Des de l'Arxiprestat de Sant Andreu

Soc en Joaquim Sellés Nadal, secretari del Consell Pastoral Arxiprestal de Sant Andreu.

La meva relació amb el Pep te tres eixos principals:

1. Les seves homilies
2. El "Full Groc". El butlletí de la Parròquia
3. l'Arxiplegats. El butlletí de l'arxiprestat

Recordo com, en les seves homilies, ens repetia, amb entusiasme: No se us remou el cos això quan escolteu això? I la veritat es que ens feia viure, com ell també ho feia, el sentit de les lectures amb la seva interpretació que feia amb veu potent i amb convenciment.

Quan es va ver càrrec com a rector de la parròquia de Sant Andreu, va mantenir i continuar el butlletí que havia començat Mn. Martí Visa amb el nom de el "Full Groc" perquè, quasi sempre, estava imprés, en aquest color. El Pep el va mantenir i "se'l currava molt". En llegir ara la dedicatòria de la portada em sembla una premonició de la seva mort.

A l'arxiprestat editem un butlletí que, per votació interna, el vam nomenar ARXIPLEGATS, que en va semblar un nom molt adequat com a expressió de la nostra voluntat de treballar plegats les sis parròquies: Sant Andreu, Sant Pacià, Sant Joan de Mata, Sant Josep Manyanet, Crist Rei i El Bon Pastor. Us adjunto portada i editorial de l'Arxiplegats de juny, per apreciar la vàlua del seu ensenyament i la seva dedicació.

 Salutacions cordials,

Joaquim

Esdevenir portes d'accés a Jesús

Àngels Oliver, Joaquim Sellés, Mª Teresa Botinas, Pep Soler, Antonia Vidueira i Mn. Josep Mª Solé

(Pep Soler) A molts nivells la nostra església necessita renovar-se i això es fa patent perquè la nostra vida neix de l’evangeli i aquest no és una recopilació de lleis que hem de complir sinó un munt de vida a punt de fer-se realitat.

Nosaltres venim d’un moment molt gran de renovació que ens ve del Concili Vaticà II. En aquells moments a molts els va semblar que tot plegat venia d’una colla d’insatisfets que es volien apoderar de l’església. Quan de fet venia d’un home molt gran, Joan XXIII, que ens animava als cristians i a tots els homes de bona voluntat a tornar a agafar l’evangeli i sentir tot el vent renovador que aixecava vint segles després de Jesús.

La nostra església de Sant Andreu ha fet en els darrers 50 anys un camí que ha obert portes i finestres, que ha deixat entrar l’aire sempre nou de l’Esperit i per tant ara està molt a punt no per deixar-se arrossegar per un cofoisme que fa pensar que ja ho hem fet tot, ni per pessimisme que fixant-se en la llunyania dels homes del nostre temps creiem que tenim el perill de que agafem un constipat i que per tant hem de tancar portes i ja seran els altres els que s’adonaran del tresor que tenim nosaltres.

Aquest curs hem parlat de renovació dels que formem el Consell Arxiprestal i també dels que formen les Comissions de treball de l’Arxiprestat. Aquesta història no ens ha agafat gens a punt, ja que som conscients que no és fàcil trobar nova gent. Ho hem intentat i hem aconseguit algun resultat. No donem el fet per acabat, volem que s’instal·li en la mentalitat de la nostra Església el que tothom estigui disposat a canviar i a assumir noves responsabilitats i no per qualsevol afany sinó perquè creiem que quan això es dóna donem la prioritat a l’evangeli i aquest es converteix en font de nova vida. Ser Església no és tenir-ho tot controlat sinó deixar que hi càpiga l’Esperit i que sigui ell el protagonista de la vida.

I hi ha hagut un moment molt especial en la nostra església arxiprestal: la trobada del Consell Arxiprestal i els Consells Parroquials el dia 4 de maig a l’escola del FEDAC, on ens va ajudar Rafel Abós, un laic de Sant Pacià, ens va ajudar posar la nostra atenció, no en la responsabilitat que tenim, sinó en allò que passa en el nostre cor. I per això ens va acostar a l’Evangeli a través d’un quadre que ens va fer redescobrir-lo, i on els diferents personatges es convertien en portes a través de les quals ens posen a prop de Jesús. I després escoltant un fragment de l’evangeli que repetit i anant-nos centrant en un dels aspectes de la narració posava en primer pla de la nostra vida allò que Jesús ens vol dir.

Va ser un matí intens, que ens va tocar el cor, que va posar una nova llum en la nostra vida i que ens va fer sentir la nostra responsabilitat, no com una càrrega dura i que desperta el nostre orgull de saber per on ha d’anar l’Església del nostre temps, sinó com un servei al que Jesús ens ha cridat i que és servei quan sabem mirar als altres a través de Jesús i desperta una gran confiança en un futur que no és nostre sinó de Jesús. “Rebeu l’Esperit Sant, com el Pare m’ha enviat , també jo us envio a vosaltres”.

En aquest sentit el darrer Consell Arxiprestal farà una mirada a tot allò que fem com església arxiprestal, veurem com va néixer, quin procés ha fet i quins camins de futur es dibuixen. El curs vinent, impulsats pel Pla Pastoral que compartim amb l’església diocesana, ha de ser un bon moment de renovació, que vol dir redescobrir l’evangeli com a font de vida, deixar-nos seduir per Jesús i acollir tot l’amor del Pare que ens obre la porta de la seva casa perquè sigui la casa de tots. Segur que de tot això sortiran noves persones, noves responsabilitats i descobrir que la nostra església té molt camí a fer que és el camí de Jesús.

