 |
| Josep M. Fisa i Pep Soler. Cornellà, 2019 |
(Josep M. Fisa) M'ha costat posar-me davant el teclat i dir el que sento.
Encara em sembla que no és veritat, que és una de les teves "boutades".
Aquelles sortides teves tan divertides i incisives que omplien la teva
presència. Ens trobaves. Ens veies. Parlavem. Reiem i "zip",
desapareixies perquè sempre tenies una reunió en la que era impossible que hi
faltessis. Ser-hi. No et creies imprescindible. Però si necessari. Encara que
estiguéssis encantat d'estar amb els teus amics de la Conreria, com aquell
dinar de companys a Ca'n Palou de Cornellà aquest mateix octubre passat.
Ara penso en el regal que em vas fer de proposar-me anar de
vacances a França a Conques. Una mica trencat per la pana del meu Kangoo. Una
aventura. Però ens ho vam passar bé i tranquils. No tenies cap reunió entremig.
Marxaves sempre a corre-cuita, però sempre amb el posat de dir: m'agradaria
veure't aviat.
Podies parlar de tot i de tothom sense reserves, amb
una gran confiança. I amb una gran sintonia. Ens coneixíem d'infants, de quan
teníem 10 anys allà a la Serra de la Conreria, on les mares es trobàven cada
quinze dies. els diumenges, de visita. Quins temps!
La teva sordesa física no t'ha impedit escoltar tothom, i
aquesta tarda vindrà una part, només, de tots aquells i aquelles que has
escoltat i has sabut estar al costat sense fer remor ni dient: ja sóc aquí,
perquè tots hem sabut sempre que ja hi eres. Patirem la orfenesa de la teva
amistat. No sé com tu arreglaràs, perquè encara comptem amb tu.
Ara estaves més content que mai: havien començat les obres
de la ditxosa cúpula de Sant Andreu. Mira, la veuràs en plan dron! Tenies una
colla de grups que sabies "consiliar" i que t'agradava acompanyar-los
amb tots els seus vaivens. l'ACO. La catequesi. La Residència. Els amics de la
bicicleta, el dinar de cada mes a prop de Santa Maria del Pi, on parlàvem del
bisbat i de la utopia del Regne...i altres coses...Les teves escapades d'estiu.
Les teves romeries parroquials.
Ara semblava que estaves prou content com per nar-te'n.
Sense avisar. Com explica el Cinto, altres han vingut a veure't a la parròquia.
Tu sempre hi eres! i feies un tour entremig de l'església "inacabada"
com la que cada any contemplàvem als exercicis del Miracle. Les teves
explicacions eren entusiastes malgrat aquella sensació de temple sota un
bombardeig.
Sempre t'he admirat, Pep. Incansable. Encara que no et
sabessin valorar el teu treball pastoral incommensurable. la gent, les
persones, les fidels i les infidels, l'afany perquè això de l'evangeli no fos
escapisme ni tova pietat, sinó seguiment d'un Amic i d'un Mestre en qui pots
confiar i en qui posaves totes les teves capacitats i energies perquè el
sentissin proper. A fe que ho has aconseguit i confies que Ell farà la resta.
Ara m'emociones Pep. Acceptaves les ironies...i mira que te'n dedicava...i
m'agradava que les acceptessis sense rancúnia. No t'hi tornaves sinó era amb
aquell somriure que desarmava, com dient, no diguis fisades. Com t'ho has fet
per ser autoexigent i cordial a la vegada. Comprensiu i crític. Tan company i
agraït i gens ambafador. Afectuós i lliure. Tots hem comptat amb tu i tu no has
creat cap mena de dependència. Mira que és difícil i tu ho has fet amb tota
naturalitat.
En una de les fotos d'època, feies de porter. Eres el porter
de l'equip del curs junt amb l'Abdó. Els porters no fan gols, o no és la seva
feina. Però si parar. N'has parat moltes de pilotes, Pep. Gràcies. Has defensat
la porteria i has fet jugar l'equip des de darrera. I picant amb les mans i
donant ànims, com diu l'Anton.
Mai has parlat d'austeritat. La practicaves també amb
naturalitat. Deseixit. En Lluis Portabella m'ha donat les botes que et vas
deixar al seu cotxe en la darrera sortida de caminar. Les accepto com un regal.
Em recordaran el teu pas ferm i decidit. No anirem al Veter, però sí
continuarem amb les nostres utopies "domèstiques", aquelles que són
de peu pla, la família, les bones relacions d'aquell grup que vam conviure
junts una colla d'anys i que ens hem anat retrobant. Mentre estant. Dum. Encara
cantem i encara riem. I pugem fills i "adoptats". Som tots pares
"putatius", oi Xose?
El Francis també ha sentit un cop sec de saber que havies
"marxat". També et sentia proper, com saps. I recordava al Puxan.
L'altre que et va obrir el camí de fer cim sense poder preparar cap brindis.
Saps què diu el Ramón, amb una frase bíblica de la seva pròpia
collita? "Primer trist, després agraït". Ara tindràs temps de
reflexionar-hi.
Ens hem quedat sense tu...i tenim un bon sidral per
endavant. Des de les nostres xacres físiques, a les nostres febleses de l'edat,
cada vegada més explícites fins tot el que ens envolta, d'una part apassionant
però de l'altra...Un cert cansament, sí. Tu feies com si res...Em vaig desmaiar
i vaig caure a terra inconscient. Què dius! Si. vaig anar d'urgències però ja
etic bé. El meu germà està malalt. El teu germà si. Tu no. Ets el Pep. Vas
marxar de l'hospital perquè ja estaves bé i tenies feina ala parròquia.
L'endemà al matí caus en desmai a la dutxa. Nu. Ben batejat amb el baptisme
deefinitiu. Nu d'equipatge. Embolcallat de totes les nostres abrçades. Pep.
Amic. No t'oblidis de nosaltres. Nosaltres no podrem.
Josep M. Fisa
(escrit a raig de dotze a una del matí del 7 de gener, dos
dies abans que faries els setanta. Els del curs ja els tenim de fa temps! Bon
camí, bona petjada.)
Aquesta tarda dóna un cop d'ull sota la cúpula...hi serem
tots...fins i tot els gallecs i els xilens) I cantarem l.leluia, amb etola
blanca i amb veu tremolosa, per l'edat, és clar)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada