Aviat farà un any!

 

Efectivament, el dia 4 de gener farà un any que va morir en Pep. Un any en què segurament ens hem preguntat mil vegades què hagués dit o fet en Pep en les circumstàncies tan estranyes que hem viscut arran de la pandèmia. Un any en què l'hem recordat amb enyorança i amb agraïment. Un any en què potser hem tingut ocasió de sentir reviscolar en el nostre interior moltes coses que vam aprendre d'ell. 

A la parròquia de Sant Andreu del Palomar recordaran en Pep amb una missa: serà dilluns dia 4 a les 19:30. La missa està oberta a tothom, però, és clar, en el moment actual és impensable que ens tornem a trobar les multituds que érem en el seu enterrament. Podem pregar igualment des de casa, en grup, de moltes maneres. Segur que ens sentirem igualment acompanyant-nos mútuament, en comunió.

Bon any a tots i a totes!

Mercè Solé

Parlant d'en Pep Soler

En Pep amb antic militants de la JOBAC del Bon Pastor el 16 d'octubre de 2011

(Cristina Manresa) Recordo el dimarts 7 de gener del 2020, eren les 16h, sortíem del Metro, Plaça Orfila, tocaven les campanes de l’església de Sant Andreu, l’església s’anava omplint de gom a gom, un silenci que manifestava el buit i la tristor i a l’hora l’agraïment profund pel mestratge que havíem rebut d’ell, cada un i cada una de tots els presents... Érem moltes, moltes persones i pensava: “EN PEP, SABRIA EL NOM DE CADA UN/UNA DE NOSALTRES!!” i ara a cada un/una amb aquell somriure ample i acollidor, la seva salutació seria uns cops a l’esquena dient el teu nom enmig d’una sonora rialla per mostrar-te la seva alegria.. El seu comiat va ser un testimoni profund de tot el que va ser, va viure i va donar 

No hagués pensat mai fer un relat de la seva vida com a rector.. jo parlaré dels anys en el Bon Pastor. Penso que hi ha moltes persones que ho podrien fer millor que jo, però sí vull dir que, abans d’escriure, he parlat amb gent de la parròquia del Bon Pastor (Paco Serrano, Teresa, Caty, Carmen, Celia, Ferran B., ..) als que ha deixat una petjada profunda, religioses (Elia, Cruz) i jesuïtes (Jesús Lanao) que van compartir vida amb ell, joves, veïns i veïnes del barri creients i no creients.. He extret algunes frases de textos escrits per Jesús Lanao, Mari Montáñez i de frases escrites pel mateix Pep que estan recollides en algun text del Blog “Gràcies Pep Soler”. 

El Pep va arribar al Bon Pastor el 1981 i al cap de poc temps va ser nomenat rector de la Parròquia. Per a ell ser rector volia dir primer de tot aterrar al lloc, conèixer la realitat del lloc, afavorir sinèrgies amb la gent, sentir com a propi allò que motiva, preocupa, alegra la gent del barri. Deixar-se trobar com a veí. I a partir d’aquí, anar creant referències, lligams entre la gent. Aquesta manera de fer el va portar a crear realitats de comunitat cristiana, i una comunitat en la qual hi hagués militants, persones que, gràcies a ell, van fer un procés de responsabilització, de sentir-se activament presents en la Comunitat i molt implicats en la vida del barri. 

Va esdevenir el “motor del canvi”, l’iniciador de la Comunitat parroquial a tot nivell: fer equip amb les comunitats de religioses i de jesuïtes, dinamitzar el Consell Parroquial,.. Es van crear els Grups de Revisió de Vida d’adults, els moviments de joves, la JOBAC va arribar a tenir 12 grups, amb més de 120 militants. Pares i mares catequistes, l’acollida de parelles.. I sempre obert a qualsevol iniciativa que sorgia com va ser iniciar una Escola de pregària, Exercicis a la Vida Ordinària,etc 

Un dels seus objectius era que la parròquia fos dinamitzadora del barri (una mena de simbiosi enriquidora per a tothom). Per això estava en contacte amb l’Associació de Veïns, els grups polítics, la Cooperativa, l’esplai La Pinya, etc. Això va promoure que adults i joves de la Parròquia anessin assumint responsabilitats fora: a les entitats del barri (AAVV, AJCA,(Associació de Joves contra l’Atur..) en el treball sindical a les empreses, a les AMPA,s de les escoles i també en les activitats eclesials de l’Arxiprestat i de la zona. 

Els anys de rector d’en Pep van ser una “època daurada” a molts nivells: social, polític, eclesial.. 

Però voldria destacar la seva manera d’aconseguir-ho, la seva pedagogia. En Pep era lúcid, brillant, senzill, treballador, apassionat, eficaç, fidel a l’ Evangeli, fidel als joves, a la seva gent, a les parròquies que havia servit, a noves iniciatives i projectes..Tenia el do de saber involucrar les persones, captava les capacitats de cada u/una i les potenciava, feia comunitat reforçant la individualitat, ell oferia espai i temps esperant que arrelés una llavor i donés profunditat a la persona, vida interior sempre en un context de grup. Tenia el do de “fer lo difícil, fàcil”. Tot era important per crear una bona convivència i comunitat. 

Són d’aquelles persones referents que passen per la vida i ens van ensenyant a viure l’Evangeli” “Va ser el motor que ens unia tot i la diversitat de persones que érem a la parròquia” “Ens va fer reaccionar i entendre que estàvem cridats a implicar-nos i fer possible una Comunitat oberta, on tots i totes tinguéssim un lloc i poguéssim participar i créixer” “El Pep ens va fer veure que una altra manera de viure era possible.. més oberta, més atenta als altres, més capaç d’acollir i entendre al que és diferent i sobre tot sent partícips del canvi” “Volia una església de tots i per a tots” Aquestes aportacions me les van expressar adults de la Comunitat parroquial.. 

És indiscutible que el Pep va deixar una petjada inesborrable.. vaig conèixer al Pep quan era rector del B.P, jo professora de l’escola parroquial i dp directora de l’escola, vam estar involucrats en la vida parroquial i posteriorment, he tingut l’oportunitat en aquests darrers anys de col·laborar amb ell en algun projecte arxiprestal.. el Pep seguia escoltant, comprenent, amb un sa realisme acostumava a situar-nos en la realitat, a preveure el que podia esdevenir.. feia tocar de peus a terra.. Sempre hem començat totes les reunions abans i ara amb el comentari de l’Evangeli .. No havia res més important i a l’horitzó Jesús de Nazaret. 

L’he admirat en la seva dedicació, la seva força, la seva capacitat d’aglutinar persones, grups.. la fidelitat a l’Evangeli.. compromís amb l’església i la seva gent.. 

“Et donem gràcies pel testimoni que ens has deixat, treballant amb tu hem conegut l’amor, la tendresa i la bondat de Déu a la nostra terra”. Tu no eres conscient però ens has marcat, ens has deixat un gran mestratge per a seguir construint el Regne de Déu!! Gràcies, Pep!! 

Cristina Manresa

Un "cura rojo" que em va canviar la vida

Juanjo Sánchez i Pep Soler en la presentació del llibre de Montse Sintas sobre la Jobac

(Juanjo Sánchez) Hi ha persones que et marquen la vida i persones que et canvien la vida. Personalment, en Pep ha estat totes dues coses.  El vaig conèixer a la Parròquia del Bon Pastor, cap a la meitat dels anys vuitanta. No feia gaire que havia estat nomenat rector i al barri no es parlava d’una altra cosa. Desprès de 40 anys del rectorat de mossèn Joan Cortinas en Pep ho va regirar absolutament tot. Primer ens va cridar l’estètica del canvi. Ni rastre de la sotana del “Padre Botella”, vestia amb texans i samarreta i a sobre treballava pels matins d’ebenista.  “Nena nos han puesto un cura rojo, eso debe ser cosa del Felipe (González)” era una de les frases que corria per les cases barates del Bon Pastor. “Pues es muy guapo” era l’altre dita recorrent. L’estètica va continuar quan va decidir que viuria a la casa rectoral de Sant Andreu i que la del Bon Pastor passaria a ser locals per activitats de la parròquia. Això era, literalment, obrir de bat a bat les portes de la parròquia al barri. De sobte aquella casa es va convertir en una mena de centre cívic on passaven moltes coses. Quina gran idea va tenir en Pep! Amb l’ajut inestimable de la comunitat de monges de l’Infant Jesús i la de Jesuïtes del barri van formar un equip que va saber girar la truita a una parròquia antiga i fosca a una parròquia moderna, viva, combativa, alegra i compromesa amb el barri. Mossèn Joan no podia tenir millor relleu possible.