Pep Soler

(editorial del butlletí Arxiplegats, de l'arxiprestat de Sant Andreu. Pentecosta 2019)

Josep Soler, capellà de perifèria

Pep Soler en els Tres Tombs, a Sant Andreu del Palomar, en una fotografia recent

(Josep Lligadas) Josep Soler Llopart va néixer a Vilanova i la Geltrú el 9 de gener de 1950. Va entrar al seminari als 9 anys, el 1959. Va estar al Seminari Menor de La Conreria, després al Seminari Major de Barcelona, i va ser ordenat capellà el 9 de febrer de 1975. Ha estat vicari a la parròquia de La Sagrera, de Barcelona, del 1975al 1982, en què va anar de rector a la parròquia del Bon Pastor, també de Barcelona, a tocar el riu Besòs, substituint l’incommensurable mossèn Cortinas, el “padre Botella”. I ara, des de l’etiu passat, és rector de les parròquies de Santa Gemma, a Pubilla Cases de l’Hospitalet, i Sant Antoni, de Can Vidalet d’Esplugues. Josep Soler, a més, és un dels fundadors del moviment juvenil JOBAC, del qual va ser consiliari general des de la seva fundació el 1974 fins al 1982. I ara, des de l’any passat, és consiliari diocesà del moviment d’adults ACO. I, clarament, li agrada fer de capellà de perifèria.

Acabes de canviar de parròquia. Què li passa, a un capellà, quan canvia de parròquia?

Moltes coses li passen. Jo mai no m’he plantejat d’estar en un lloc, ser la clau d’aquell lloc, i ser imprescindible. Cosa que, alhora, tampoc no m’ha frenat gens a ficar-me, entregar-me, lligar-me a la gent dels llocs on he estat. Degut a això, quan et plantegen un canvi, ho trobes lògic i normal, t’encaixa amb el plantejament que tens. Quan vaig dir al consell pastoral de la meva parròquia del Bon Pastor que em demanaven de canviar, es va produir, naturalment, una reacció e no entendre-ho, de preguntar per què calia que canviés. Però després, la gent, gent senzilla, va saber-ho entendre. No hi ha hagut, doncs, cap moviment de protesta, sinó unes ganes d’entendre-ho i d’acompanyar-te en un pas difícil com aquest, i voler també que un cop fora els sentís humanament a prop. És la comunitat la que fa funcionar una parròquia, i el nou rector s’ha trobat amb aquesta comunitat i funciona amb ella.

Des del punt de vista personal, jo m’he plantejat el canvi no només com un anar d’un lloc a un altre, sinó com una oportunitat de replantejament de les coses, de posar-te al dia, d’haver de començar de zero amb tot el que això comporta de renovació. En aquest sentit, jo avalaria el valor dels canvis, encara que siguin empipadors.

Explica més, si et plau, què vol dir aquesta “oportunitat de replantejament”.

Després de vint anys d’haver acabat els estudis, aquesta ha estat l’ocasió de buscar un espai per llegir, per escoltar, per reflexionar: un temps per tornar a estudiar. Per altra banda, passa que un es troba que tota una pila de coses que anaven d’una manera aquí van d’una altra, hi ha uns altres tarannàs, uns altres estils. També és un desafiament el reencarnar-te en un nou lloc: nova gent, noves botigues, nous carrers. Durant deu anys he dit “el meu barri” referint-me al Bon Pastor, i ara he de saber dir “el meu barri” referint-me a un altre (o uns altres, perquè aquí són dos, i de dos municipis diferents). També em trobo que he canviat de zona pastoral, de manera que també el clergat és absolutament diferent.

D’on el treus, ara, el temps d’estudi que abans no tenies?

Des que vaig acabar els estudis, i fins al juliol d’aquest any passat, he estat treballant. Manualment, en un taller de torneria de fusta, on feia mitja jornada laboral. Això ha estat un fet que m’ha definit molt com a capellà, i molt especialment en el meu barri: durant mitja jornada feia com qualsevol altre veí. Segurament que si no hagués canviat de parròquia no hauria deixat el treball, perquè allà era un ingredient fonamental de la meva vida de capellà: i la gent hi comptava, amb això.

En canviar, volent fer aquesta posada al dia en els estudis, he ponderat que aquestes hores que dedicava al treball les podria dedicar, almenys durant un temps, a aquest reciclatge. Cosa que, d’altra banda, em comporta haver de buscar altres elements d’identificació amb la gent del meu barri actual, per la via de les relacions, del veïnatge...

Quina és la tasca d’un rector de barri?

No és el mateix a cada lloc. El barri del Bon Pastor és un barri amb límits, definit, i per tant l’Església hi té un pes significatiu com a lloc d’identificació, de creació de barri; en canvi, en uns barris com Pubilla Cases i Can Vidalet, que són molt més massificats, l’Església és menys punt de referència.

Per tant, em fa la impressió que ser rector aquí funciona més a partir dels contactes amb gent que no pas per ser punt de referència col·lectiu. A partir d’aquests contactes amb la gent es tracta de trobar punts de referència comunitaris: són contactes personals que lliguen, que creen relacions més col·lectives. Amb la clara evidència, d’altra banda, que aquí hi ha referències col·lectives, fins i tot religioses, que no passen per la parròquia. Precisament perquè no pots atendre a tot, perquè les dimensions depassen les possibilitats, pot ser que hi hagi gent que visqui la seva experiència religiosa en altres llocs. O fins i tot que a l’interior del barri hi hagi persones que vulguin viure aquesta experiència d’una manera pròpia, i s’ho muntin al marge de la parròquia (com és el cas de les activitats d’alguns grups culturals regionals).

Ser rector vol dir primer de tot aterrar al lloc, lligar-te a la realitat del lloc, sentir com a propi allò que motiva, preocupa, alegra la gent del barri. Deixar-te trobar com a veí. I a partir d’aquí anar creant referències, lligams entre la gent. I tot això porta a anar creant realitats de comunitat cristiana, i una comunitat en la qual hi hagi militants, gent que en sigui responsable.

