 |
| Trobada de consiliaris de l'ACO |
(Salva Clarós) De vegades l’expressió
d’una persona, la gestualitat, l’entonació... suggereixen més que una
biografia. Si penso en el Pep Soler sento la seva veu i percebo l’apassionada i
sonora intenció de les seves paraules. Sonora en part per la seva sordesa, i d’altra
part per la seva discreta però contumaç necessitat de fer una observació, un
detall, una afirmació, mai gratuïta, i acte seguit... una sonora també rialla
que projecta aquella vitalitat que coneixem els que l’hem tractat en algun
moment. Però el Pep principalment escoltava. Atent no només al que es diu sinó
al que hi ha de vivència que no acaben d’expressar les paraules, i atent a
estirar el fil que conduirà a la presa de consciència. D’aquelles paraules
dites i no dites, d’aquelles intuïcions anotades amb lletra minúscula a la
llibreta en brolla vida. Tot el que escrivia a les llibretes dels grups de
revisió de vida que acompanyava com a consiliari –ves a saber quantes en tenia– constituïa la
matèria prima de la pregària diària. La vida d’en Pep estava feta de fragments,
de fets i de paraules, de rostres concrets, de situacions que l’envoltaven dia
a dia. En el seu silenci brollaven cares, expressions, misèries i joies que
alimentaven certament aquella passió de viure que reflectia la seva forma de
comunicar-se.
Vaig conèixer el Pep
Soler al local parroquial del carrer Martí Molins al barri de la Sagrera quan ell
i altres capellans joves havien iniciat l’aventura de coordinar grups de joves
entorn de les parròquies de barris, amb la revisió de vida d’herència jocista,
enmig d’un corrent d’aire fresc que corria llavors gràcies a l’obertura de
finestres que propicià el Concili, i de l’efervescència social d’aquell moment
de canvis dels anys 70. Jo era un d’aquells
joves de barris, en Pep, primer consiliari general de la JOBAC, anava posant
les primeres pedres de l’organització: els joves teníem la paraula i el
protagonisme, una cosa insòlita si es vol en aquells moments, seguint la màxima
de Joseph Cardijn “els joves evangelitzen els joves”. D’aquelles estones
llargues a la coordinadora general acompanyades de la paciència i tenacitat del
Pep Soler en va néixer un moviment que a mitjans dels 80 aplegava setmanalment un
miler de joves entorn de la revisió de vida que, segons el bisbe Joan Carrera,
era equiparable als millors moments jocistes dels anys 60. Certament l’organització
és la clau de tot moviment que vulgui incidir i transformar la realitat. Tan
simple però tan desconegut encara avui per alguns partits de la nova política.
La JOBAC recollia
herències, i reformatava la pastoral del medi d’acord a allò que configurava
llavors la vida dels joves, que per al Pep Soler i els seus companys capellans
joves acabats d’ordenar, era el “ser joves de barris”. La JOBAC volia transmetre
la força de l’Evangeli perquè els joves es comprometessin amb els seus companys
i companyes de la classe treballadora i amb els seus entorns socials dels
barris populars. L’única recepta era impulsar-los cap a l’acció i fer revisió
de vida. És en aquest escenari on el Pep Soler es va entrenar com a consiliari
i com capellà diocesà. Aquella experiència del Moviment va quallar en un home
que ha vinculat sempre la seva tasca pastoral a fer equip a tot arreu on ha
viscut. Després de 43 anys de capellà, va explicar fa alguns mesos als companys
de grup de l’ACO: “He procurat menjar, viure i compartir sempre vivenda amb els
companys capellans. No és cosa fàcil, i alguns acaben vivint sols”.
Darrerament, amb el temor de quedar-se sol a la vivenda de la parròquia, no es
resignà a la temptadora comoditat de no dependre de ningú. Continuava fent
equip a l’arxiprestat, a l’ACO. “En l’altre trobes l’escalf humà que
necessites”, deia, perquè era addicte a sentir al voltant la presència dels
altres, els que fossin, on ell hi veia la presència de Déu. La seva obsessió era
fer arribar a tothom que, contra tota esperança, l’Evangeli adreça sempre una
paraula de salvació, de superació, de dignitat...
En Pep Soler ha sigut
i és un referent necessari per a les generacions sortides de la JOBAC. El seu
entusiasme per l’Evangeli i el seu esperit de treballador incansable del dia a
dia ens acompanyaran sempre. Va marxar com el seu amic i company Josep Maria
Puxan, amb discreció i sense avisar.
Salvador Clarós. Publicat a la revista L'Agulla
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada