Josep Soler i Llopart. El Pep (1950-2020)

En el dinar de companys de curs al Seminari

(Josep M. Fisa) El Pep era el petit de la generació que vam entrar al Seminari de la Conreria el setembre del 59. Érem una colla de preadolescents que vivíem encara en el boom vocacional de la postguerra. Més de setanta ens vam aplegar al primer curs de batxillerat, més d’una vintena en van quedar exclosos. En cursos posteriors es van anar incorporant companys i, amb tots ells, hem teixit una bona relació que dura encara avui.

Eren anys de preconcili i de canvis entre els formadors de seminaristes. Ll’any 1965 ja teníem 15-17 anys i el Concili Vaticà II plovia com aigua renovadora: ja se’ns advertia que nosaltres seríem els qui el posaríem en pràctica.

El Pep, doncs, es va anar imbuint d’una responsabilitat i compromís per encarnar el millor possible el missatge i l’obra de Joan XXIII. També els més grans ens parlaven de la JOC de Cardijn i dels moviments especialitzats de l’Acció Catòlica, així com també coneixíem els capellans obrers.

Tot el seu treball pastoral el va fer amb sentit d’equip i identificat amb la vida diocesana, treballant amb els religiosos i religioses, sempre en l’esperit de la Revisió de Vida. Als joves els oferia un itinerari d’iniciació tot començant per la catequesi de Confirmació. De fet, la JOBAC té en ell un ferm referent fundacional amb el seu carisma proper i acompanyador. Així ho corroboren tants joves, ara pares i mares de família, marcats amb el segell del Pep.

El Pep ha estat una persona de fidelitats. Als pobres, al treball com a mitjà i com a mística. A la gent.

A viure des de l’evangeli. Al Mestre de Natzaret. Als amics, vells i nous. A estar disponible a tota mena de crides mentre vinguessin del seu ministeri de servei i de la causa del Regne. Amb un sentit d’obediència sense restriccions, si venia des de la crida pastoral. El seu currículum parla de llocs concrets, de parròquies, de barri. D’estimació a totes les persones. Havia teixit una família molt més gran que la seva pròpia família nombrosa de Vilanova!

En cada lloc tornava a començar com si fos el primer. Encara que una cúpula li caigués a sobre. Una cúpula que era, i segur que serà, un aixopluc d’entitats, de grups, dels que passaven per allà. Creia en el que feia, com el pagès que sap que la terra és com és i que ja donarà el fruit que li pertoca, al temps que li escaurà. No era providencialista però comptava que ell no tenia la darrera paraula. Servent inútil, o millor, servent que fa el que ha de fer, ben gratuïtament. I content. I punt. De fet, el Pep vivia la mística de ser capellà per als altres. Amb els amics compartia petits viatges i excursions amb aquella intenció de poder tornar a la feina havent gaudit just el que calia. Les altres sortides eren amb les parròquies intentant que els feligresos d’origen immigrant coneguessin i estimessin el país. El barri de Sant Andreu li ret un homenatge merescut perquè era un més del barri. I guardava el temple com qui guarda el patrimoni de tots.

D’aquella generació del 59, alguns ja ens han deixat i en tenim un record ben viu. Molts recordem el company i amic entranyable del Pep, en Josep Maria Puxan, també com ell, treballador nat, auster i místic de la feina evangèlica a peu pla. Hem tingut una gran sort. Ells han deixat unes petjades inesborrables que ara nosaltres hem de resseguir com els que fan esquí de fons. Gràcies Pep. Inspira

des del cel el nostre treball pel Regne.

Josep M. Fisa (publicat a Catalunya Cristiana)