D’aquests deu anys en què has estat de rector al Bon Pastor, què valores més?

Una cosa molt important va ser sentir-me molt a dins de tot el que vivia la gent del barri, tant a nivell personal com col·lectiu. En segon lloc, haver ajudat la gent a fer tot un procés de responsabilització, de sentir-se activament presents en la comunitat: allà pràcticament es corresponien els que venien a missa, unes cinc-centes persones, amb els que tenien algun compromís a la comunitat (incloses les àvies, que tenien també el seu propi grup, força actiu). En tot això hi tenien un gran paper els moviments: la JOBAC a nivell de joves i l’ACO a nivell d’adults. La punta de tot això seria el fet que tota una colla de gent que va partir de la parròquia va anar assumint responsabilitats fora: a les entitats del barri, en el treball sindical a les empreses, a les associacions de pares de les escoles... I també en les activitats eclesials de l’arxiprestat i de la zona, on tenien un paper significatiu. Gent que d’entrada semblava impossible que mai arribessin tan sols a expressar la seva opinió en públic, resulta que van acabar essent presents a tots aquests llocs. També destacaria que, en tots aquests llocs, els cristians que hi són presentes realitzen sovint un paper pedagògic d’ajudar a saber treballar. Vull dir, per exemple, ajudar a acceptar les contradiccions, que les coses són lentes, que a vegades no s’entén la feina que es fa... ajudar, també, a aconseguir que les entitats fossin més de tothom.

Com es realitza, així, l’ajuda en el creixement de la fe?

El que a mi m’ha donat sempre el to ha estat el fet de ser consiliari de grups: el treball per manent amb la gent, ajudant-los a posar en diàleg la seva vida amb l’Evangeli. Això configura un estil que s’aplica llavors en totes les altres ocasions: en els diversos contactes amb la gent, tant els esporàdics com els més constants, el que he intentat sempre no ha estat adoctrinar sinó fer un procés tal que trobessin proper l’Evangeli a les coses que vivien.

I en situacions més massives i ocasionals? En els enterraments, per exemple...

Jo sempre he intentat de posar-me en el que la gent està vivint, i adonar-me de com Jesús també està vivint allò, i ajudar a descobrir-ho: davant la mort, Jesús també plora, i compartint aquest dolor obre una nova perspectiva a allò que vivim en aquell moment. Jo sempre he anat per aquí, tot i que no sé si la gent m’entenia prou. Sí que, tanmateix, a vegades m’he trobat gent molt allunyada que he vist que allò els deia alguna cosa.

Un bon exemple de cap on porta tot això l’he vist en les reaccions dels homes. Els homes, per tradició obrera, no tenien res a veure amb l’Església. Però ha passat que, d’estar a l’empresa amagant-se del fet que la seva dona feia alguna cosa a la parròquia, van anar passant a ficar-se ells a la parròquia, però mantenint-ho en secret; fins que en molts casos acaben explicant als companys de l’empresa totes les activitats, les revisions de vida, els plantejaments, les sortides de grup...

Parlem de les dificultats en aquesta tasca.

Una de les coses que es pot dir clarament és que en els últims anys hi ha hagut un canvi molt substancial en la vida de la gent. Jo vaig partir d’una gent amb gravíssims problemes d’atur, de vivenda, de diners... però il·lusionada, amb capacitat d’obertura, d’admiració, deixant-se acompanyar... a una mateixa gent que al cap d’uns anys teia treball i més entrades econòmiques a casa, però havia perdut la capacitat primària d’il·lusió, d’admiració, i que per tant tenia més dificultats per connectar amb l’Evangeli.

Un altre problema és l’existència d’unes generacions amb una incultura religiosa total, sense cap referència anterior, i que per tant fa replantejar de manera absoluta com fer aquest diàleg entre l’Evangeli i la vida. Un dels grans desafiaments seria aquest: atrevir-nos a llegir l’Evangeli amb les generacions noves (vull dir: de 25 a 40 anys) traient-nos de sobre els prejudicis de si són divorciats, o materialistes, o enganxats a la cultura de la tele... atrevir-nos a llegir junts l‘Evangeli. Perquè amb la gent d’aquesta edat, tret de la que prové dels moviments juvenils, l’Església no hi té cap mena de contacte.

Un altre problema són els infants. Res del que diem els interessa en absolut. Les pobres catequistes ho saben prou...

I la qüestió dels sagraments: es fa molt difícil trobar un estil d’Eucaristia que d’una forma regular, cada setmana, motivi. HI ha molta gent que ja en té prou amb un ritme més de tant en tant...

I podríem continuar amb més problemes, naturalment!

Tu has viscut molt intensament la tasca de la pastoral de joventut a partir dels moviments. Com veus ara la situació?

Cal valorar com a molt important, i l’Església ha de fer-ho, el treball realitzar aquests anys. La mostra més clara de la importància d’aquest treball seria la revitalització dels moviments d’adults a partir de la gent que s’ha iniciat en els moviments de joves.

Aquests moviments, com tot el treball de joves que es fa a l’Església, s’ha de replantejar constantment. Per tant aquí tenim una greu responsabilitat, de fer possible el trobament de la nova realitat dels joves amb els moviments i, en definitiva, amb l’Evangeli.

Parlem de l’Església. Què t0’il·lusiona, i què et fa patir, ara, en l’Església?

En aquests moments l’Església em fa més patir que no pas em motiva. Em costa de sentir-me-la molt meva. Diria que l’Església, en comptes de replegar-se, com sembla que fa, per una colla de pors referides al moment actual, hauria de ser agosarada per acceptar el diàleg obert, sincer, sense por, amb el moment que vivim. Aquest és, em sembla, l’únic camí.

