Josep Soler, capellà de perifèria

Pep Soler en els Tres Tombs, a Sant Andreu del Palomar, en una fotografia recent

(Josep Lligadas) Josep Soler Llopart va néixer a Vilanova i la Geltrú el 9 de gener de 1950. Va entrar al seminari als 9 anys, el 1959. Va estar al Seminari Menor de La Conreria, després al Seminari Major de Barcelona, i va ser ordenat capellà el 9 de febrer de 1975. Ha estat vicari a la parròquia de La Sagrera, de Barcelona, del 1975al 1982, en què va anar de rector a la parròquia del Bon Pastor, també de Barcelona, a tocar el riu Besòs, substituint l’incommensurable mossèn Cortinas, el “padre Botella”. I ara, des de l’etiu passat, és rector de les parròquies de Santa Gemma, a Pubilla Cases de l’Hospitalet, i Sant Antoni, de Can Vidalet d’Esplugues. Josep Soler, a més, és un dels fundadors del moviment juvenil JOBAC, del qual va ser consiliari general des de la seva fundació el 1974 fins al 1982. I ara, des de l’any passat, és consiliari diocesà del moviment d’adults ACO. I, clarament, li agrada fer de capellà de perifèria.

Acabes de canviar de parròquia. Què li passa, a un capellà, quan canvia de parròquia?

Moltes coses li passen. Jo mai no m’he plantejat d’estar en un lloc, ser la clau d’aquell lloc, i ser imprescindible. Cosa que, alhora, tampoc no m’ha frenat gens a ficar-me, entregar-me, lligar-me a la gent dels llocs on he estat. Degut a això, quan et plantegen un canvi, ho trobes lògic i normal, t’encaixa amb el plantejament que tens. Quan vaig dir al consell pastoral de la meva parròquia del Bon Pastor que em demanaven de canviar, es va produir, naturalment, una reacció e no entendre-ho, de preguntar per què calia que canviés. Però després, la gent, gent senzilla, va saber-ho entendre. No hi ha hagut, doncs, cap moviment de protesta, sinó unes ganes d’entendre-ho i d’acompanyar-te en un pas difícil com aquest, i voler també que un cop fora els sentís humanament a prop. És la comunitat la que fa funcionar una parròquia, i el nou rector s’ha trobat amb aquesta comunitat i funciona amb ella.

Des del punt de vista personal, jo m’he plantejat el canvi no només com un anar d’un lloc a un altre, sinó com una oportunitat de replantejament de les coses, de posar-te al dia, d’haver de començar de zero amb tot el que això comporta de renovació. En aquest sentit, jo avalaria el valor dels canvis, encara que siguin empipadors.

Explica més, si et plau, què vol dir aquesta “oportunitat de replantejament”.

Després de vint anys d’haver acabat els estudis, aquesta ha estat l’ocasió de buscar un espai per llegir, per escoltar, per reflexionar: un temps per tornar a estudiar. Per altra banda, passa que un es troba que tota una pila de coses que anaven d’una manera aquí van d’una altra, hi ha uns altres tarannàs, uns altres estils. També és un desafiament el reencarnar-te en un nou lloc: nova gent, noves botigues, nous carrers. Durant deu anys he dit “el meu barri” referint-me al Bon Pastor, i ara he de saber dir “el meu barri” referint-me a un altre (o uns altres, perquè aquí són dos, i de dos municipis diferents). També em trobo que he canviat de zona pastoral, de manera que també el clergat és absolutament diferent.

D’on el treus, ara, el temps d’estudi que abans no tenies?

Des que vaig acabar els estudis, i fins al juliol d’aquest any passat, he estat treballant. Manualment, en un taller de torneria de fusta, on feia mitja jornada laboral. Això ha estat un fet que m’ha definit molt com a capellà, i molt especialment en el meu barri: durant mitja jornada feia com qualsevol altre veí. Segurament que si no hagués canviat de parròquia no hauria deixat el treball, perquè allà era un ingredient fonamental de la meva vida de capellà: i la gent hi comptava, amb això.

En canviar, volent fer aquesta posada al dia en els estudis, he ponderat que aquestes hores que dedicava al treball les podria dedicar, almenys durant un temps, a aquest reciclatge. Cosa que, d’altra banda, em comporta haver de buscar altres elements d’identificació amb la gent del meu barri actual, per la via de les relacions, del veïnatge...