I si l’estètica va funcionar a les mil meravelles no  parlem de l’ètica. En això era un mestre. Aquella obertura va provocar que molts joves s’apropessin als locals parroquials per fer diverses activitats. Els monitors de l’esplai feien les seves reunions de preparació, l’”Hogar Obrero” feia funcions de sala d’actes, van començar a sortir iniciatives com la campanya de joguines de la nit de Reis i l’Associació de Joves contra l’atur. I poc  a poc es va anar teixint una xarxa de vida al voltant de la parròquia convertint-se en un aglutinador social del barri, amb el vist i plau dels veïns i veïnes (creients i no creients) i de les associacions del barri. I com la pluja que cala el terra, en Pep darrera de cada iniciativa posava la seva filosofia principal: deixar fer, confiar, donar responsabilitat.  Ho feia amb una senzillesa que gairebé no te’n adonaves, però més tard descobries que darrera hi havia una determinació i una voluntat de servei molt grans.

Un altre de les seves fites va ser arrencar i consolidar grups de revisió de vida que van entrar a formar part de la JOBAC. Molt vinculat al moviment d’on va ser Consiliari General, va invertir moltes hores i esforços a formar responsables i coordinadors, juntament amb capellans de la seva generació, obrers i compromesos com ell i les monges de l’Infant Jesús. I així va ser com un dia, com el que no vol la cosa, em vaig trobar en un cotxe amb el Pep, la Mireia Galobart i en Joan Enric Vives camí d’una trobada de responsables de federació de la Jobac. Així, sense cap mena d’introducció, a pèl. Vaig anar mig enganyat, “tu agafa un sac de dormir i vine. Del jalar ja s’ocupen a la casa, no et preocupis”. I allò ho va canviar gairebé tot. Va ser una entrada al moviment tant bèstia, tant “a saco”, però tant gratificant que vaig quedar impactat. No sabia llavors, quan pujava al seu Citroën Visa, que al cap d’uns mesos seria responsable federal i anys més tard president de la JOBAC.

Així era en Pep, ho difícil ho feia fàcil. I amb el seu somriure sorneguer de sota el nas et venia la millor de les motos. I tu la compraves.  Quan tenies dubtes t’escoltava i sempre sabia trobar la manera de resoldre’ls. Em meravellava la seva capacitat d’escolta i això que era sord d’una oïda. “Posa’t a aquest cantó que per l’altre no hi sento” em deia sovint a les reunions. No es volia perdre cap detall.

Recordo amb molt de carinyo els campaments de pas de la primera a la segona etapa de la Jobac,  que es feien a la casa de colònies de Pedra (molt vinculada al Bon Pastor). Els preparàvem durant moltes setmanes i ell era l’alma mater sense ser-ho, com sempre. Donant i distribuint el joc i responsabilitats des de la banqueta. Ell no era imprescindible, però sense ell no  hagués estat possible. Recordo la seva lletra petita, la seva agenda atapeïda, els seus apunts a llibretes, fulles soltes, anotacions en fulletons... S’apuntava tot, qualsevol detall, res s’escapava, res quedava en l’aire.

Anys més tard els nostres camins es van separar, però mai vam perdre el contacte. Tots dos ens seguíem en la distància i de tant en tant ens posàvem al dia. L’hi dec al Pep en gran part com sóc. I aquest deute amb ell, ara que ha marxat , s’ha quedat orfe. Tots ens hem quedat orfes. El dia del seu comiat a l’església de Sant Andreu vaig veure moltes cares amigues, que gràcies a ell han format part de la meva vida. Tots els que érem allà tenim un deute amb en Pep. Ell em va ensenyar a ser responsable, decidit, solidari, compromès, espiritual i sobre tot a saber donar joc i responsabilitat a la gent que comença. A donar oportunitats, a ser sense ser-hi. A acompanyar més que a dirigir.

Gràcies Pep.

Juanjo Sánchez

Si voleu veure unes quantes imatges d'en Pep amb la gent del Bon Pastor, cliqueu aquí

El Pep ha ressuscitat!

El Pep amb el seu germà Albert i el seu nebot Bernat fent camí als Ports de Beseit. Juliol de 1995

(Albert Soler) El buit que el Pep ha deixat en tots nosaltres, amics, companys, feligresos, família... és gran. Aquest sentiment s’agreuja aquestes setmanes de pandèmia i de confinament tan estranys i tan durs que vivim. Què hauria fet el Pep en tal cas? Què hauria dit en tal situació? I pensem: quina tristesa, tanta feina que ha hagut de deixar a mitges, ell que vivia tan atent a la parròquia, a l’asil, a l’ACO, a la gent... Quina llàstima que no hagi pogut completar tal projecte o tal altre!

I així anem fent camí conversant sobre tot el que ha passat darrerament. I no ens adonem que el Pep fa camí al nostre costat. No el sabem reconèixer. I tornem a pensar que el trobem tant a faltar a la parròquia, al grup, a la família. Quina tristor aquests dies amb l’església buida. I ell mateix ens ha de dir: Feixucs d’enteniment! No calia que passés tot això? Encara no ho heu entès? I mentre ens explica el sentit de tot el que estem passant —començant per la seva mort sobtada, pels enormes sofriments que es viuen als asils (a la Casa Asil de Sant Andreu!), als hospitals, a les famílies—, tot fent revisió de vida, se’ns abrusa el cor. I ens diu: El Senyor passa enmig de tots aquests trasbalsos, Ell hi és!

Finalment, quan partim el pa de l’amistat, del compromís, de la pregària, com tantes vegades havíem fet amb el Pep, encara que sigui a distància, llavors el reconeixem: realment el Pep ha ressuscitat, tal com havia dit el Senyor! I just en aquest moment, el Pep desapareix del nostre davant.

Per què Jesús desapareix quan els deixebles que fan camí amb Ell l’han reconegut? Per què els ressuscitats juguen a fet i amagar? Perquè som nosaltres que hem de canviar la nostra manera de contemplar el que succeeix al nostre voltant mentre fem camí. Perquè som nosaltres que veient, jutjant i actuant hem de revelar als que ens acompanyen el sentit del que està passant. Perquè som nosaltres que compartint el pa hem de ressuscitar i hem de fer que tot ressusciti. Perquè res no ressuscita en el més enllà que no hagi començat  a ressuscitar en el més ençà. Perquè hem d’aprendre a deixar-nos ser i a deixar que els altres siguin. Perquè hem de deixar que el Senyor sigui, i que el Pep sigui amb Ell.

Albert Soler Llopart

Carta a en Quim Cervera. En els inicis de la Jobac (3)

Benvolgut Joaquim,

Suposo que aquests dies passats vas disfrutar veient de primera mà unes eleccions de les de veritat. Quan vinguis ja ens hi ensenyaràs, ja que aquí per primera vegada en la història personal de la majoria dels que formem part d’aquest beneït país estem començant a veure’n unes.

Ja ens explicaràs com s’ho fan en el país veí perquè les eleccions no paralitzin tota la vida ciutadana i especialment la vida espiritual dels ciutadans, perquè sembla que a partir d’ara estarem molt tranquils, ja que ningú estarà per fer reunions de les nostres.

Anant ja al gra, et vull concretar una mica més la trobada de Setmana Santa.

Els temes continuen essent els mateixos i la distribució dels dies, també. El que hem concretat més ha estat la manera de tractar-los.

El tema principal, “El cristià en la societat d’avui” hem pensat fer-lo en forma de “carrefours”. Un d’aquests carrefours serà el de “Cristianisme i marxisme”.

L’altre subtema, “Projecció del nostre cristianisme en la societat”, l’hem dividit en quatre carrefours titulats “El cristià i les opcions polítiques”, “El perquè del compromís del cristià i com s’ha de concretar”, “Interpel·lacions que rep la fe de les altres opcions humanes” i “Jesús i les opcions dels grups del seu temps”.

El carrefour de “Cristianisme i marxisme” que és el que et toca a tu de col·laborar-hi es composarà de dues parts: una exposició primer, el mes breu i senzilla possible per part teva, de les següents qüestions:

1. Distinció i mútua relació entre el marxisme científic i el filosòfic, explicant què és una cosa i l’altra. Fent remarcar que hi ha diferents concrecions del marxisme.
2. Crítica de Marx a la religió.
3. Crítica del cristianisme al marxisme.

És evident que de cada una d’aquestes qüestions només podràs tocar algun punt, per tant no cal dir moltes coses, sinó poques i que les puguin assimilar, ja que estan molt despistats sobre el marxisme.

Cada carrefour durarà al voltant d’una hora i es repetirà tres vegades entre el matí i la tarda. Per això després de la teva exposició hi haurà un diàleg entre els participants al carrefour als quals s’oferiran diferents qüestions de les quals n’hauran de triar una, i que seran segurament:

• Aportacions mútues que es fan cristianisme i marxisme.
• Postura política del cristià davant el marxisme. 
• Paper del cristià en una societat marxista. 
• La violència i la lluita de classes en el cristianisme i el marxisme. 
• Què en diem els cristians de la postura de Marx davant la religió. 
• Què en diem de la postura de l’Església enfront del marxisme.

Si es veu necessari una exposició més àmplia o tractar alguna qüestió més profundament sobre el marxisme, s’oferirà en una hora lliure per als qui vulguin que tu els facis aquesta explicació.

Tot això és el més aproximat del que hi ha en aquests moments preparat. Diumenge que ve hi ha la reunió definitiva de la coordinadora, però no he volgut esperar a aquesta reunió per explicar-t’ho, ja que no hi seria a temps per enviar-t’ho a París. El dia que arribis ja t’ho explicaré millor.

Pensa també que els del Bon Pastor tenen bastant contacte amb el PTE i no sempre d’una manera reeixida.

Bé, aquí deixo la qüestió i fins aviat

Josep Soler

21 de març de 1977

Carta a en Quim Cervera. En els inicis de la Jobac (2)

 Benvolgut Quim,

Ha arribat el moment de fer un esforç per posar-te al corrent de les novetats hagudes sobretot a nivell de Jobac.

La primera novetat important és que finalment a nivell dels més joves es va tornar a constituir la coordinadora de sector en el mes de gener, i torna a funcionar a ple rendiment. Ja des de la seva constitució es troba ficada de ple en la preparació de la trobada de Setmana Santa.

El lloc de la trobada serà “Can Pedrós”, situat entre Sant Feliu de Codines i Castellterçol. És una casa de colònies de la parròquia de Sant Ildefons. Els dies seran els mateixos de cada any: de Dijous Sant a la tarda a diumenge al migdia.

Els temes de la trobada seran “El cristià en la societat d’avui”, desglossat en dos subtemes: “El cristià i el marxisme” i “La projecció del nostre cristianisme en la societat”. Aquests dos temes seran opcionals i, per tant, cadascú haurà de triar un dels dos el divendres al matí. El dissabte es farà la posada en comú al matí del que hagin treballat els dos grups per a tothom, intentant aclarir allò que hagi quedat fosc i arribar a unes conclusions entre tots.

Un altre tema que també serà tractat serà el de “Nosaltres i la fe cristiana” desglossat també en dos subtemes, “Creure en Jesucrist” i “La pregària”. El primer es realitzarà a través d’una ruta per grups que farem el divendres cap al tard i que acabarà amb una posada en comú i la celebració del Divendres Sant enmig de la muntanya. El tema de la pregària consistirà amb una hora de pregària personal que es farà dissabte  abans de la Vetlla Pasqual i on cadascú intentarà pregar a partir del que hagi viscut aquells dies i buscarà el seu compromís personal.

Això és el més important de la trobada de Setmana Santa d’aquest any i ja des d’ara et demanem la teva col·laboració directa sobretot de cara a ajudar la gent que es plantegi el tema del cristianisme i marxisme, on seria interessant una exposició senzilla per la teva part de què és el marxisme i que apuntéssim algunes de les qüestions més problemàtiques de la relació entre cristianisme i marxisme, a fi que sigui objecte d’estudi per part de la gent.

A part et demanem que hi siguis present el màxim de la trobada, ja que durant tota la trobada sencera pràcticament només hi podré ser jo.

La coordinació dels grups grans va seguint el seu curs i la coordinadora està a punt de fer sortir un butlletí com a prova i estímul per realitzar-ne altres.

Tot el Jobac en aquest moment pren part en l’àmbit de la fe del Congrés de la Joventut.

Suposo que t’hauran informat els del Clot sobre la possible animació del grup del Ricard a partir del fitxatge de dues noies via Jaume Grané a través meu.

Una qüestió conflictiva que tenim plantejada en aquests moments és el fet que en Tano ha fet una opció militant per la JOC i no vol saber-ne res de tot el que fem nosaltres. Pràcticament viu amb els de Granollers i viu dedicat als de Manlleu i Lleida i no hi ha manera que ningú connecti amb ell. Això ens ha fet plantejar amb el Pie, Joan-Enric, Fisa i Grané de buscar que hi hagi algú que intenti coordinar i confrontar les nostres experiències de revisió de vida. Ja veurem què en sortirà.

Una cosa que no he pensat de dir-te abans sobre la Setmana Santa és que segurament hi participaran un parell de grupets d’en Morlans i que ell mateix també vindrà a la trobada.

Com deus suposar aquí la qüestió política està en plena activitat i ens acapara a tots plegats molt. Actes, reunions, presentacions, tensions, rivalitats... és un continu. I per acabar d’arrodonir la cosa, la persecució arbitral i centralista contra el Barça personificada en la figura d’en Cruyff. Com pots suposar no parem.

Aquí acabo, desitjant que et puguis reservar les dates de Setmana Santa per a la Jobac i que la teva estada a París comporti a tots plegats noves llums.

Fins aviat,

Josep Soler

Sense data, inicis del 1977.

Carta a en Quim Cervera. En els inicis de la Jobac (1)

Benvolgut Quim:

Finalment em poso davant la taula i em decideixo a escriure’t. El primer que t’haig de dir és que t’entenia millor quan escrivies a màquina les coses. Realment vaig estar com dues hores per arribar a entendre algunes coses de la teva carta i finalment amb l’ajuda d’en Joan-Enric em sembla que ho he entès gairebé tot.

Primer de tot, et parlaré del JOBAC, en el qual hi ha hagut bastantes novetats, una és la incorporació definitiva d’en Josep Miralles com a substitut teu. Ha encaixat molt bé i a poc a poc va entenent el Jobac. A la trobada de grans va tenir intervencions afortunades i s’hi va trobar molt bé.

Una altra novetat és que en Joan-Enric va d’una manera regular al Bon Pastor i a poc a poc es va guanyant la confiança de la gent d’allà. Crec que la seva entrada allà ha estat decisiva, ja que, si no, a hores d’ara t’hauria d’estar parlant jo que el Bon Pastor ha deixat el Jobac, perquè hi ha hagut problemes molt importants, sobretot en l’aspecte de coordinació i encara que no s’han solucionat, de fet ha evitat que fossin irreversibles.

Hem fet ja dues trobades de Jobac, una a nivell de joves i una altra de grans.