Davant la convocatòria del concili de Catalunya diria que aquesta és una gran oportunitat d’acceptar un diàleg sincer amb els homes i dones d’ara i les seves problemàtiques. Però em fa una pot immensa que ens espantem i l’única conclusió sigui que si anem repetint la doctrina de sempre potser algun dia els de fora s’adonaran que estaven equivocats...

Juntament amb això, diria també que en aquests moments a nivell de base s’està fent feina. Si fóssim capaços de manera senzilla de sumar esforços, es produirien uns avanços considerables. I en canvi ara les coses queden en projectes personals.

Què significa Jesucrist, en la teva vida?

Jo diria que potser en aquest moment, d’una manera més clara que mai, la fe en Jesucrist és la base de tot el que visc i faig. És des d’aquí que lluito, treballo, miro d’estar al cent per cent en el meu treball de capellà. I és també des d’aquí que em sento Església malgrat les dificultats que he dit.

Per a mi en aquests moments l’estona de pregària de cada dia és l’estona bàsica per poder viure tot això.

(Entrevista publicada per Josep Lligadas a la revista Foc Nou número 225, del gener de 1993)

Comiat de la mare, Montserrat Llopart Ill (4 d'abril 1921 - 19 de juny 2008)

(Pep Soler) 

Salutació:

Avui acomiadem la Montserrat: la mare, l’àvia, la besàvia. Hem tingut el goig de poder gaudir de la mare durant molts anys i es nota en nosaltres; ho noteu especialment els nets: en els vostres pares i mares hi ha hagut un pare Josep i una mare Montserrat que els han ensenyat i sobretot els han mostrat com es pot viure.

Aquest curs els capellans de la nostra generació hem acomiadat pares i mares, un darrere l’altre i el company Josep M. Puxan, molt significatiu de l’etapa en què estem.

Avui podem sentir que se’ns desmunta la casa; però a la vegada podem descobrir que aquesta casa tenia uns fonaments tan sòlids, que, ara, aquesta casa que aparentment sembla desmuntar-se, és més ferma que mai.

I és que la mare, d’una forma senzilla, ens ha donat aquell que és el fonament sòlid, capaç de fer front a les tempestes: Jesús és el camí, la veritat i la vida.

La nostra celebració, que esdevé record compartit, ens vol portar pels camins d’aquesta obra ferma que Déu ha fet en nosaltres, comptant amb el pare i la mare.

Avui, ells ens diuen amb Jesús: “he anat a preparar-vos lloc, perquè allà on jo estic, hi sigueu també vosaltres”.

Avui els capellans anem de blanc, seguint el que ens ha dit el Bernat: “Avui celebrem la resurrecció de l’àvia Montserrat”; volem significar la vida que ens dona l’esperança que el nostre camí ens porta a la casa del Pare. Aquells que ens han precedit i ens preparen lloc, ho avalen.

En silenci, cadascú des de la seva vivència, preparem-nos per aquesta celebració de la resurrecció. 

Homilia  1 Joan 3,1-2 i Joan 14,1-6

És el moment de la serenitat; és el moment de deixar-nos portar per Déu. És el regal que ens fa Déu després d’haver viscut aquest moment difícil que és el trànsit de la vida a la Vida, passant per la mort; no és fàcil viure el trasbals, la por, l’angoixa que la mort projecta sobre la nostra existència. Hem acompanyat la mare i, en aquests darrers temps, no ha estat fàcil, perquè no és fàcil acompanyar; i és que un voldria fer el millor i a cada pas sembla no aconseguir-ho; i un tasta la impotència de no aconseguir que l’altre pugui viure aquest moment...

I, en aquest acompanyar, ha aparegut nítida la casa que el pare i la mare han construït i que ha estat la nostra casa. Som fruit de la seva tenacitat, de la seva entrega, del seu amor. Aquesta casa que ha estat bàsicament, com a lloc emblemàtic, Solicrup i que ha tingut diferents escenaris. Avui aquesta història fa un tombant nou: ja no hi són els principals artífexs; però ells hi són d’una altra manera, de forma definitiva, la seva aportació és, a partir d’ara, plena de la claredat de la casa del Pare.

I és en tot aquest procés d’aquests darrers temps que amb la mare hem estat fent el trànsit definitiu; perquè quan hem assistit a un sentir que se’ns escapava de les mans, hem apreciat que hi havia unes mans més grans que l’acollien i que ens fan sentir Déu, el Pare, decidit a què la casa de la qual formem part no sigui provisional sinó definitiva. Al costat del llit, agafant-la de la mà he sentit la força de la mà de Déu que agafa definitivament.

I no és d’estranyar. La mare i el pare, de moltes maneres, han estat referència que no fem camí en aquest món a cegues; ells ens han donat Jesús, que és el camí, la veritat i la vida. Ho han fet de moltes maneres: assenyalant el camí, entregant-se perquè arrelés en nosaltres, i també respectant que aquest camí fes el curs propi en cadascú.

És d’aquesta forma que hem enfilat el camí de l’amor, que és el camí de Déu. Ara, en molts aspectes ple d’ombres, com es posa de manifest en les dificultats de relació, en les dificultats d’entendre’ns i comprendre’ns, però que ja apunta a la visió definitiva. Avui i des d’ara podem gaudir de tot l’amor que la mare ha projectat i ha fet possible en nosaltres.

Ja tenim una més que ens prepara lloc a la casa definitiva, amb Jesús; podem estar convençuts que viure no és un somni sinó la història ferma que ens encamina a la casa definitiva de Déu.

Pep Soler, en la mort de la seva mare

        

Un fil que arriba -i es manté- de Galícia

Joan Bada, Joan-Enric Vives, Pep Soler i Francesc Segalés

Pep Soler, Laura, d'esquena Pep Miralles

Joan-Enric Vives, Pep Soler, Francesc Segalés, Joan Bada, Josep Serrano. Ajupits, Xose Miguélez, Josep Miralles, Josep M. Puxan

Bo día.

Me llamo M Teresa Miguélez, aunque en el remitente de este correo aparezca el nombre de Maite Vital. 

Soy emigrante gallega. Llegué al barrio de St Andreu en 2003 por casualidad. Y aunque mi mayor deseo sería poder reincorporarme a mi sociedad de origen, aquí me he sentido acogida y querida por una parte de esta sociedad andreuenca. 

Y Pep fue, después de mossèn Martí, uno de ellos. Casi recién llegado a St Andreu, Pep me animó a llevar los grupos de confirmación de la parroquia. Me parecía una tarea dificilísima que finalmente acepté entre otras cosas para que mi hija Carmela pudiese tener un grupo. Finalmente la experiencia duró ocho años. Una experiencia muy rica a nivel personal y que creo que está dando unos frutos preciosos que se ven en el grupo de animadores del MIJAC, por ejemplo. Es una suerte disfrutar de su trabajo y compromiso. 

Mira tú por dónde es algo que le debo a la insistencia de Pep: "tú puedes, Teresa, se necesita crear el grupo". 

A Pep le debo más cosas, pero no es el objeto de este correo.

Mi tío, Xosé Antón Miguélez Díaz, fue compañero seminarista de Pep. De vez en cuando a lo largo de estos años y a través de mí transmitían saludos y noticias.

Cuando falleció Pep fue mi querido tío el que me puso en contacto con parte de la historia compartida. Buscó en el álbum familiar y me envió las fotos que os envío adjuntas, hechas el 31 de agosto de 1974, después de la ordenación de Xosé en la iglesia de Sta Eulalia de Pedrafita, concello de Chantada, provincia de Lugo. 

Y compartió conmigo alguna historia, escrito, reflexión y agradecimientos.

Os envío las fotos. 

En una aparezco también yo, una niña que contempla curiosa.

"-Tere ti sabías que de pequeniña ( 5 anos) xa estiveras co Pep?

Empezaría aí o teu MIJAC?

-Pois non sei, seguramente tanto bo espírito xunto: el, ti, a Rosa María, o Serrano... debeu impregnar abondo o ambiente e algo debeu facer..."

Con Pep, con su presencia invisible y su apoyo, con su forma de vivir y con su absoluta falta de juzgar al estilo humano he tenido la preciosa experiencia de descubrir una parte de la imagen de Dios Padre-Madre. Es algo que me acompañará y que guardo como un pequeño gran tesoro. Espero no perder ni la capacidad para descubrirlo en otros ni que deje de espolearme el ejemplo en lo que me queda por vivir.

Gracias por vuestra iniciativa.

M. Teresa Miguélez

Josep Soler i Llopart. El Pep (1950-2020)

En el dinar de companys de curs al Seminari

(Josep M. Fisa) El Pep era el petit de la generació que vam entrar al Seminari de la Conreria el setembre del 59. Érem una colla de preadolescents que vivíem encara en el boom vocacional de la postguerra. Més de setanta ens vam aplegar al primer curs de batxillerat, més d’una vintena en van quedar exclosos. En cursos posteriors es van anar incorporant companys i, amb tots ells, hem teixit una bona relació que dura encara avui.

Eren anys de preconcili i de canvis entre els formadors de seminaristes. Ll’any 1965 ja teníem 15-17 anys i el Concili Vaticà II plovia com aigua renovadora: ja se’ns advertia que nosaltres seríem els qui el posaríem en pràctica.

El Pep, doncs, es va anar imbuint d’una responsabilitat i compromís per encarnar el millor possible el missatge i l’obra de Joan XXIII. També els més grans ens parlaven de la JOC de Cardijn i dels moviments especialitzats de l’Acció Catòlica, així com també coneixíem els capellans obrers.

Tot el seu treball pastoral el va fer amb sentit d’equip i identificat amb la vida diocesana, treballant amb els religiosos i religioses, sempre en l’esperit de la Revisió de Vida. Als joves els oferia un itinerari d’iniciació tot començant per la catequesi de Confirmació. De fet, la JOBAC té en ell un ferm referent fundacional amb el seu carisma proper i acompanyador. Així ho corroboren tants joves, ara pares i mares de família, marcats amb el segell del Pep.

El Pep ha estat una persona de fidelitats. Als pobres, al treball com a mitjà i com a mística. A la gent.

A viure des de l’evangeli. Al Mestre de Natzaret. Als amics, vells i nous. A estar disponible a tota mena de crides mentre vinguessin del seu ministeri de servei i de la causa del Regne. Amb un sentit d’obediència sense restriccions, si venia des de la crida pastoral. El seu currículum parla de llocs concrets, de parròquies, de barri. D’estimació a totes les persones. Havia teixit una família molt més gran que la seva pròpia família nombrosa de Vilanova!

En cada lloc tornava a començar com si fos el primer. Encara que una cúpula li caigués a sobre. Una cúpula que era, i segur que serà, un aixopluc d’entitats, de grups, dels que passaven per allà. Creia en el que feia, com el pagès que sap que la terra és com és i que ja donarà el fruit que li pertoca, al temps que li escaurà. No era providencialista però comptava que ell no tenia la darrera paraula. Servent inútil, o millor, servent que fa el que ha de fer, ben gratuïtament. I content. I punt. De fet, el Pep vivia la mística de ser capellà per als altres. Amb els amics compartia petits viatges i excursions amb aquella intenció de poder tornar a la feina havent gaudit just el que calia. Les altres sortides eren amb les parròquies intentant que els feligresos d’origen immigrant coneguessin i estimessin el país. El barri de Sant Andreu li ret un homenatge merescut perquè era un més del barri. I guardava el temple com qui guarda el patrimoni de tots.