Quina és la tasca d’un rector de barri?

No és el mateix a cada lloc. El barri del Bon Pastor és un barri amb límits, definit, i per tant l’Església hi té un pes significatiu com a lloc d’identificació, de creació de barri; en canvi, en uns barris com Pubilla Cases i Can Vidalet, que són molt més massificats, l’Església és menys punt de referència.

Per tant, em fa la impressió que ser rector aquí funciona més a partir dels contactes amb gent que no pas per ser punt de referència col·lectiu. A partir d’aquests contactes amb la gent es tracta de trobar punts de referència comunitaris: són contactes personals que lliguen, que creen relacions més col·lectives. Amb la clara evidència, d’altra banda, que aquí hi ha referències col·lectives, fins i tot religioses, que no passen per la parròquia. Precisament perquè no pots atendre a tot, perquè les dimensions depassen les possibilitats, pot ser que hi hagi gent que visqui la seva experiència religiosa en altres llocs. O fins i tot que a l’interior del barri hi hagi persones que vulguin viure aquesta experiència d’una manera pròpia, i s’ho muntin al marge de la parròquia (com és el cas de les activitats d’alguns grups culturals regionals).

Ser rector vol dir primer de tot aterrar al lloc, lligar-te a la realitat del lloc, sentir com a propi allò que motiva, preocupa, alegra la gent del barri. Deixar-te trobar com a veí. I a partir d’aquí anar creant referències, lligams entre la gent. I tot això porta a anar creant realitats de comunitat cristiana, i una comunitat en la qual hi hagi militants, gent que en sigui responsable.

D’aquests deu anys en què has estat de rector al Bon Pastor, què valores més?

Una cosa molt important va ser sentir-me molt a dins de tot el que vivia la gent del barri, tant a nivell personal com col·lectiu. En segon lloc, haver ajudat la gent a fer tot un procés de responsabilització, de sentir-se activament presents en la comunitat: allà pràcticament es corresponien els que venien a missa, unes cinc-centes persones, amb els que tenien algun compromís a la comunitat (incloses les àvies, que tenien també el seu propi grup, força actiu). En tot això hi tenien un gran paper els moviments: la JOBAC a nivell de joves i l’ACO a nivell d’adults. La punta de tot això seria el fet que tota una colla de gent que va partir de la parròquia va anar assumint responsabilitats fora: a les entitats del barri, en el treball sindical a les empreses, a les associacions de pares de les escoles... I també en les activitats eclesials de l’arxiprestat i de la zona, on tenien un paper significatiu. Gent que d’entrada semblava impossible que mai arribessin tan sols a expressar la seva opinió en públic, resulta que van acabar essent presents a tots aquests llocs. També destacaria que, en tots aquests llocs, els cristians que hi són presentes realitzen sovint un paper pedagògic d’ajudar a saber treballar. Vull dir, per exemple, ajudar a acceptar les contradiccions, que les coses són lentes, que a vegades no s’entén la feina que es fa... ajudar, també, a aconseguir que les entitats fossin més de tothom.

Com es realitza, així, l’ajuda en el creixement de la fe?

El que a mi m’ha donat sempre el to ha estat el fet de ser consiliari de grups: el treball per manent amb la gent, ajudant-los a posar en diàleg la seva vida amb l’Evangeli. Això configura un estil que s’aplica llavors en totes les altres ocasions: en els diversos contactes amb la gent, tant els esporàdics com els més constants, el que he intentat sempre no ha estat adoctrinar sinó fer un procés tal que trobessin proper l’Evangeli a les coses que vivien.

I en situacions més massives i ocasionals? En els enterraments, per exemple...

Jo sempre he intentat de posar-me en el que la gent està vivint, i adonar-me de com Jesús també està vivint allò, i ajudar a descobrir-ho: davant la mort, Jesús també plora, i compartint aquest dolor obre una nova perspectiva a allò que vivim en aquell moment. Jo sempre he anat per aquí, tot i que no sé si la gent m’entenia prou. Sí que, tanmateix, a vegades m’he trobat gent molt allunyada que he vist que allò els deia alguna cosa.

