La nostra història amb en Pep ve de molt lluny. L'any 1975 ens casem i anem a viure a la Sagrera. Allí el coneixem, acabat de ser ordenat sacerdot i de seguida ens engresca a formar part d'un grup de joves on hi havia, entre altres, tres dels germans Mercader i on ell ens fa de consiliari. Cal dir que teníem una edat semblant, tots érem joves i amb ganes de viure i de canviar el món.

És així com ens endinsem en la revisió de vida obrera, en el veure-jutjar-actuar com a mètode de treball i és aquí també on anem prenent o aprofundint en la consciència de classe. En Pep ens fa de consiliari i amb aquest grup compartim els primer passos de la JOBAC. A més de les reunions de grup participem a les trobades i la Carme s'implica en la confecció del «Marxem», el butlletí del moviment. En aquella època en Pep a més de les feines parroquials treballava de fuster, fent tacos de billar, i ho va fer durant molts anys. Sempre va ser energia pura, no va parar mai d'engegar un munt de projectes i de grups.

Creixem amb la JOBAC però, per edat i situació familiar, comencem a tenir filles, la Rut funda una efímera BEBAC, a més tots hem deixat ja els estudis i treballem, ens acostem a la trentena, i arriba el moment de plantejar un pas més en la nostra manera de viure la fe i de la mà d'en Pep explorem a quin moviment d'adults ens podem integrar. Després d'alguns dubtes i vicissituds, (i aquí sempre recordarem a la Rosa Mercader, la primera que ens va deixar) decidim entrar a l'ACO, que ens acull amb els braços oberts. També en això som pioners. El grup creix, i en diferents èpoques i moments van entrant els que encara avui continuem. I és clar en Pep també continua sent el nostre consiliari.

Parlem una mica de la seva manera de fer de consiliari. En Pep ha estat sempre un més del nostre grup,  potser per allò que hem dit que érem pràcticament de la mateixa edat, no l'hem vist mai com a una persona forània o estranya, sempre l'hem considerat i tractat com un igual, com un germà i no pas com un mossèn; però també és veritat que ens aportava un «plus» ... o molts. De bon principi la manera com ens va anar ensenyant a utilitzar la metodologia de la revisió de vida, com vam anar aprenent a VEURE la realitat més enllà de l'anècdota; la seva insistència, suau però ferma, en revisar FETS de vida, no pas temes o idees; l'aparent facilitat amb que relacionava l'Evangeli amb la vida (després s'entén que devia ser fruit de molta pregària); etc.

Volem pensar que potser aquest intercanvi de vivències també devia influir en la manera com en Pep va anar actualitzant la revisió de vida; per posar un exemple: ens sembla que a partir d'un determinat moment l'Evangeli pren un paper central i més importància en la fase del JUTJAR, deixem de fer-ho des de les nostres pròpies idees, històries i pors i intentem jutjar des dels criteris i la visió de Déu. L'ACTUAR sempre ha estat un aspecte difícil de concretar, però en Pep tenia l'encert de no fer-ne d'això un problema, de no exigir impossibles, de respectar el procés personal de cadascú sense incomodar mai, però també sense deixar d'oferir-nos eines per progressar, per ser més fidels, per no perdre de vista el que féiem i el que Déu demana de nosaltres. Tota una lliçó de pedagogia. Sovint en començar el curs ens deia que ens trobàvem, que  ens reuníem, no només com un grup d'amics –que ho som– sinó per alguna cosa més, que com a amics ho podíem fer en altres llocs o moments, però que les reunions de revisió de vida eren per anar més enllà, per pregar, per aprofundir la fe, per viure d'Evangeli d'una manera determinada, des de la vida, des de la quotidianitat, des del dia a dia del nostre ser treballadors, assalariats, classe obrera al cap i a la fi; viure la fe des de la humilitat i des de la nostra pobresa, amb les nostres limitacions i els nostres ets i uts. Sens dubte ha estat durant tots aquests anys el nostre pal de paller.

Amb ell hem crescut com a cristians i com a treballadors, però també com a persones, i com a capellà i com a amic ens ha acompanyat en totes les etapes de la nostra vida: en els nostres compromisos laborals, polítics, socials, veïnals o familiars: en les decisions importants que anàvem prenent, ja fossin personals, familiars o laborals,  en les opcions de vida que anàvem entomant...; en casaments, en naixements i batejos, en malalties o morts de pares i familiars, en les nostres pròpies malalties.

I parlant de malalties, potser només ara entenem aquelles reunions en que en Pep queia en un sopor profund, fruit de la seva malaltia i que nosaltres atribuíem a la sordesa o la fatiga, del que despertava de sobte per il·luminar el fet com si ens hagués estat seguint entre somnis. Sempre hi va haver algun moment o altre, al inici o al final de la reunió, en que compartíem el seu estat de salut, a vegades de manera anecdòtica, potser per treure-hi ferro o la voluntat de no preocupar-nos en excés.

Amb ell hem viscut l'Evangeli, hem après a viure la fe encarnats en la vida o a viure la vida amarats d'Evangeli. Hem viatjat, hem fet caminades i excursions, hem fet estades familiars (quants records de la rectoria de Pedra!), hem llegit i comentat llibres, hem fet recessos i formació, hem compartit exercicis espirituals, hem fet estudis d'evangeli, hem celebrat moltes eucaristies, hem revisat molts i molts fets de les nostres vides,... hem patit per aquesta Església que ell ha estimat tant i a qui ha estat fidel malgrat les seves deficiències i misèries; en definitiva hem celebrat i sobretot compartit la vida, tota la vida.  

Hem vist com amb ell grups i més grups de revisió de vida començaven a caminar, creixien, acollien nova gent, minvaven pels que ens deixaven d'una manera o altra, es fusionaven, desapareixen i feien constants equilibris per trobar-se i compartir la vida i la fe. L'agenda d'en Pep sempre treia fum però sempre va estar al nostre costat malgrat les limitacions que mica en mica l'anaven consumint.

Sentim una gran gratitud per totes aquestes coses, per haver-nos estimat tant, per ser el nostre amic, el nostre referent, el nostre consiliari, per il·luminar-nos el camí, per haver-nos mostrat Jesús.

El seu amor i record ens acompanyarà per sempre.  

Carme Torelló, Edmon Ribatallada i el grup I de l'ACO de la Sagrera