En Pep Soler, capellà, amic, va néixer el 9 de gener de 1950 a La Geltrú i va morir el passat 4 de gener de 2020 a Sant Andreu del Palomar. Uns quants amics hem volgut recollir en aquesta petita plana web el testimoni d'una vida que per a molts de nosaltres ha estat un punt de referència.
Si voleu enviar-nos algun text, algun enllaç a una altra publicació d'internet, o alguna fotografia d'en Pep, podeu fer-ho a graciespepsoler@gmail.com, i la publicarem en aquest blog. Moltes gràcies!

dimarts, 4 de febrer del 2020

Al nostre estimat Pep

Josep M. Fisa i Pep Soler. Cornellà, 2019

(Josep M. Fisa) M'ha costat posar-me davant el teclat i dir el que sento. Encara em sembla que no és veritat, que és una de les teves "boutades". Aquelles sortides teves tan divertides i incisives que omplien la teva presència. Ens trobaves. Ens veies. Parlavem. Reiem i "zip", desapareixies perquè sempre tenies una reunió en la que era impossible que hi faltessis. Ser-hi. No et creies imprescindible. Però si necessari. Encara que estiguéssis encantat d'estar amb els teus amics de la Conreria, com aquell dinar de companys a Ca'n Palou de Cornellà aquest mateix octubre passat.
Ara penso en el regal que em vas fer de proposar-me anar de vacances a França a Conques. Una mica trencat per la pana del meu Kangoo. Una aventura. Però ens ho vam passar bé i tranquils. No tenies cap reunió entremig. Marxaves sempre a corre-cuita, però sempre amb el posat de dir: m'agradaria veure't aviat.
Podies parlar de tot i de tothom sense  reserves, amb una gran confiança. I amb una gran sintonia. Ens coneixíem d'infants, de quan teníem 10 anys allà a la Serra de la Conreria, on les mares es trobàven cada quinze dies. els diumenges, de visita. Quins temps!
La teva sordesa física no t'ha impedit escoltar tothom, i aquesta tarda vindrà una part, només, de tots aquells i aquelles que has escoltat i has sabut estar al costat sense fer remor ni dient: ja sóc aquí, perquè tots hem sabut sempre que ja hi eres. Patirem la orfenesa de la teva amistat. No sé com tu arreglaràs, perquè encara comptem amb tu.
Ara estaves més content que mai: havien començat les obres de la ditxosa cúpula de Sant Andreu. Mira, la veuràs en plan dron! Tenies una colla de grups que sabies "consiliar" i que t'agradava acompanyar-los amb tots els seus vaivens. l'ACO. La catequesi. La Residència. Els amics de la bicicleta, el dinar de cada mes a prop de Santa Maria del Pi, on parlàvem del bisbat i de la utopia del Regne...i altres coses...Les teves escapades d'estiu. Les teves romeries parroquials.
Ara semblava que estaves prou content com per nar-te'n. Sense avisar. Com explica el Cinto, altres han vingut a veure't a la parròquia. Tu sempre hi eres! i feies un tour entremig de l'església "inacabada" com la que cada any contemplàvem als exercicis del Miracle. Les teves explicacions eren entusiastes malgrat aquella sensació de temple sota un bombardeig.
Sempre t'he admirat, Pep. Incansable. Encara que no et sabessin valorar el teu treball pastoral incommensurable. la gent, les persones, les fidels i les infidels, l'afany perquè això de l'evangeli no fos escapisme ni tova pietat, sinó seguiment d'un Amic i d'un Mestre en qui pots confiar i en qui posaves totes les teves capacitats i energies perquè el sentissin proper. A fe que ho has aconseguit i confies que Ell farà la resta. Ara m'emociones Pep. Acceptaves les ironies...i mira que te'n dedicava...i m'agradava que les acceptessis sense rancúnia. No t'hi tornaves sinó era amb aquell somriure que desarmava, com dient, no diguis fisades. Com t'ho has fet per ser autoexigent i cordial a la vegada. Comprensiu i crític. Tan company i agraït i gens ambafador. Afectuós i lliure. Tots hem comptat amb tu i tu no has creat cap mena de dependència. Mira que és difícil i tu ho has fet amb tota naturalitat.
En una de les fotos d'època, feies de porter. Eres el porter de l'equip del curs junt amb l'Abdó. Els porters no fan gols, o no és la seva feina. Però si parar. N'has parat moltes de pilotes, Pep. Gràcies. Has defensat la porteria i has fet jugar l'equip des de darrera. I picant amb les mans i donant ànims, com diu l'Anton.
Mai has parlat d'austeritat. La practicaves també amb naturalitat. Deseixit. En Lluis Portabella m'ha donat les botes que et vas deixar al seu cotxe en la darrera sortida de caminar. Les accepto com un regal. Em recordaran el teu pas ferm i decidit. No anirem al Veter, però sí continuarem amb les nostres utopies "domèstiques", aquelles que són de peu pla, la família, les bones relacions d'aquell grup que vam conviure junts una colla d'anys i que ens hem anat retrobant. Mentre estant. Dum. Encara cantem i encara riem. I pugem fills i "adoptats". Som tots pares "putatius", oi Xose?
El Francis també ha sentit un cop sec de saber que havies "marxat". També et sentia proper, com saps. I recordava al Puxan. L'altre que et va obrir el camí de fer cim sense poder preparar cap brindis. Saps què diu el Ramón, amb una frase bíblica de la seva pròpia collita? "Primer trist, després agraït". Ara tindràs temps de reflexionar-hi.
Ens hem quedat sense tu...i tenim un bon sidral per endavant. Des de les nostres xacres físiques, a les nostres febleses de l'edat, cada vegada més explícites fins tot el que ens envolta, d'una part apassionant però de l'altra...Un cert cansament, sí. Tu feies com si res...Em vaig desmaiar i vaig caure a terra inconscient. Què dius! Si. vaig anar d'urgències però ja etic bé. El meu germà està malalt. El teu germà si. Tu no. Ets el Pep. Vas marxar de l'hospital perquè ja estaves bé i tenies feina ala parròquia. L'endemà al matí caus en desmai a la dutxa. Nu. Ben batejat amb el baptisme deefinitiu. Nu d'equipatge. Embolcallat de totes les nostres abrçades. Pep. Amic. No t'oblidis de nosaltres. Nosaltres no podrem.
Josep M. Fisa

(escrit a raig de dotze a una del matí del 7 de gener, dos dies abans que faries els setanta. Els del curs ja els tenim de fa temps! Bon camí, bona petjada.)
Aquesta tarda dóna un cop d'ull sota la cúpula...hi serem tots...fins i tot els gallecs i els xilens) I cantarem l.leluia, amb etola blanca i amb veu tremolosa, per l'edat, és clar) 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada