Viure en el món i tocar de peus a terra

Amb Mn. Josep Serrano (un altre vilanoví) i un grup de jobaqueros a París

(Del funeral a Santa Maria de la Geltrú) Mn. Josep Soler Llopart va ser batejat en aquesta parròquia ara fa 70 anys; va sortir d’aquí quan tenia 9 anys, aconsellat pel que llavors n’era rector, Mn. Jaume Coll, per anar al Seminari Menor. Aquí  mateixva celebrar la seva primera missa el 16 de febrer de 1975, quan en tenia 25, i el rector era Mn. Pere Sitjà. Aquí ha batejat nebots, casat familiars, enterrat els pares... És cert que, les seves ocupacions com a rector de parròquies com El Bon Pastor, o de tres parròquies alhora entre Hospitalet i Esplugues més endavant, o Sant Andreu del Palomar en aquests últims anys, amb una casa-asil i una escola associades, o com a consiliari de nombrosos grups de l’Acció Catòlica Obrera durant tota la seva trajectòria, han fet que no vingués gaire per la Geltrú, però sempre va mirar amb simpatia la nostra parròquia i sempre es va interessar per tot el que hi fem. La seva família volem oferir-vos, a tots vosaltres que ens acompanyeu, una reflexió del que ha suposat per a nosaltres el testimoni de la seva vida.

A la Bíblia, al Llibre dels Reis, s’explica la història del profeta Elies, que s’adona que està en presència de Déu no pas quan sofreix els efectes d’un vent huracanat ni d’un terratrèmol violent, sinó quan un ventijol suau li acaricia la cara. Quin misteri! Doncs bé, això ha estat el Pep, el nostre germà, el nostre tiet, el nostre cosí, el nostre amic: la seva vida ha estat un ventijol suau que ha passat a prop nostre assenyalant la presència de Déu.

Perquè el Pep ha estat sempre un misteri per a nosaltres. En primer lloc, la seva vocació tan prematura, sostinguda en els anys, sempre renovada i viscuda sempre amb frescor, no l’hem vist envellir mai. El Pep ha estat sempre una persona i un capellà jove d’esperit. L’hem vist fatigat moltes vegades, exhaust alguna, però mai desanimat ni malhumorat; al contrari, sempre amb una alegria encomanadissa.

Després, se’ns fa un misteri la seva donació tan absoluta, constant i generosa a la gent; hem vist el Pep sempre lliurat amb cos i ànima al servei de la gent: a escoltar-la, a acceptar-la, a acompanyar-la, a consolar-la, a visitar-la, a ajudar-la, a portar-la de vacances, si calia; a donar-li el millor que tenia, que no era ni plata ni or, sinó el Senyor Jesús, força i sentit per a la vida. En una ocasió va escriure: “Ser capellà és això: Déu i la gent.” Ni més ni menys.

Ens interpel·la també el seu viure senzill i lliure; desprès de béns i d’enfarfecs, tant materials, com intel·lectuals, com morals, com afectius. El Pep era transparent; era el que semblava. No dissimulava les seves fragilitats. Insistia a ser una persona normal; amb les mateixes limitacions que tothom; amb les mateixes il·lusions que tothom; amb les mateixes obligacions que tothom. Entenia que ser capellà no vol dir ser diferent. Volia viure en el món i tocar molt de peus a terra. No ha volgut mai protegir-se. Ha viscut lleugeríssim d’equipatge i exposat a tots els elements.

Abans l’hem comparat amb un ‘ventijol suau’ que diu la Bíblia en l’episodi d’Elies. La imatge és molt escaient perquè el Pep sempre ha estat una persona discreta, respectuosa i delicada amb tothom. No ha volgut mai imposar res, ni convèncer ningú, ni demostrar res. Per a ell les persones sempre han estat més importants que les idees. D’ell és molt adequat dir-ne ‘va passar fent el bé’ (Ac 10,38). En efecte, el Pep ha passat per la vida, per les nostres vides, per les vides d’infinitat de persones, i hi ha deixat molt més del que som conscients. I se n’ha anat amb la mateixa discreció. Vet aquí un altre misteri.

I, doncs, quina és l’explicació d’aquest viure que se’ns fa misteriós? Déu és el que hi ha al darrere del misteri del Pep: la seva obertura confiada i permanent a una realitat invisible, indemostrable, infinita i al mateix temps simple, propera i a l’abast de la mà per a tothom. Una realitat que és Amor sense límits. El Déu de Jesús de Natzaret, el Pare-Mare, als braços del qual es va llançar amorosament el passat 4 de març, cinc dies abans de fer 70 anys. Ara ja ho és tot amb Ell per sempre. Ara ja és per sempre més al nostre costat. Tant de bo que sapiguem viure com ell ha viscut. Tant de bo que sapiguem viure el que ell ha viscut.