La dels grans va anar molt bé i va consistir a definir-nos sobre el que enteníem que eren els nostres grups, la revisió de vida, el medi, la fe, i la coordinació. La gent hi va participar molt activament i, segons van dir, per primera vegada van entendre què és el que estàvem fent, sobretot en l’aspecte de la coordinació. Hi havia sobretot tres del Clot molt combatius de la coordinació en el treball de grups, però a la tarda a l’assemblea la cosa va quedar molt clara. Espero que els del Clot t’enviïn les conclusions quan estiguin fetes.

La trobada de més joves va ser la conflictiva, ja que es va presentar la nova forma de coordinació, que tu ja coneixes, que de fet tothom ja coneixia, però que en la trobada, per part dels del Bon Pastor, es va anar a desmuntar-ho, cosa que va portar molta tensió amb la gent dels altres barris i la impressió per part dels que hi van anar (jo no hi vaig ser, ja que era a la trobada de grans que era el mateix dia) fa ser molt fotuda. Ara intentem repensar-ho en els grups treballant-ho a nivell de revisió de vida sobre els fets que allà es van donar, com a nivell de repensar en els grups la coordinació. Ja veurem com acabarà. El positiu que hi hem vist en aquest fet és que per primera vegada s’ha provocat que la gent es qüestionés sobre la coordinació.

El dia 28 d’aquest mes es casen dos dels Mercader: en Joan i la Rosa, que m’han dit que t’ho digués, suposo que et deuen haver escrit, ja que volen venir una setmana per aquí a París.

Aquest dissabte vinent recomencem el seminari de joventut, que ha costat prou de recomençar. Per cert, suposo que deus saber que en Tano ha estat malalt i encara no s’ha reincorporat a la feina, espero que ho faci aviat, ja que fa molt que dura.

Aquesta setmana estem fent una lluïda Festa Major de la Sagrera, amb molts actes: festivals, cinema, teatre, sardanes, esbarts, campionats, homenatges, etc... i molta feina, ja que tot està centralitzat al Centre Parroquial del qual, com saps, en soc el consiliari.

Fins una altra vegada en què ens puguem comunicar. Ho deixo per ara, ja que em comencen a reclamar.

El teu amic,

Josep Soler

17 de novembre de 1976.

La missa familiar de Sant Andreu

Amics i amigues d'en Pep!

Som de la parròquia de Sant Andreu de Palomar. La missa familiar. Us enviem tres fotos i un video (que ens  conmou encara, sobretot perquè no podem fer ni missa en aquests temps...). 

Fa uns anys celebrant missa amb el futbol club de Sant Andreu, final de temporada.

Descans i àgape durant una excursió a Lourdes de la Nou el 2010

21 de desembre de 2019, assajant per a la missa. Sempre ens esperava a "l'entrada dels artistes".

Al final de la mateixa missa, cantant la cançò: JO NECESSITO DE TU, amb els nens.

Amb molt de carinyo, l'equip de músics de Sant Andreu

Déu ens ajudi a trobar la sortida d'aquesta situació. Una abraçada virtual!

Ajornem la trobada del 10 de maig

Amics, amigues,

Ja ens imaginem que ho veieu venir: Hem decidit ajornar la trobada que teníem prevista per al 10 de maig vinent a la parròquia de Sant Pacià, perquè és molt poc probable que es pugui fer pel confinament que, ai, vivim.

Nosaltres continuem actius amb aquest blog i us convidem a fer-nos arribar escrits o materials diversos. I seguim ben decidits a organitzar aquest acte de memòria d'en Pep. Ja us comunicarem la data quan estigui una mica més clar tot plegat. Comptem que serà o bé a la tardor, o bé en l'aniversari de la mort d'en Pep.

Molt bona Pasqua a tothom, que el confinament ens sigui lleu, que siguem solidaris amb els qui pitjor el porten. Cuidem-nos, cuidem i, mai millor dit: salut!

En record d'en Pep

Quim Cervera, Jesús Lanao, Pep Soler i Josep M. Fisa

(Jesús Lanao) Seria cap el 1978-79. Al Bon Pastor venia en Joan Enric Vives a ajudar Mn. Joan a la parròquia (una mena de “vicari”, a estones). Com que no teníem màquina de ciclostil elèctrica, quan necessitàvem fer fer còpies de cançons, etc. (per a trobades de la JOBAC, etc.) jo anava a la Sagrera. Allà em rebia, molt amable, en Pep, i amb una rapidesa i diligència increïbles em lliurava les 100 o 200 còpies que necessitava. 

El 1981 en Pep va venir al Bon Pastor i, al cap de poc temps, va ser nomenat rector de la parròquia. A ell li feia molta il·lusió (per això havia demanat venir al barri). 

Va esdevenir el “motor del canvi”, a tot nivell: fer equip amb les comunitats de monges i de jesuïtes, dinamitzar el consell parroquial, etc. Es van crear els grups de revisió de vida d’adults, la JOBAC s’eixamplà (arribant fins als 12 equips, amb més de 120 militants). I rebia amb molt de gust les iniciatives que sorgien: escola de pregària, exercicis a la vida ordinària,etc. 

Un dels seus objectius era que la parròquia fos dinamitzadora del barri (una mena de simbiosi enriquidora per a tothom). Per això estava en contacte amb l’Associació de Veïns, els grups polítics, la Cooperativa, l’esplai La Pinya, etc. No volia “capelletes” (li feia basarda). 

Aquest tarannà va caure molt bé entre la gent del barri (de tota mena); per això de seguida va ser molt valorat i acollit per tothom (creients i no creients). 

Vam celebrar els 50 anys de la parroquia (devia ser el 1988-89). El lema: “50 anys… i estem començant ¡” Aquest lema (que òbviament es prestava a bromes com “I quan acabarem?”) reflectia el seu esperit dinàmic i de futur (no hem “assolit” cap meta perquè aquesta està a l’horitzó que cerquem…).

Va ser una “época daurada” a molts nivells: social, polític, eclesial. També esclatà la crisi laboral  amb un atur que colpejava  joves i adults. Per això van sorgir les cooperatives (“Copastor”, allotjada als locals de la parroquia; “La Llauna”, al Poble Nou, i l’Associació de Joves contra l’Atur (AJCA), que també es va aixoplugar (en els primers temps) als baixos de la parròquia 

En Pep, durant els 11 anys de la seva estada al Bon Pastor, va deixar una petjada inesborrable. Tots en vam ser testimonis i beneficiats agraïts, doncs vam gaudir d’una “església” renovada de la qual en Pep era una mena d’estendard.

Jesús Lanao, Pasqua 2020

El "padre Botella" en un bateig

(Pep Soler) Mn. Joan Cortinas representa tota una manera de fer de capellà que van tenir molts preveres a la nostra diòcesi de Barcelona i que va tenir com eixos fonamentals l’arrelament al poble o barri on van exercir el seu ministeri, un gran esperit de servei, un zel apostòlic i una profunda vivència de la seva fe. Però a la vegada Mn. Joan va ser un prevere singular, per això va ser conegut pel Pare Botella II i per moltes històries que van fer que de Mn. Joan només n’hi hagués un. 

Jo el vaig conèixer als anys 70 quan jo era vicari de la Parròquia de Crist Rei al barri de la Sagrera de Barcelona i formàvem part d’un mateix arxiprestat i sobretot perquè a través del moviment de la JOBAC vaig anar coneixent el barri de Mn. Joan que era el Bon Pastor. Després vaig esdevenir el seu successor dos mesos com a vicari i després com a Rector. 

La imatge era força singular amb la seva sotana envellida i no gaire neta, la seva cara ben especial i sempre present a totes les reunions d’arxiprestat, on en aquell temps coincidíem preveres ben diferents i sobretot amb idees que eren força trencadores amb la manera de fer de Mn. Joan. Però ell sempre hi era sense fer escarafalls del que sentia a dir, amb ganes que els capellans joves volguéssim portar la nostra tasca en el seu barri, ja que per sobre de tot, el seu interès era que els joves d’allà fossin bones persones i bons cristians. I certament en aquella dècada va portar-se a terme una bona tasca amb els joves gràcies a les Religioses del Nen Jesús que tenien una comunitat al barri, als Jesuïtes i als Marianistes; Mn. Joan encara que no entenia gaire el que es feia, deixava fer i ho recolzava. També a les reunions quan podia hi treia les seves preocupacions com la presència dels Testimonis de Jehovà que veia li prenien feligresos, ell venia amb una pila de llibres per tal de refusar als Testimonis. 

