Capellà i fuster

Cantant les Caramelles amb els consiliaris a la Pasqua de la Jobac. 1981

(Grup Sagrera III) Quasi tots els militants que formen o han format part del grup que avui coneixem pel nom de Sagrera III vam conèixer en Pep a la parròquia del Crist Rei i vam ser uns testimonis més de la seva arribada com a diaca i de la seva ordenació. Ell ens va proposar d’entrar en el incipient moviment que s’estava gestant.

I així va ser, vam ser els petis d’una Jobac que començava, amb tota la il·lusió i empenta del moment, un moment que ens atrevim a qualificar d’històric. I ho vam viure de la mà d’en Pep Soler.

Ell ens va donar força i confiança, ens va guiar i recolzar. Amb ell, l’església que havíem conegut dels pares, en la nostra infantesa, va esdevenir jove i dinàmica.

I per un adolescent, ser iniciat per una persona, que a més de capellà, era fuster, tenia quelcom d’especial, com més autèntic i no et deixava indiferent. Inevitable pensar en el Fuster de Natzaret, i en el caminar de pla - damunt les serradures de color mantega.

Però ell, no ens en parlava, si no més aviat del fet de ser assalariat, de ser classe obrera, una consciència que ens ha quedat arrelada i ja la duem per sempre, íntimament lligada a la de ser cristià, a ser llevat dins de la massa.

Donem gràcies al bon Déu per tot el temps que en Pep ens va dedicar, perquè no va regatejar esforços en la nostra iniciació, per tenir-lo al nostre costat en els moments difícils, per tots els somriures que ens va dedicar, per la seva constància i entrega, per la seva preocupació sincera pels nostres neguits, per l’autenticitat que transmetien les seves paraules.

El seu comiat de la Sagrera va ser molt sentit, molt viscut per tots, les fotos perquè es recordés de nosaltres en són testimonis, però a ell no li calien, tenim la convicció que ens va portar sempre en el cor.

I en marxar al Bon Pastor naturalment va haver de deixar moltes coses, i ens va tocar a nosaltres, potser ho va fer perquè sabia que ens deixava en bones mans, però cada cop que ens retrobàvem, era retrobar l’amic, retrobar el mestre.

Tot reflexionant-hi, ens hem adonat, que realment vam ser uns privilegiats.

(testimoni de la pregària que l'ACO de la zona va fer per ell a Sant Andreu l'1 de març de 2020).