D’aquella generació del 59, alguns ja ens han deixat i en tenim un record ben viu. Molts recordem el company i amic entranyable del Pep, en Josep Maria Puxan, també com ell, treballador nat, auster i místic de la feina evangèlica a peu pla. Hem tingut una gran sort. Ells han deixat unes petjades inesborrables que ara nosaltres hem de resseguir com els que fan esquí de fons. Gràcies Pep. Inspira

des del cel el nostre treball pel Regne.

Josep M. Fisa (publicat a Catalunya Cristiana)

Els eixos de l'homilia de comiat

Junt amb d'altres capellans, d'exercicis al Miracle l'agot del 2019

(Joan-Enric Vives)

“Jo sóc el Bon Pastor”

Que coneix les ovelles, i elles el reconeixen; que dóna la vida per tots aquells que el Pare li ha posat a les mans, li ha donat..

Què significa avui ser Bon Pastor? La resposta l’ha dóna Mn. Josep Soler.

Aquí jacent en tenim una imatge viva. N’hi ha moltes, variades, complementàries, que sumen... Però Mn. Josep Soler i Llopart, fill de La Geltrú, a Vilanova i la Geltrú, que va servir les comunitats de Crist Rei, Bon Pastor, Can Vidalet, Sant Andreu, la JOBAC i l’ACO, ara Sant Andreu i Arxiprest... Arreu on passà ha deixat un record inesborrable de bondat, de ser bon pastor. Els qui som aquí ho testimoniem i donem gràcies per la seva vida lliurada.

Visquem sempre en l’Epifania

Temps de manifestació de la Llum, de la Vida, que en Jesús brillen i s’ofereixen als jueus i als pagans. Jesucrist, la Llum del món, Llum resplendor de la Llum, continua atraient des de la humilitat de Betlem, Fill de Déu i Fill del fuster.

Qui el segueix, qui li ofereix ja no or, encens ni mirra, sinó la pròpia vida, aquest la viu de veritat. I continuarà atraient ell també.

Avui ens convé tornar-nos-ho a dir, ratificar-nos en el valor immens de donar la vida, en la permanència en el seguiment humil del Senyor, en l’amor a l’Església, a les persones concretes, al poble...

Déu i la gent/el poble.

Així definia les seves grans prioritats ell mateix en un llibre del CPL que recull testimonis sacerdotals més actuals. Les seves grans passions.

Aquí mateix el van ordenar com a diaca

El 16 de juny de 1973 fa 46 anys Mn Pep Soler rebia aquí mateix a St. Andreu l’ordenació diaconal de mans del Cardenal Jubany, i jo també era ordenat aquí amb ell: Com a diaca s’identificava amb el Senyor per sempre,  predicaria a ple temps i dedicació a l’Evangeli de Jesús, la gran passió de la seva vida. Prometia el celibat per tota la vida, no estimar una família pròpia i obrir per amor -sempre més gran- el seu cor a tots, amb una preferència pels pobres; i ell ho ha concretat en els joves obrers i de barris, en el món obrer, en els ancians, en les parròquies. I ser diaca sempre, servidor sempre. Amb humilitat, abaixar-se per ser servidor...

Un gran amic

Estem acomiadant un gran amic, un gran capellà, un gran rector, un consiliari incombustible, un futbolista molt bo i generós, un amant del mar i de la muntanya, un company excel·lent en les excursions i viatges, un germà i tiet generós amb la família... Ell ens aplega. La seva vida ha donat fruit abundós...

Si ens empassem les llàgrimes, veurem la seva alegria, el seu repòs etern, la joia de veure’ns aquí reunits...

Que n’és de gran un bon capellà entregat i fidel. Que n’és de bella una vida viscuda i compromesa segons l’Evangeli de Jesús.

Viure plenament la vida eterna

Jo no moro, jo entro en la Vida, deia Sta. Teresa de l’Infant Jesús.- Em dedicaré a escampar el bé des de la vida eterna. Ara ho viu Mn. Josep.

Des del Senyor, des del cel, Mn. Pep Soler ens retornarà encara més ajuda, presència, gràcia, agendes plenes, servei, estimació, sofrença entregada per amor...

Com el beat Pino Puglisi, màrtir de la màfia a Palerm, per estimar i educar els joves...

Joan-Enric Vives i Sicília

Viure en el món i tocar de peus a terra

Amb Mn. Josep Serrano (un altre vilanoví) i un grup de jobaqueros a París

(Del funeral a Santa Maria de la Geltrú) Mn. Josep Soler Llopart va ser batejat en aquesta parròquia ara fa 70 anys; va sortir d’aquí quan tenia 9 anys, aconsellat pel que llavors n’era rector, Mn. Jaume Coll, per anar al Seminari Menor. Aquí  mateixva celebrar la seva primera missa el 16 de febrer de 1975, quan en tenia 25, i el rector era Mn. Pere Sitjà. Aquí ha batejat nebots, casat familiars, enterrat els pares... És cert que, les seves ocupacions com a rector de parròquies com El Bon Pastor, o de tres parròquies alhora entre Hospitalet i Esplugues més endavant, o Sant Andreu del Palomar en aquests últims anys, amb una casa-asil i una escola associades, o com a consiliari de nombrosos grups de l’Acció Catòlica Obrera durant tota la seva trajectòria, han fet que no vingués gaire per la Geltrú, però sempre va mirar amb simpatia la nostra parròquia i sempre es va interessar per tot el que hi fem. La seva família volem oferir-vos, a tots vosaltres que ens acompanyeu, una reflexió del que ha suposat per a nosaltres el testimoni de la seva vida.