El Barri del Bon Pastor era un barri suburbial de Barcelona nascut en motiu de les obres del metro de la línea 1 que es fa fer quan l’Exposició de Barcelona, fet de cases senzilles amb condicions molt precàries; aquest assentament s’hi van afegir al final de la guerra incivil els que fugien del Front de Madrid, la majoria dones a qui havien agafat els marits i després va anar rebent les diferents onades d’immigració que van venir dels diferents llocs del país. Va ser un barri segregat, amb manca de tota mena d’equipaments i de serveis. En aquest barri Mn. Cortinas hi va ser del 1939 al 1982, 42 anys d’una entrega total. 

Mn. Cortinas portat pel seu zel apostòlic va celebrar tots els matrimonis canònics d’aquells que durant la guerra s’havien casat civilment, va batejar tots el que no ho estaven en aquell moment, va voler fer arribar l’evangeli a molta gent que no l’havia sentit o que clarament n’estava en contra degut als fets de la guerra i a la posició de l’església. La seva tasca en aquest sentit va ser plena d’entrega però a la vegada acollida d’una forma molt diversa. 

Mn. Cortinas va viure pel seu barri: li va canviar el nom de “Cases Barates” pel del Bon Pastor que era el nom de la parròquia, buscant la seva dignificació; va ser artífex del pas del barri de Santa Coloma a Barcelona, buscant que la gent fos atesa a nivell sanitari d’una manera més digna; va crear un ambulatori a la parròquia amb la mateixa finalitat; va crear l’Escola Parroquial mobilitzant tota la ciutat de Barcelona amb les seves campanyes de l’ampolla; es va passejar per tot el país anant a visitar els presos polítics i comuns de moltes famílies del barri, fins al punt que va aconseguir tenir les portes obertes de les presons en un moment que era molt difícil accedir-hi. 

A Mn. Cortinas també va arribar el Concili Vaticà II per una banda perquè encaixava bé en allò que eren les seves preocupacions apostòliques, per altra banda perquè era un home d’església sempre a punt per seguir el que aquesta fes i digués. Però, com no podia ser d’altra manera, va incidir en ell a la seva manera. Dos exemples: li va semblar que el Concili demanava retirar les capelletes dels sants i ell va retirar tots els sants de l’església excepte Sant Josep i la Immaculada i per altra banda ell va continuar amb el seu tarannà en coses de moral integristes que feia que les noies que es casaven embarassades preguntaven si els casaria Mn. Joan, si era així anaven a un altra lloc ja que no volien passar per un sermó que les posés en evidència en públic. 

Quan es va jubilar va continuar vinculat al barri, però exquisidament respectuós amb tota la tasca que vàrem anar portant a la parròquia. Ell hi venia sovint d’incògnit a veure famílies necessitades i a més aprofitava el trajecte en metro per fer apostolat sobretot entre la gent jove del metro, ell amb el seu aspecte i la seva sotana. I venia també per la Missa del Gall, Pasqua, la Festa Major i sempre lloava el que fèiem, coses com dir que el fet que haguéssim canviat la festa major fent-la en el dia que marcava l’AAVV havia estat un gran encert que a ell no li havia passat pel cap. 

Podria dir que jo vaig tenir la gran sort d’anar darrera d’un capellà com Mn. Joan i em vaig poder inscriure en el solc que ell havia obert i per tant em va ajudar a viure com a capellà. La nostra diòcesi de Barcelona ha estat fecundada per molts capellans com ell que han fet una església arrelada al poble i que ha fet arribar l’evangeli.

Josep Soler Llopart

Pep y las dimensiones espacio y tiempo

(Mari Montáñez) Mi relación personal con Pep comienza en la parroquia del barrio del Buen Pastor sobre el año 1984. Un compañero de grupo de la Jobac estaba en unas circunstancias muy complicadas y quise colaborar de alguna forma. Mi consiliario me dijo que hablara con Pep que era quien le estaba ayudando y así lo hice. De esta manera comenzó una relación muy enriquecedora que arraigó en mi interior y dio muchos frutos.

Cuando observo ahora desde la distancia que da el tiempo veo el rol que Pep desempeñó para jóvenes del barrio como este compañero y yo misma. Era una figura con rasgos masculinos y femeninos que abría espacios y concedía tiempos generando una estructura que nos hacía sentir suficientemente seguros y seguras para seguir creciendo. Captaba las capacidades de cada uno y las potenciaba nombrándolas. Nos convencía para el compromiso militante y la responsabilidad de tareas dentro del movimiento. Me sorprendió su propuesta para ser iniciadora y llevar un grupo de jóvenes, a mí el movimiento de la Jobac me costaba como a muchos jóvenes del barrio y él lo sabía. Teníamos algo así como un complejo frente a otros barrios, éramos conscientes de una marca de fábrica que nos hacía diferentes.   

Pep apoyó mi iniciativa de llevar a cabo una Campaña de Reyes en el barrio cuando aún no existían. Recuerdo que no terminé de explicarle el proyecto y me dijo Sí. Con rotundidad. Puso la infraestructura necesaria: los locales parroquiales que se transformaron en almacén y taller de juguetes, facilitó las comunicaciones con la asistenta social de Cáritas y con la Escuela Parroquial. Su mente era brillante, ágil, eficaz, hubiera sido un excelente empresario. Yo le conocía con capacidad de mando y organización, entonces le descubrí con capacidad para ponerse al servicio de otro sin organizar y sin mandar, respetando y apoyando. La campaña era un proyecto ambicioso, con una metodología propia innovadora que él defendió al inicio y durante los años que duró y que él estuvo en la parroquia.

Fruto de una de las campañas de la Jobac nació AJCA (Associació de Joves contra l’Atur), la fundamos algunos jóvenes y el consiliario Jesús Lanao. La sede estaba en la parroquia y ocupamos una sala en la que estábamos prestando servicio y trabajando como liberados. Ahí conocí a un Pep que comparte espacios en igualdad, que da la llave de su territorio y confía en el buen uso del espacio que podíamos hacer.

Con frecuencia siento la fuerza del vínculo de aquellos años, los valores que trabajamos y los hábitos que adquirimos. Durante años tuve la asociación de “montañas-Pep” gestada en las “trobades jobaqueres”. En navidades siempre me pasa que quiero quedar con mis hermanos y sobrinos a cantar villancicos y nadie responde a mis peticiones. Entonces me acuerdo que eso era con mi familia de la parroquia y mi mente se niega a cambiar la etiqueta del almacén de la memoria por lo que al año siguiente me vuelve a pasar. Así llevo muchos años.

Pep hacía comunidad reforzando la individualidad, en eso era un artista porque se necesita más arte que técnica para hacerlo con éxito. Él ofrecía espacio y tiempo esperando que arraigara una semilla y diera profundidad a la persona, vida interior, siempre en contexto grupal.

Usaba la palabra para la unión de las personas. Y el silencio también. Es la persona con la inteligencia lingüística más elevada que he conocido. Él tiene mucho que ver con el respeto y amor que siento hacia la lengua catalana. Su capacidad verbal era impresionante, de haber querido hubiera sido un gran intelectual. Podía desprenderse de sus propias capacidades para llevar a cabo lo que él consideraba que debía hacer y deseaba: una comunidad parroquial.

Hasta el año 1992 que se fue del barrio hubo en nuestra relación primavera, verano, otoño e invierno. El invierno duró 15 años. Después del invierno vino el otoño, después el verano, después la primavera y después el no-tiempo. En esta segunda oportunidad de relación encontré a un Pep que seguía teniendo coraje para mirarse sin miedo, que permanecía leal a sus vínculos concretos y abstractos, que era más consciente de sus necesidades, que continuaba firme en su misión de hacer comunidad y ahí está haciéndolo porque eso es lo que hacemos escribiendo y mandando fotos, ¿verdad?. Para conseguirlo se ha desprendido de su cuerpo.

