feia casa de  tots.  Ja  abans de  ser  l’hora de la  reunió, ens  esperava a la  porta, des d’on podia veure com anàvem arribant.  Sempre  interessant-se  per  tots,  fèiem la xerradeta prèvia a la reunió.
Però a l’acabar  la  reunió, quan ens acomiadàvem, per tard  que  fos, també sempre  ens  acompanyava més  enllà de  la  porta,  i  ens  dèiem  bona  nit.  Són  detalls senzills que  diuen molt  del  Pep.Feia 11  anys que  el Pep  era el nostre   consiliari.  Fou  quan en feia  12,  va  morir el Josep Mª  Puxan, que  havia estat el nostre consiliari  durant molts  anys.Quan li vàrem proposar al Pep de  ser  el nostre consiliari, ell no va  dubtar, malgrat tots els grups que  ja  tenia, i ens  va  dir: ”No puc  dir  no  a un  grup que ha acompanyat  tants   anys el meu  amic  Puxan”,  sempre ens ha  quedat  aquest fet  de   generositat del Pep  i  d’admiració i  estimació pels  seus  amics.El Pep  ens  ha  acompanyat sempre  des  de la  discreció, sense cap  protagonisme, deixant sempre llibertat, qüestionant  quan ha  estat necessari enmig de la  revisió  de  vida,  ajudant  a trobar la  síntesi, expressions, d’ell a la  revisió  de  vida  com: “I ara què és l’ important?”.   “Deixem-nos  sorprendre  per  l’Evangeli”.    Sempre  ajudant-nos a tastar  el bon  gust per  l’Evangeli  com  a  font  inesgotable  de  vida.Fent-nos veure a la  revisió  de  vida, que  “no som salvadors  de  res, sinó  acollidors  del  moment  present, llegint la  realitat  amb una  mirada  nova, una  història  de  resurrecció  que  ens  transforma  i  ens  canvia per  dins,  això és  la  Pasqua”,  ens  deia.I  també  sovint  ens  deia: “Jesús ens  anima a fer  un  recorregut  per  un espai  de  la  nostra  vida  que  no  podem  controlar”. “Una  crida  a  re-inventar-se cada  dia  des  de  la  fe  en  Jesús  que  és qui  pot  fer-ho  possible”.  “ Allò  que  ens  pot  semblar   que  ens  ha  desmuntat  la  vida, pot  convertir-se  en  trobada  amb  Déu”
I encara  ens  deia:  “La  vida  no  s’acaba  aquí, podem  comptar  amb  Ell,  en  Déu”.Ell  ja  viu  ara la  Pasqua  definitiva  en  Déu.  Ha  estat  i  és per  a  nosaltres un  testimoni  de  fe, de  pregària  i  un  mestre  de  revisió  de  vida.Donem  gràcies  a  Déu  perquè  ens  ha  posat  el Pep  en el  nostre  camí.
(testimoni de la pregària que l'ACO de la zona va fer per ell a Sant Andreu l'1 de març de 2020).

Sense por a la intensitat del compromís

(Grup Aixopluc) Quan vam començar a escriure el testimoni voliem començar dient: “Ja fa al voltant de uns 10 anys que el Pep va començar a acompanyar-nos, just quan va venir a l’arxiprestat”...però ens han entrat els dubtes i hem buscat l’inici del nostre camí plegats amb ell i, concretament, és al setembre del 2007 quan en Jaume Fontbona ens envia un correu electrònic que diu “el mail del nou consiliari de grup és pepsoleraco@gmail.com”. Realment que el seu mail personal inclogui la paraula ACO és més que significatiu del seu compromís amb l’acció catòlica.

Ara sí! Al setembre del 2007, fa gairebé 13 anys, en Pep va començar a acompanyar-nos. En aquell moment encara érem militants de la JOC i no va dubtar a agafar la responsabilitat d’estar en un grup de la JOC amb reunió setmanal, actes de campanya, d’iniciació, sortides, jornades de formació...i en uns últims anys de militància jove molt intensos i amb molta implicació i, sobretot, amb moments personals molt diferents als d’ara. Alguns just s’havien casat, d’altres no tenien ni parella i els fills encara no havien arribat,i ja tenim 9 criatures al grup. Realment, hem viscut amb ell moments crucials de la nostra vida on no ha estat un simple espectador, sinó que ha posat l’accent en l’Evangeli…mentre fèiem la revisió de vida, depèn com anava el tema, ja el veies como buscava algun text que realment ens pogués il·luminar.

Recordem amb molta estima l’humor punyent que feia servir sovint quan algú no podia venir a última hora o la ironia que gastava quan ens costava trobar un dia de grup. Mil coses podríem explicar, a vegades se li acabaven les piles de l'audífon i la desconnexió era total, i si trucaven al timbre de la parròquia ja podien esperar perquè no els sentia. Quan fèiem alguna reunió a la nit, els ulls li queien que donava gust, amb la por que el coll no li fes una estrebada. Són simples anècdotes que ens fan tenir present el Pep més humà, el més proper, el Pep que ens estimàvem …

La foto que circula d’ell per tot arreu beneïnt els animals als tres tombs té molt més significat del que sembla, perquè tenia molt clar des que va arribar a l’arxiprestat, i així ho compartia, que a la tribuna d’autoritats no s’hi pensava posar i que els animals es beneïen a la porta de l'església. No volia reconeixements, simplement hi era, estava present, donava aquella pista perquè la revisió de vida agafés un altre aire o simplement callava quan la cosa ja rutllava. 

Sovint ens parlava dels altres grups que acompanyava perquè eren testimonis per ell i ens ho volia transferir.

El trobarem molt a faltar i sempre el recordarem a la porta de la parròquia esperant-nos amb bona cara i preguntant si falta algú més per arribar. T’estimem!

Treballant com a grup hem descobert alguns valors que ens has transmès a cadascú. Alguns son:

●     esperança. Sempre mirant endavant i amb bona cara, descobrint en el que vivíem que val la pena tirar endavant aquest mon.

●   atenció. Sempre tenint cura de tots i totes, preocupant que ningú es despengés i que tothom pogues gaudir de la vida de grup, tal i com ell feia.

●     alegria: era molt difícil que el Pep no ens rebés amb un somriure obert. Durant aquests anys no han faltat els dies complicats o els moments difícils. Amb el seu acompanyament el Pep sempre ens transmetia aquesta alegria tranquil·la i constant, fent de la seva presència una llum que animava al grup.

●  senzillesa: ens agradava molt que ens rebessin a la porta, com ens acompanyaves quan marxavem del tema, amb una pregunta simple i una petita reflexió, que ens ajudés a obrir el cor sense sentir-nos jutjats

●     humor: des del primer moment ens vam sentir acollits per aquestes bromes peculiars, que ens transmetien molt d’amor

●     implicat en la vida de tots: la seva vida tenia molt de la vida dels que l'envoltàvem, i així ho transmetia. Era capaç de fer seva tant la vida de un nen de catequesi, com la de un avi de l'asil.

●     coherent: vivia tal i com creia que havia de viure, i això era un do que ens transmetia.

(testimoni de la pregària que l'ACO de la zona va fer per ell a Sant Andreu l'1 de març de 2020).