A la Bíblia, al Llibre dels Reis, s’explica la història del profeta Elies, que s’adona que està en presència de Déu no pas quan sofreix els efectes d’un vent huracanat ni d’un terratrèmol violent, sinó quan un ventijol suau li acaricia la cara. Quin misteri! Doncs bé, això ha estat el Pep, el nostre germà, el nostre tiet, el nostre cosí, el nostre amic: la seva vida ha estat un ventijol suau que ha passat a prop nostre assenyalant la presència de Déu.

Perquè el Pep ha estat sempre un misteri per a nosaltres. En primer lloc, la seva vocació tan prematura, sostinguda en els anys, sempre renovada i viscuda sempre amb frescor, no l’hem vist envellir mai. El Pep ha estat sempre una persona i un capellà jove d’esperit. L’hem vist fatigat moltes vegades, exhaust alguna, però mai desanimat ni malhumorat; al contrari, sempre amb una alegria encomanadissa.

Després, se’ns fa un misteri la seva donació tan absoluta, constant i generosa a la gent; hem vist el Pep sempre lliurat amb cos i ànima al servei de la gent: a escoltar-la, a acceptar-la, a acompanyar-la, a consolar-la, a visitar-la, a ajudar-la, a portar-la de vacances, si calia; a donar-li el millor que tenia, que no era ni plata ni or, sinó el Senyor Jesús, força i sentit per a la vida. En una ocasió va escriure: “Ser capellà és això: Déu i la gent.” Ni més ni menys.

Ens interpel·la també el seu viure senzill i lliure; desprès de béns i d’enfarfecs, tant materials, com intel·lectuals, com morals, com afectius. El Pep era transparent; era el que semblava. No dissimulava les seves fragilitats. Insistia a ser una persona normal; amb les mateixes limitacions que tothom; amb les mateixes il·lusions que tothom; amb les mateixes obligacions que tothom. Entenia que ser capellà no vol dir ser diferent. Volia viure en el món i tocar molt de peus a terra. No ha volgut mai protegir-se. Ha viscut lleugeríssim d’equipatge i exposat a tots els elements.

Abans l’hem comparat amb un ‘ventijol suau’ que diu la Bíblia en l’episodi d’Elies. La imatge és molt escaient perquè el Pep sempre ha estat una persona discreta, respectuosa i delicada amb tothom. No ha volgut mai imposar res, ni convèncer ningú, ni demostrar res. Per a ell les persones sempre han estat més importants que les idees. D’ell és molt adequat dir-ne ‘va passar fent el bé’ (Ac 10,38). En efecte, el Pep ha passat per la vida, per les nostres vides, per les vides d’infinitat de persones, i hi ha deixat molt més del que som conscients. I se n’ha anat amb la mateixa discreció. Vet aquí un altre misteri.

I, doncs, quina és l’explicació d’aquest viure que se’ns fa misteriós? Déu és el que hi ha al darrere del misteri del Pep: la seva obertura confiada i permanent a una realitat invisible, indemostrable, infinita i al mateix temps simple, propera i a l’abast de la mà per a tothom. Una realitat que és Amor sense límits. El Déu de Jesús de Natzaret, el Pare-Mare, als braços del qual es va llançar amorosament el passat 4 de març, cinc dies abans de fer 70 anys. Ara ja ho és tot amb Ell per sempre. Ara ja és per sempre més al nostre costat. Tant de bo que sapiguem viure com ell ha viscut. Tant de bo que sapiguem viure el que ell ha viscut.

La bellesa serena d'en Pep

Fotografia del comiat d'en Pep, el 7 de gener (Sant Andreu de cap a peus)

(Bernat Soler) La família del Pep volem dir-vos a tots vosaltres una cosa que ja sabíem de fa temps però que aquests darrers dies se’ns ha fet molt evident: el Pep tenia una gran família, una família immensa i inacabable. No som només nosaltres, els seus familiars de sang: som nosaltres i vosaltres. Tots vosaltres també sou la família del Pep. Sabem del cert que ens estimava tant a nosaltres com us estimava a vosaltres. Aquests dies hem pogut posar cares a molts noms que ens sonaven de mil històries vostres que ell havia volgut compartir amb nosaltres. Perquè no hi havia dia que vingués a les nostres cases que no ens expliqués tot el que passava a les parròquies i als barris on ha estat. I hem comprovat amb sorpresa que també havia volgut compartir amb vosaltres moltes petites i grans històries familiars nostres. Vosaltres sabeu tantes coses de nosaltres com nosaltres en sabem de vosaltres. Perquè el Pep era així: algú que teixia fils invisibles d’unió entre les persones. Ho feia amb entusiasme, amb bonhomia, de manera encomanadissa i sempre discreta. Ho vivia tot amb intensitat i amb profunditat. Ho guardava tot i ho meditava tot en el seu cor, com Maria. El seu cor se sobreeixia de noms. Moltes vegades l’hem vist fatigat, rendit. Mai no l’hem vist desanimat, ni enfadat. No tenim cap dubte que aquesta ha estat la causa de la seva mort: no li cabien més noms al cor i el seu cor, immens com era, ha dit prou!