En una conversación de hace aproximadamente un año me dijo que había una lectura que le encantaba, que la leía continuamente. Yo creo que era su “poción mágica” como Obelix, algo que le “encantaba”, que le daba fuerza. Es el capítulo 1 de Marcos. El evangelio. Jesús. El Jesús de Marcos. Yo soy más de Juan. Yo también soy de evangelio.

Marí Montáñez Martínez

La nostra història amb en Pep ve de molt lluny. L'any 1975 ens casem i anem a viure a la Sagrera. Allí el coneixem, acabat de ser ordenat sacerdot i de seguida ens engresca a formar part d'un grup de joves on hi havia, entre altres, tres dels germans Mercader i on ell ens fa de consiliari. Cal dir que teníem una edat semblant, tots érem joves i amb ganes de viure i de canviar el món.

És així com ens endinsem en la revisió de vida obrera, en el veure-jutjar-actuar com a mètode de treball i és aquí també on anem prenent o aprofundint en la consciència de classe. En Pep ens fa de consiliari i amb aquest grup compartim els primer passos de la JOBAC. A més de les reunions de grup participem a les trobades i la Carme s'implica en la confecció del «Marxem», el butlletí del moviment. En aquella època en Pep a més de les feines parroquials treballava de fuster, fent tacos de billar, i ho va fer durant molts anys. Sempre va ser energia pura, no va parar mai d'engegar un munt de projectes i de grups.

Creixem amb la JOBAC però, per edat i situació familiar, comencem a tenir filles, la Rut funda una efímera BEBAC, a més tots hem deixat ja els estudis i treballem, ens acostem a la trentena, i arriba el moment de plantejar un pas més en la nostra manera de viure la fe i de la mà d'en Pep explorem a quin moviment d'adults ens podem integrar. Després d'alguns dubtes i vicissituds, (i aquí sempre recordarem a la Rosa Mercader, la primera que ens va deixar) decidim entrar a l'ACO, que ens acull amb els braços oberts. També en això som pioners. El grup creix, i en diferents èpoques i moments van entrant els que encara avui continuem. I és clar en Pep també continua sent el nostre consiliari.

Parlem una mica de la seva manera de fer de consiliari. En Pep ha estat sempre un més del nostre grup,  potser per allò que hem dit que érem pràcticament de la mateixa edat, no l'hem vist mai com a una persona forània o estranya, sempre l'hem considerat i tractat com un igual, com un germà i no pas com un mossèn; però també és veritat que ens aportava un «plus» ... o molts. De bon principi la manera com ens va anar ensenyant a utilitzar la metodologia de la revisió de vida, com vam anar aprenent a VEURE la realitat més enllà de l'anècdota; la seva insistència, suau però ferma, en revisar FETS de vida, no pas temes o idees; l'aparent facilitat amb que relacionava l'Evangeli amb la vida (després s'entén que devia ser fruit de molta pregària); etc.

Volem pensar que potser aquest intercanvi de vivències també devia influir en la manera com en Pep va anar actualitzant la revisió de vida; per posar un exemple: ens sembla que a partir d'un determinat moment l'Evangeli pren un paper central i més importància en la fase del JUTJAR, deixem de fer-ho des de les nostres pròpies idees, històries i pors i intentem jutjar des dels criteris i la visió de Déu. L'ACTUAR sempre ha estat un aspecte difícil de concretar, però en Pep tenia l'encert de no fer-ne d'això un problema, de no exigir impossibles, de respectar el procés personal de cadascú sense incomodar mai, però també sense deixar d'oferir-nos eines per progressar, per ser més fidels, per no perdre de vista el que féiem i el que Déu demana de nosaltres. Tota una lliçó de pedagogia. Sovint en començar el curs ens deia que ens trobàvem, que  ens reuníem, no només com un grup d'amics –que ho som– sinó per alguna cosa més, que com a amics ho podíem fer en altres llocs o moments, però que les reunions de revisió de vida eren per anar més enllà, per pregar, per aprofundir la fe, per viure d'Evangeli d'una manera determinada, des de la vida, des de la quotidianitat, des del dia a dia del nostre ser treballadors, assalariats, classe obrera al cap i a la fi; viure la fe des de la humilitat i des de la nostra pobresa, amb les nostres limitacions i els nostres ets i uts. Sens dubte ha estat durant tots aquests anys el nostre pal de paller.

Amb ell hem crescut com a cristians i com a treballadors, però també com a persones, i com a capellà i com a amic ens ha acompanyat en totes les etapes de la nostra vida: en els nostres compromisos laborals, polítics, socials, veïnals o familiars: en les decisions importants que anàvem prenent, ja fossin personals, familiars o laborals,  en les opcions de vida que anàvem entomant...; en casaments, en naixements i batejos, en malalties o morts de pares i familiars, en les nostres pròpies malalties.

I parlant de malalties, potser només ara entenem aquelles reunions en que en Pep queia en un sopor profund, fruit de la seva malaltia i que nosaltres atribuíem a la sordesa o la fatiga, del que despertava de sobte per il·luminar el fet com si ens hagués estat seguint entre somnis. Sempre hi va haver algun moment o altre, al inici o al final de la reunió, en que compartíem el seu estat de salut, a vegades de manera anecdòtica, potser per treure-hi ferro o la voluntat de no preocupar-nos en excés.

Amb ell hem viscut l'Evangeli, hem après a viure la fe encarnats en la vida o a viure la vida amarats d'Evangeli. Hem viatjat, hem fet caminades i excursions, hem fet estades familiars (quants records de la rectoria de Pedra!), hem llegit i comentat llibres, hem fet recessos i formació, hem compartit exercicis espirituals, hem fet estudis d'evangeli, hem celebrat moltes eucaristies, hem revisat molts i molts fets de les nostres vides,... hem patit per aquesta Església que ell ha estimat tant i a qui ha estat fidel malgrat les seves deficiències i misèries; en definitiva hem celebrat i sobretot compartit la vida, tota la vida.  

Hem vist com amb ell grups i més grups de revisió de vida començaven a caminar, creixien, acollien nova gent, minvaven pels que ens deixaven d'una manera o altra, es fusionaven, desapareixen i feien constants equilibris per trobar-se i compartir la vida i la fe. L'agenda d'en Pep sempre treia fum però sempre va estar al nostre costat malgrat les limitacions que mica en mica l'anaven consumint.

Sentim una gran gratitud per totes aquestes coses, per haver-nos estimat tant, per ser el nostre amic, el nostre referent, el nostre consiliari, per il·luminar-nos el camí, per haver-nos mostrat Jesús.

El seu amor i record ens acompanyarà per sempre.  

Carme Torelló, Edmon Ribatallada i el grup I de l'ACO de la Sagrera

La parròquia, lloc de vida cristiana

(Pep Soler) Jo fa un any i mig que sóc a la Parròquia de St. Andreu de Palomar de Barcelona, això fa que no pugui parlar de gaires realitats perquè tot just estic entrant-hi. D’altra banda porto implicat en el món parroquial des de l’any 1970, fins a l’any 82 de seminarista i vicari a la parròquia de la Sagrera i del 82 fins ara de rector a les parròquies del Bon Pastor de Barcelona i de Sta. Gemma, St. Antoni i St. Enric simultàniament a l’Hospitalet i Esplugues. A la vegada he estat molt implicat als moviments de la JOBAC, JOC i ACO assumint responsabilitats en la consiliaria diocesana dels moviments i sempre acompanyant com a consiliari diferents grups, algun des de l’any 1973 fins ara. He viscut tot això, m’hi he implicat intensament i puc dir que ha estat la meva vida.