Un bon exemple de cap on porta tot això l’he vist en les reaccions dels homes. Els homes, per tradició obrera, no tenien res a veure amb l’Església. Però ha passat que, d’estar a l’empresa amagant-se del fet que la seva dona feia alguna cosa a la parròquia, van anar passant a ficar-se ells a la parròquia, però mantenint-ho en secret; fins que en molts casos acaben explicant als companys de l’empresa totes les activitats, les revisions de vida, els plantejaments, les sortides de grup...

Parlem de les dificultats en aquesta tasca.

Una de les coses que es pot dir clarament és que en els últims anys hi ha hagut un canvi molt substancial en la vida de la gent. Jo vaig partir d’una gent amb gravíssims problemes d’atur, de vivenda, de diners... però il·lusionada, amb capacitat d’obertura, d’admiració, deixant-se acompanyar... a una mateixa gent que al cap d’uns anys teia treball i més entrades econòmiques a casa, però havia perdut la capacitat primària d’il·lusió, d’admiració, i que per tant tenia més dificultats per connectar amb l’Evangeli.

Un altre problema és l’existència d’unes generacions amb una incultura religiosa total, sense cap referència anterior, i que per tant fa replantejar de manera absoluta com fer aquest diàleg entre l’Evangeli i la vida. Un dels grans desafiaments seria aquest: atrevir-nos a llegir l’Evangeli amb les generacions noves (vull dir: de 25 a 40 anys) traient-nos de sobre els prejudicis de si són divorciats, o materialistes, o enganxats a la cultura de la tele... atrevir-nos a llegir junts l‘Evangeli. Perquè amb la gent d’aquesta edat, tret de la que prové dels moviments juvenils, l’Església no hi té cap mena de contacte.

Un altre problema són els infants. Res del que diem els interessa en absolut. Les pobres catequistes ho saben prou...

I la qüestió dels sagraments: es fa molt difícil trobar un estil d’Eucaristia que d’una forma regular, cada setmana, motivi. HI ha molta gent que ja en té prou amb un ritme més de tant en tant...

I podríem continuar amb més problemes, naturalment!

Tu has viscut molt intensament la tasca de la pastoral de joventut a partir dels moviments. Com veus ara la situació?

Cal valorar com a molt important, i l’Església ha de fer-ho, el treball realitzar aquests anys. La mostra més clara de la importància d’aquest treball seria la revitalització dels moviments d’adults a partir de la gent que s’ha iniciat en els moviments de joves.

Aquests moviments, com tot el treball de joves que es fa a l’Església, s’ha de replantejar constantment. Per tant aquí tenim una greu responsabilitat, de fer possible el trobament de la nova realitat dels joves amb els moviments i, en definitiva, amb l’Evangeli.

Parlem de l’Església. Què t0’il·lusiona, i què et fa patir, ara, en l’Església?

En aquests moments l’Església em fa més patir que no pas em motiva. Em costa de sentir-me-la molt meva. Diria que l’Església, en comptes de replegar-se, com sembla que fa, per una colla de pors referides al moment actual, hauria de ser agosarada per acceptar el diàleg obert, sincer, sense por, amb el moment que vivim. Aquest és, em sembla, l’únic camí.

Davant la convocatòria del concili de Catalunya diria que aquesta és una gran oportunitat d’acceptar un diàleg sincer amb els homes i dones d’ara i les seves problemàtiques. Però em fa una pot immensa que ens espantem i l’única conclusió sigui que si anem repetint la doctrina de sempre potser algun dia els de fora s’adonaran que estaven equivocats...

Juntament amb això, diria també que en aquests moments a nivell de base s’està fent feina. Si fóssim capaços de manera senzilla de sumar esforços, es produirien uns avanços considerables. I en canvi ara les coses queden en projectes personals.

Què significa Jesucrist, en la teva vida?

Jo diria que potser en aquest moment, d’una manera més clara que mai, la fe en Jesucrist és la base de tot el que visc i faig. És des d’aquí que lluito, treballo, miro d’estar al cent per cent en el meu treball de capellà. I és també des d’aquí que em sento Església malgrat les dificultats que he dit.

Per a mi en aquests moments l’estona de pregària de cada dia és l’estona bàsica per poder viure tot això.

(Entrevista publicada per Josep Lligadas a la revista Foc Nou número 225, del gener de 1993)