En la mort d'en Pep Soler

Els consiliaris de la JOBAC (Falta en Josep M. Puxan). Pep Soler, Xavier Morlans, Josep Hortet (formador de tots ells al Seminari), Josep M. Fisa i Josep M. Domingo

(Josep Hortet) El vespre del 29 de novembre de 2019 Josep Soler i Llopart en l’Eucaristia de la Festa Major de Sant Andreu resplendia de goig i d’esperança activa amb la comunitat aplegada. Em va fer recordar, tot donant-ne gràcies, l’itinerari vital que havíem recorregut des del 1965 al seminari de la Conreria, ara fa 55 anys... Moltes causes i compromisos semblants i temps d’esbarjo periòdicament  compartit en grup han anat enriquint l’amistat.

Vam rebre de la bona tradició diocesana d’aquell temps la JOC com a moviment evangelitzador de la classe treballadora. Les seves grans capacitats d’unir fe i vida real, personal i social, l’estímul educatiu i de promoció de l’adolescència i la joventut. També vam rebre afortunadament la renovació conciliar del Vaticà II amb els tons de goig, llibertat i esperança.

Tot això es va escampar entre nosaltres, seminaristes, preveres, religioses i religiosos, militants grans d’ACO,  i es va escampar entre noies i nois  dels barris de les ciutats i pobles i arribem a la JOBAC del curs 1973-74. El Pep Soler va ser el primer consiliari general. La persona de Jesús i el seu Evangeli el feien vibrar sempre profundament, era una fe experimental de vivència d’amistat i servei a la causa de Jesús. Sense pretensions personals de títols o càrrecs o lideratge, fent un servei amb responsabilitat i esperit d’equip. Era un do difícil que ell tenia com a fàcil i va ser una bona base  per a la JOBAC.

Una gran part d’aquesta caravana de gent hem anat transitant des de diverses situacions i reptes, portant el bon segell de l’esperança activa enmig de les dificultats, entrebancs i retrocessos socials i eclesials que hem experimentat. Potser de vegades exagerem en sentir-nos massa sols o com poc transformadors. El que ens facin poc cas o no sapiguem incidir millor en la realitat per canviar-la no ens ha de portar al desànim i a la frustració. Ens entristim  o ens indignem i ho expressem, però  reciclem-lo aviat en una actitud constant de servei al Regne que està més enllà dels nostres esforços. Ens cansem sí, però  alliberem-nos de l’esgotament, cuidant-nos i cuidant l’amistat, i  sense dubtar ni oblidar-nos d’ anar posant la part prosaica, de vegades picant pedra, que ens toca. En la celebració exequial els comentaris i pregàries van recalcar molt que el Pep ha estat incombustible i prompte a l‘acció  fins el final, teixint amistats i col·laboracions.  

A l’església de sant Andreu, amb el seu volum impressionant i objecte de maldecaps per a la seva reparació i manteniment, s’han viscut moltes coses; grans celebracions litúrgiques, manifestacions artístiques, tancades laborals o polítiques importants. Esdeveniments familiars i dels grups del poble de Sant Andreu. De moltes maneres és un espai consagrat.

Vull recordar que el 17 de maig de 1987 vam trobar-nos com a Zona Pastoral en una celebració final  per presentar  el treball de durant el curs sobre aspectes de la vida de l’Evangeli en els nostres barris. Xavier Morlans ens va oferir l’estrena solemne del cant “Poble de Déu”. Va ser una eclosió feliç de la Zona Pastoral, impregnant del tarannà dels moviments evangelitzadors a les nostres comunitats parroquials. Amb entusiasme ho vam comentar amb el Pep i altres persones en els dies següents i encara ara amb moltes persones que ho vam viure.

El passat 7 de gener a la tarda  també una gran multitud, amb una gran comunió, ens vam aplegar  per celebrar l’Eucaristia de comiat de la vida mortal del Josep Soler i Llopart, juntament amb la seva entranyable família. El cant del “Poble de Déu” va emmarcar també la celebració. Anar donant la vida sempre té èxit. És el gran negoci d l’AMOR concretat en obres, sentiments, paraules, amistats, relacions, conversió permanent demanant perdó de les nostres mancances, esforços per donar el millor de nosaltres mateixos.

Josep Hortet i Gausachs
Publicat a la revista L'Agulla