Llums i semblança del Pep Soler

Quim Cervera i Pep Soler a París, amb la JOBAC, anys setanta.

(Quim Cervera) Pel febrer-març del 2016, fent un exercici de mirar amb profunditat les llums de cada persona que conec, dels grups en els que formo part, vaig re-descobrir les qualitats, el fons bo de cadascú, el que m’aporten. Dit amb ulls de fe i confiança, així vaig admirar l’obra que el Misteri de l’ Amor, de la Vida, del Pare-Mare, del Germà-Amic, ha fet en cada persona i segueix realitzant i produint-nos en cada gest, en cada paraula, en cada emoció i en cada fet, en cada acció, dels amics/gues, la sorpresa joiosa de la Vida. 

Entre moltes altres, per a mi, aquestes són “les llums” que, en un quadernet, llavors vaig escriure, del Pep Soler (llàstima que no l’hi he pogut fer arribar, tal qual, en vida, tot i que més d’un cop li havia suggerit tals llums). El Pep Soler és: 

• Bona fe 
• Entregat 
• Apassionat 
• Fidel a l’evangeli 
• Fidel als joves, a la JOBAC i a l’ ACO, a les parròquies que ha servit, a la seva gent, a l’Església 
• Senzill 
• Escrutador de l’evangeli 
• Observador de les persones 
• Aglutinador de persones, de grups 
• Sempre tira endavant iniciatives 
• Amb capacitat de lideratge 

Avui, dia 9 de gener del 2020, quan ell faria 70 anys, subscric, a més d’aquestes notes, tot el que vaig sentit al funeral del dia 7 de gener, i el que heu anat enviant sobre ell, diferents persones que l’heu estimat i que complementen molt bé aquesta semblança. 

He conviscut amb ell trobades de Setmana Santa dels grups de joves que esdevingueren la JOBAC, a Borredà, on ell va celebrar (si no recordo malament) la primera Pasqua, a Sant Quintí de Mediona, a Monjoia (Moià), al Bagís (Santa Coloma de Farners), a Gualba, a Tarragona, i en altres cases. També he coincidit amb ell, en campaments de la JOBAC a Espot i a Pedra (com gaudia quan ens tiràvem aigua els uns als altres!!), i en recessos, exercicis. 

El Josep M. Fisa, el Josep M, Jubany, el Pep i jo vam passar junts a Spello (prop d’Assis) uns exercicis curiosos, originals, inèdits. Pel matí treballàvem. Uns comprant, i cuinant (el Fisa i a mi ens va tocar aquesta feina) , altres al camp o traient els excrements del pou mort (al Jubany i el Pep ho van fer un dia, estranyats però sense queixa). I per la tarda resàvem i reflexionàvem, seguint les indicacions que ens donaven uns Germanets de Foucault i als vespres participàvem d’una celebració. Ens ho vam passar mot bé i ens va fer molt de profit. De tal manera que més d’un cop hem comentat de repetir-ho. Ja no podrem fer amb el Pep, amb els seus escrits de lletra petita, la seva senzilla profunditat, el seu nord evangèlic, la seva voluntat ferma d’excursionista nat... 

Però recordo especialment quan vaig estar 7 anys (del 1982-1989) a la rectoria de Sant Andreu (on ha mort), convivint amb ell i Mn. Jaume Serrano, la seva germana Maria Serrano, i un temps amb Mn. Pere Carulla. Els primers temps d’aquests anys la relació amb el Jaume no em va ser fàcil. El Pep escoltava, comprenia, no s’hi ficava, però jo el sentia company. Més d’un cop, sobre la pastoral de joves li vaig demanar consell. Ell amb un sà realisme, em treia il·lusions i em situava en la realitat i el que se’n podia esdevenir. 

També recordo quan em va acollir amb un sí ràpid i generós, al pis del barri de la Florida (a l’Hospitalet de Llobregat) on ell vivia, quan estava de Rector a Santa Gemma i Sant Antoni, i jo convalescent de l’operació de cor. Devíem conviure una setmana o quinze dies del mes de setembre del 2001. Jo venia de passar uns dos mesos convalescent a l’Ordal amb els pares, i tornava a la parròquia del Gornal. Em feia por dormir sol, encara estant dèbil i pensava que era millor estar amb algú per si em passava algun entrebanc de cor. El Pep , sempre discret, sense fer escarafalls, com si fos el més normal del món, em va acompanyar, va estar per mi, sense abassegar. Jo podia fer la meva vida lliure i jo sabia que ell estava al meu costat, i em treia així la por. Quina paradoxa! Ell va estar pel meu cor, i el seu cor ha fallat!!. 

L’he admirat en la seva dedicació, responsabilitat, treball pastoral i fins i tot a vegades he envejat els seus èxits, a vegades, potser un xic exagerats per donar-se vida a ell mateix. Per altra banda tenia moments altres, que l’havies d’animar, ja que també exagerava quan percebia alguna activitat que segons ell no s’encaminava bé o havia estat un desastre. 

Seria llarg exposar tots els records de relació amb ell que m’han vingut al cap aquesta dies. En els campaments i trobades de la JOBAC en que havíem coincidit anava per feina, s’ho preparava molt, somreia, li encantava la natura, l’excursió, el superar les barreres i impediments, gaudia de la bona cuina, de les vetllades al vespre, dels jocs, de les passejades, sempre que s’hagués fet, durant el dia, bona i intensa feina. Procurava que els joves pensessin, esguardessin la seva vida, i fessin canvis autènticament evangèlics. I ell n’era un bon exemple sense fer soroll, sense solemnitats. 

Tenia bona mà per engrescar matrimonis, famílies a la catequesi (la veritat no sé com s’ho feia, ja que altres ho hem intentat, més aviat acumulant fracassos). Segur que amb molta dedicació. 

Ha mort nu i envoltat d’aigua, tal com va néixer. El nou líquid amniòtic que l’ha embolcallat a la dutxa tot morint, l’ha traspassat a la Vida. Per l’espiritualitat de la càbala, l’aigua són els sentiments, els afectes, l’amor, les emocions. L’aigua que ens acomboia en néixer, ens impregna d’afecte. L’aigua que s’estenia, habitació i rectoria enllà vers la parròquia, el barri i que el Pep ja no podia aturar, és el símbol de la vida-amor que ell va estendre vers la comunitat cristiana, el barri de Sant Andreu, i vers totes les comunitats, moviments cristians, i barris en els que ha servit. Que l’Aigua de la Vida, Font de tot Amor, que ell esguardava, l’ompli i ens orienti a totes i a tots els que el sentim present-absent en la llum-vida-amor envers els altres. 

 quim cervera i duran, 9 de gener del 2020.