Sense dir res, obriré el cor vessant de noms

(Joan Mercader. Grup Sagrera I) La marxa d’en Pep ha estat discreta com la seva vida i no per això menys dolorosa.

No podia ser que qui havia estat present en la major part de la meva vida hagués marxat, així, de sobte, sense insinuar ni un senzill adéu.

En el nostre grup de revisió de vida ho vam viure també com una terrible buidor, que ens deixava orfes i desemparats després de més de quaranta anys en què no va fallar mai. 

El primer dia que ens vam reunir sense ell va ser d’una tristesa serena, convençuts, com a creients, que sempre estaria al nostre costat i des de la casa del Pare, com deia ell, vetllaria per nosaltres. Vam compartir els sentiments i dilucidar alguna cosa pràctica, com la d’anul·lar la reserva a Martí Codolar pel recés que havíem de fer amb ell. Seguidament férem un moment de pregària i el company Joan Luengo es posà a llegir l'evangeli que tocava per aquell diumenge, era el dissabte 25 de gener i l'evangeli del diumenge era Mt 4, 12-23. De seguida vaig notar la seva presència, el que havia fet Jesús en l’elecció dels primers deixebles, reconeixia que havia fet en Pep amb nosaltres.

El mateix passà en la primera reunió del Comitè de Zona, el 28 de gener. Sempre comencem la reunió amb l’evangeli del dia com a pregària i era Mc 3, 31-35. Una altra vegada se’ns feia present, “Aquests són la meva mare i els meus familiars: tothom qui compleix la voluntat de Déu és el meu parent, la meva parenta, la meva mare”. Tal com va dir el seu nebot Bernat en la cerimònia del seu traspàs, en Pep no només tenia la seva família de sang, sinó que la seva família era també la gent de la parròquia, dels grups i del barri, tal com resa el seu recordatori, “Al final del camí em preguntaran: -Has viscut? Has estimat? I jo, sense dir res, obriré el cor vessant de noms”

En el meu cas, la seva coneixença, com la de la meva família amb en Pep va ser pels anys 70. Feia poc que havia estat ordenat i estava a Crist Rei. Nosaltres, una família amb 8 fills acabàvem d’instal·lar-nos al barri. Veníem d’un poblet petit de Tarragona i els pares, una de les primeres coses que van fer, va ser anar a la parròquia, els preocupava què podien fer els seus fills grans, que rondaven els 20 anys, en un entorn gran i desconegut com era Barcelona. En Pep, vicari de Crist Rei, els va rebre amb els braços oberts. En aquell temps ja estava treballant en el projecte del que acabaria sent la JOBAC i els va dir que no es preocupessin per la canalla, que ja tenia feina per nosaltres.

Els més grans, la meva germana i jo començàrem en un grup de RdV, del qual encara avui en dia en formo part, sempre amb en Pep com consiliari.

Ens va casar a nosaltres i a la meitat dels meus germans.

La meva germana, malauradament ens va deixar a l’edat de 30 anys. Després d’una llarga malaltia amb força patiment. En Pep no va escatimar esforços en assistir-la fins l’últim moment en què la va ajudar a ben morir.

També va celebrar les noces d’or dels meus pares, al Santuari de la Mare de Déu de Montserrat, a Montferri, proper al nostre poble.

En tots aquests anys no hi havia celebració religiosa que no hi sigués ell, com el bateig d’algun dels meus néts.

Encara recordo l’expressió del meu pare, arran dels canvis de l’Església postconciliar, en que el capellà del poble, sense miraments ni sensibilitat, tirava pel dret destruint ornaments de l’església, que el poble havia sufragat, deia: “Si no fos que hi ha capellans com en Pep, aquests brètols em farien perdre la fe”.

Arribat el moment, també tingué estones per fer companyia a la mare en els seus darrers dies. En definitiva, per la meva família, era el nostre capellà de capçalera, sempre disponible.

Com va dir la nostra companya Carme Torelló, en la cerimònia del seu comiat, la seva agenda treia fum, sempre tenia temps per tothom. Quan t’acostaves a la parròquia ja el veies al carrer, havia sortit a rebre’t amb aquell somriure ample i acollidor i quan arribaves al seu costat, la seva salutació eren uns forts cops a l’esquena cridant el teu nom enmig d’una sonora riallada per mostrar-te la seva alegria.

Ara, quan arribem a la parròquia no hi ha ningú que ens esperi. Hi ha una gran buidor i solitud, hem perdut el nostre germà gran. Però l’acompanyament que ens va fer en Pep sempre estarà en els nostres cors.

(testimoni de la pregària que l'ACO de la zona va fer per ell a Sant Andreu l'1 de març de 2020).