La parròquia ha estat per mi un lloc on he sentit que es movien moltes coses i a la vegada també on he tingut la sensació de que la vida s’aturava. Ja es veu que en la parròquia les coses no són lineals, entren en contradicció, avancen però també retrocedeixen, s’obren portes immenses i també les veus tancar, hi ha una línea de futur però a la vegada la veus que es perd...podríem dir com la vida mateixa.

Segurament aquesta és la clau per valorar la parròquia, que sempre hi és, com la vida i la trobem al costat de la vida. Potser per aquí podem arribar a entendre que una institució tant antiga com és l’església, ens sorprengui, quan ja estem a punt d’enterrar-la i sorgeixi una i mil vegades amb nova vida, per això en la parròquia he trobat Jesús.

En aquest sentit, jo puc dir que la parròquia m’ha fet experimentar i m’ha tocat a fons, allò que en els moviments tenim molt clar. Així: la parròquia m’ha donat el contacte amb els pobres, m’ha fet experimentar que l’evangeli tocava a aquell a qui mai havia arribat, trobar-me amb gent molt diversa i que no entraven en els meus plantejaments i experimentar que hi havia un camí possible, m’ha endinsat en el camí de l’espontaneïtat i del fer gratuït... A la vegada els moviments m’han ajudat a valorar bé tot això, a buscar marcs de referència que ens fessin avançar.

Ara que sóc en un tornar a començar, i per tant que estic amb els ulls ben oberts per endevinar, apreciar i fer camí, sento la parròquia com una crida a fer bullir l’olla, a tocar aquells ressorts que creïn animació, no es pot fer res sinó aconseguim la implicació positiva, suggerint i per això tot estar obert i  la sento sobretot com la il·lusió perquè cada persona se senti tocada i trobi el seu lloc. També és el moment d’encetar processos o de saber-los captar quan ja estan en marxa, prestar-nos a acompanyar-ne sense posar condicions prèvies...I això avui crec que és la crida que tenim, perquè hem de reconèixer que no sabem cap on anem, com han de ser els espais i els moments de vida cristiana.

La Parròquia ens suggereix unes quantes coses: portes obertes, quantes més millor; racó on un pugui trobar o fer el seu procés; espai on trobar la palanca que faci sortir d’un mateix; lloc on trobar algú; experimentar el goig de comptar amb altres, de fer projecte, de sentir el gust d’allò que he arribat a compartir, en definitiva, fer comunitat.

I com a significativa l’eucaristia, centre de la vida a la parròquia i on jo experimento l’eucaristia con en lloc, encara que sembli estrany. Perquè a la parròquia l’eucaristia és lloc de diversitat a molts nivells: de persones, de moments, de motivacions, de manera de posar-s’hi...I per això és el lloc de sentir que estem caminant junts, quan sembla el contrari, ja que això no és exactament: “tots pensem el mateix”, “ho fem tot molt bé” i “tothom està molt amatent”. És el lloc que em refereix a la Paraula de Déu i que no és exactament “ja tinc clar que em demana Déu”, i per tant lloc de conversió que no és “ja sóc sant”; és trobada amb Jesús que m’ha convocat, també quan no en tinc ganes; és lloc de resar, que és deixar que ell faci; i és crida a la responsabilitat perquè m’encamina per un espai on hi són els altres i això ho he experimentat quan certes persones han trobat el seu lloc i semblava que no n’hi havia per a elles.

Jo a la parròquia sempre m’he trobat movent-me, trobant noves motivacions, valorant les coses d’una altra manera, no sentint que estic perdent el temps i educant-me en la paciència de creure en el procés que cada persona necessita. I mai he sentit que la parròquia en la que jo estava era la millor. Però la condició ha estat implicar-m’hi sense posar condicions, jugant totes les cartes, que mai ningú pensés que volia treure’n cap profit per afavorir altres realitats d’església, sabent apreciar el que es donava i buscant nous camins, “jo sóc de la parròquia”. No sé cap on ha d’anar la parròquia en el futur però del que n’estic segur que per a mi i per les persones amb qui comparteixo la vida de parròquia, aquesta és el meu lloc de vida cristiana feta en comunitat.

Malgrat la fatiga

En una tanda d'exercicis de l'ACO. Al Mas Blanc

(Grup Sagrera IV) Fa 12 anys ens va deixar com a consiliari en Martí Visa, rector de la parròquia de Sant Andreu. Després de 10 anys amb el nostre grup  i a la parròquia va haver de marxar per motius de salut.  Va arribar per substituir-lo en Pep Soler.

Veient que quedàvem sense consiliari i pensant que en Pep ràpidament quedaria agafat per altres compromisos, vam proposar-li de fer de consiliari del nostre grup, donant així continuïtat a l’acompanyament d’en Martí.

No ho va dubtar gens per dir-nos que sí, això que ja venia amb una sèrie de compromisos amb altres grups i que veia que el càrrec de rector de Sant Andreu suposava molt més que fer-se càrrec de la parròquia (CEL, Casa Asil, ...).

Portava un munt de coses però estava per totes. En ocasions venia al grup fatigat, després de empalmar varies reunions i alguna que altra eucaristia, inclús semblava que s’adormia, però estava atent al fet que revisàvem i després de esplaiar-nos amb el veure, en feia una síntesi buscant sempre un fet central i així ajudant-nos a reconduir la reunió.  Després de tants anys continuant encara estant al cas de fer una millor RdV, amb la participació de tots. El ens ha ajudat tots aquests anys a posar-nos les ulleres per anar veient i revisant la vida amb els ulls de Déu.

Era una persona que et posava les coses fàcils, molt proper, compartint també la seva vida a les reunions, qüestions de família o dificultats del dia a dia com a rector, reconeixent les seves limitacions  a l’hora de poder atendre a tots els que s’acostaven a la parròquia, sovint per demanar ajuda.

En ell es complia allò que demanava Jesús de fer als deixebles  “com el Fill de l'home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom” (Mt 20, 28).

Gràcies Pep!

(testimoni de la pregària que l'ACO de la zona va fer per ell a Sant Andreu l'1 de març de 2020)

Capellà i fuster

Cantant les Caramelles amb els consiliaris a la Pasqua de la Jobac. 1981

(Grup Sagrera III) Quasi tots els militants que formen o han format part del grup que avui coneixem pel nom de Sagrera III vam conèixer en Pep a la parròquia del Crist Rei i vam ser uns testimonis més de la seva arribada com a diaca i de la seva ordenació. Ell ens va proposar d’entrar en el incipient moviment que s’estava gestant.

I així va ser, vam ser els petis d’una Jobac que començava, amb tota la il·lusió i empenta del moment, un moment que ens atrevim a qualificar d’històric. I ho vam viure de la mà d’en Pep Soler.

Ell ens va donar força i confiança, ens va guiar i recolzar. Amb ell, l’església que havíem conegut dels pares, en la nostra infantesa, va esdevenir jove i dinàmica.

I per un adolescent, ser iniciat per una persona, que a més de capellà, era fuster, tenia quelcom d’especial, com més autèntic i no et deixava indiferent. Inevitable pensar en el Fuster de Natzaret, i en el caminar de pla - damunt les serradures de color mantega.

Però ell, no ens en parlava, si no més aviat del fet de ser assalariat, de ser classe obrera, una consciència que ens ha quedat arrelada i ja la duem per sempre, íntimament lligada a la de ser cristià, a ser llevat dins de la massa.

Donem gràcies al bon Déu per tot el temps que en Pep ens va dedicar, perquè no va regatejar esforços en la nostra iniciació, per tenir-lo al nostre costat en els moments difícils, per tots els somriures que ens va dedicar, per la seva constància i entrega, per la seva preocupació sincera pels nostres neguits, per l’autenticitat que transmetien les seves paraules.

El seu comiat de la Sagrera va ser molt sentit, molt viscut per tots, les fotos perquè es recordés de nosaltres en són testimonis, però a ell no li calien, tenim la convicció que ens va portar sempre en el cor.

I en marxar al Bon Pastor naturalment va haver de deixar moltes coses, i ens va tocar a nosaltres, potser ho va fer perquè sabia que ens deixava en bones mans, però cada cop que ens retrobàvem, era retrobar l’amic, retrobar el mestre.

Tot reflexionant-hi, ens hem adonat, que realment vam ser uns privilegiats.

(testimoni de la pregària que l'ACO de la zona va fer per ell a Sant Andreu l'1 de març de 2020).

Un home que creu, que espera, que confia

Àngels Hernández i Pep Soler a París, el 1978, en una trobada de la JOC

(Àngels Hernández, grup Sagrera II) El llibret magnífic  Sant Josep, un home de fe de la col·lecció Sants i Santes, de Josep Llligadas, ens descriu  Sant Josep com “un home que creu, que espera, que confia. I que això ho fa realitat en la vida: l’evangeli, per definir-lo, ens dirà que és un home que li surt de dintre ser bo”.

En Pep Soler no es podia dir d’una altra manera. Aquest fragment descriu Sant Josep i també ens reflecteix  Mn. Soler. En Josep Soler era un home bo, treballador, coherent, acollidor, que estimava a tothom, sobretot els infants, els vells, els pobres i els pobres d’esperit, els marginats de la societat i ... els joves.

En tenim constància els que el vàrem conèixer com a futurs militants de la Jobac i després de l’ACO en aquell pis (el pisot) del carrer Martí i Molins, 43-45, de la Sagrera. Ell era un servidor. Si hagués volgut hauria pogut ser bisbe, segur. Era estudiós, disciplinat, responsable, molt responsable. Les parròquies on havia estat (el Crist Rei de la Sagrera, el Bon Pastor, parròquia Sant Enric d’Ossó a l’Hospitalet, els seus  dotze últims anys a Sant Andreu...  i els grups que l’havien tingut de consiliari en podrien parlar millor que jo. L’Asil de Sant Andreu... Era un home de Déu. Era el testimoni, el pastor “el pastor cuida les seves ovelles...” com ens diu el Nou Testament.

És clar que tenia mancances! Com tothom. No l’estimaríem si només li veiéssim  virtuts. Semblava que el que ell feia era el més important. Altres preveres han fet una gran tasca a la nostra església de Catalunya. No hi ha cap dubte. Era l’entusiasme pel que feia, les ganes... el que el portava a parlar amb entusiasme de les seves tasques.

Ell era un referent per a nosaltres. Els joves de les parròquies de barris  obrers i populars, dels pobles de Catalunya que vam conèixer Joseph Cardijn, mort poc després de cloure el Concili Vaticà II, a través d’ell i d’altres seminaristes. Una fornada excel·lent!

És el camí d’Emaús –que deia en Joan Ramon i Cinca- en la introducció del llibre d’Alain Patin L’anomenat Jesús: “Com aquell vespre pel camí d’Emaús”. Un text, crec jo, fonamental en la nostra fe. “Els moviments JOC, ACO volen ser testimoni col.lectiu d’aquestes trobades alliberadores i transformadores del món obrer amb Jesucrist –se n’adoni o no- per donar-ne fe i perquè aquesta fe vagi fent emergir una església realment interioritzada en aquest món”.

La mort d’en Pep ens ha deixat tristos..., tristos però agraïts.

Som privilegiats, rics diria jo. Hem tingut la sort de ser amics d’ell.

Descansi en pau.

Gràcies Josep.

(testimoni de la pregària que l'ACO de la zona va fer per ell a Sant Andreu l'1 de març de 2020).

Sense dir res, obriré el cor vessant de noms

(Joan Mercader. Grup Sagrera I) La marxa d’en Pep ha estat discreta com la seva vida i no per això menys dolorosa.

No podia ser que qui havia estat present en la major part de la meva vida hagués marxat, així, de sobte, sense insinuar ni un senzill adéu.

En el nostre grup de revisió de vida ho vam viure també com una terrible buidor, que ens deixava orfes i desemparats després de més de quaranta anys en què no va fallar mai. 

El primer dia que ens vam reunir sense ell va ser d’una tristesa serena, convençuts, com a creients, que sempre estaria al nostre costat i des de la casa del Pare, com deia ell, vetllaria per nosaltres. Vam compartir els sentiments i dilucidar alguna cosa pràctica, com la d’anul·lar la reserva a Martí Codolar pel recés que havíem de fer amb ell. Seguidament férem un moment de pregària i el company Joan Luengo es posà a llegir l'evangeli que tocava per aquell diumenge, era el dissabte 25 de gener i l'evangeli del diumenge era Mt 4, 12-23. De seguida vaig notar la seva presència, el que havia fet Jesús en l’elecció dels primers deixebles, reconeixia que havia fet en Pep amb nosaltres.

El mateix passà en la primera reunió del Comitè de Zona, el 28 de gener. Sempre comencem la reunió amb l’evangeli del dia com a pregària i era Mc 3, 31-35. Una altra vegada se’ns feia present, “Aquests són la meva mare i els meus familiars: tothom qui compleix la voluntat de Déu és el meu parent, la meva parenta, la meva mare”. Tal com va dir el seu nebot Bernat en la cerimònia del seu traspàs, en Pep no només tenia la seva família de sang, sinó que la seva família era també la gent de la parròquia, dels grups i del barri, tal com resa el seu recordatori, “Al final del camí em preguntaran: -Has viscut? Has estimat? I jo, sense dir res, obriré el cor vessant de noms”

En el meu cas, la seva coneixença, com la de la meva família amb en Pep va ser pels anys 70. Feia poc que havia estat ordenat i estava a Crist Rei. Nosaltres, una família amb 8 fills acabàvem d’instal·lar-nos al barri. Veníem d’un poblet petit de Tarragona i els pares, una de les primeres coses que van fer, va ser anar a la parròquia, els preocupava què podien fer els seus fills grans, que rondaven els 20 anys, en un entorn gran i desconegut com era Barcelona. En Pep, vicari de Crist Rei, els va rebre amb els braços oberts. En aquell temps ja estava treballant en el projecte del que acabaria sent la JOBAC i els va dir que no es preocupessin per la canalla, que ja tenia feina per nosaltres.

Els més grans, la meva germana i jo començàrem en un grup de RdV, del qual encara avui en dia en formo part, sempre amb en Pep com consiliari.

Ens va casar a nosaltres i a la meitat dels meus germans.

La meva germana, malauradament ens va deixar a l’edat de 30 anys. Després d’una llarga malaltia amb força patiment. En Pep no va escatimar esforços en assistir-la fins l’últim moment en què la va ajudar a ben morir.

També va celebrar les noces d’or dels meus pares, al Santuari de la Mare de Déu de Montserrat, a Montferri, proper al nostre poble.

En tots aquests anys no hi havia celebració religiosa que no hi sigués ell, com el bateig d’algun dels meus néts.

Encara recordo l’expressió del meu pare, arran dels canvis de l’Església postconciliar, en que el capellà del poble, sense miraments ni sensibilitat, tirava pel dret destruint ornaments de l’església, que el poble havia sufragat, deia: “Si no fos que hi ha capellans com en Pep, aquests brètols em farien perdre la fe”.

Arribat el moment, també tingué estones per fer companyia a la mare en els seus darrers dies. En definitiva, per la meva família, era el nostre capellà de capçalera, sempre disponible.

Com va dir la nostra companya Carme Torelló, en la cerimònia del seu comiat, la seva agenda treia fum, sempre tenia temps per tothom. Quan t’acostaves a la parròquia ja el veies al carrer, havia sortit a rebre’t amb aquell somriure ample i acollidor i quan arribaves al seu costat, la seva salutació eren uns forts cops a l’esquena cridant el teu nom enmig d’una sonora riallada per mostrar-te la seva alegria.

Ara, quan arribem a la parròquia no hi ha ningú que ens esperi. Hi ha una gran buidor i solitud, hem perdut el nostre germà gran. Però l’acompanyament que ens va fer en Pep sempre estarà en els nostres cors.

(testimoni de la pregària que l'ACO de la zona va fer per ell a Sant Andreu l'1 de març de 2020).