Ell ho havia escrit i ho havia dit moltes vegades de moltes maneres: ser capellà és Déu i la gent. Déu i la gent, vet aquí un resum de tota la seva vida. Ser al costat de la gent, ja siguin familiars, feligresos, veïns, amics, passavolants, malalts, nens, avis, joves... Aquest dies ens heu explicat infinitat d’històries del Pep que posen de manifest això. I ens agradaria que ens les continuéssiu explicant. Si voleu, podeu escriure-les enviant un correu a l’adreça que després sortirà a la pantalla. (santandreu54@arqbcn.cat)

I ara penseu, si aquí a la terra el Pep ha fet tot això i més per nosaltres, què no farà al cel? Hores d’ara ja li deu estar explicant al Pare totes les nostres petites històries, amb entusiasme, amb alegria, amb preocupació: aquell ha fet això, a aquell altre li està passant això, caldria fer això altre... Tinguem ben clar que tenim al cel algú que vetlla per nosaltres exactament com ho ha fet a la terra.

Llegim en un escrit del germà Roger de Taizé: “No hi ha res més bell que un rostre que s’hagi tornat transparent per tota una vida de penes i alegries, de combats i de pau interior.” Fa temps que havíem pogut apreciar aquesta mena de transparència en el rostre del Pep: havíem vist com, mica en mica, després d’una llarga vida de pregària, d’acompanyament, de presència discreta s’anava configurant al rostre de Jesús. Quina bellesa serena i discreta la del Pep!

Gratitud per la vida compartida

El grup Sagrera I de l'ACO

(Carme Torelló) La nostra història amb en Pep ve de lluny. L'any 1975 anem a viure a la Sagrera i el coneixem acabat de ser ordenat sacerdot. Era i sempre ha estat energia pura. A més de les feines parroquials, durant molts anys va treballar com a fuster, fent tacos de billar. Va engegar un munt de projectes i grups. De seguida formem part d'un grup de la naixent JOBAC amb ell com a consiliari, fem el butlletí d'aquest moviment i arribat el moment i de la seva mà explorem a quin moviment d'adults ens podem integrar. L'ACO ens acull amb els braços oberts. En Pep continua sent el nostre consiliari.

Amb ell grups i més grups de revisió de vida comencen a caminar, creixen, acullen, minven, es fusionen, desapareixen i fan constants equilibris per trobar-se i compartir la vida i la fe. L'agenda d'en Pep sempre treu fum.

En Pep ha estat sempre un més del nostre grup, però també era el nostre pal de paller. Amb ell hem crescut com a persones, com a cristians, com a treballadors... i com a capellà i com a amic ens ha acompanyat en totes les etapes de la nostra vida: en els nostres compromisos laborals, polítics, socials, veïnals o familiars, en les decisions importants de la feina o d'opció de vida, en el naixement dels nostres fills, en els seus casaments, en les malalties o la mort dels pares i familiars directes, en les nostres pròpies malalties...

Amb ell hem viscut i hem estudiat l'evangeli, hem viatjat i fet estades familiars, hem llegit i comentat llibres, hem vist pel·lícules i partits de futbol, hem fet recessos i formació, i hem patit per aquesta església que ell ha estimat tant, malgrat la seva pobresa i les seves deficiències i, en definitiva, hem celebrat i sobretot compartit la vida, tota la vida.   

Sentim una gran gratitud. Moltes gràcies per haver-nos estimat tant. Per ser el nostre amic, el nostre referent, el nostre consiliari; per il·luminar-nos el camí, per haver-nos mostrat Jesús.

Gràcies, moltes gràcies. Tot el grup de Sagrera 1 i per extensió tants d'altres dels quals n'has estat consiliari. El teu record no s'esborrarà mai.

Carme Torelló

En la mort d'en Pep Soler

Els consiliaris de la JOBAC (Falta en Josep M. Puxan). Pep Soler, Xavier Morlans, Josep Hortet (formador de tots ells al Seminari), Josep M. Fisa i Josep M. Domingo

(Josep Hortet) El vespre del 29 de novembre de 2019 Josep Soler i Llopart en l’Eucaristia de la Festa Major de Sant Andreu resplendia de goig i d’esperança activa amb la comunitat aplegada. Em va fer recordar, tot donant-ne gràcies, l’itinerari vital que havíem recorregut des del 1965 al seminari de la Conreria, ara fa 55 anys... Moltes causes i compromisos semblants i temps d’esbarjo periòdicament  compartit en grup han anat enriquint l’amistat.

Vam rebre de la bona tradició diocesana d’aquell temps la JOC com a moviment evangelitzador de la classe treballadora. Les seves grans capacitats d’unir fe i vida real, personal i social, l’estímul educatiu i de promoció de l’adolescència i la joventut. També vam rebre afortunadament la renovació conciliar del Vaticà II amb els tons de goig, llibertat i esperança.

Tot això es va escampar entre nosaltres, seminaristes, preveres, religioses i religiosos, militants grans d’ACO,  i es va escampar entre noies i nois  dels barris de les ciutats i pobles i arribem a la JOBAC del curs 1973-74. El Pep Soler va ser el primer consiliari general. La persona de Jesús i el seu Evangeli el feien vibrar sempre profundament, era una fe experimental de vivència d’amistat i servei a la causa de Jesús. Sense pretensions personals de títols o càrrecs o lideratge, fent un servei amb responsabilitat i esperit d’equip. Era un do difícil que ell tenia com a fàcil i va ser una bona base  per a la JOBAC.

Una gran part d’aquesta caravana de gent hem anat transitant des de diverses situacions i reptes, portant el bon segell de l’esperança activa enmig de les dificultats, entrebancs i retrocessos socials i eclesials que hem experimentat. Potser de vegades exagerem en sentir-nos massa sols o com poc transformadors. El que ens facin poc cas o no sapiguem incidir millor en la realitat per canviar-la no ens ha de portar al desànim i a la frustració. Ens entristim  o ens indignem i ho expressem, però  reciclem-lo aviat en una actitud constant de servei al Regne que està més enllà dels nostres esforços. Ens cansem sí, però  alliberem-nos de l’esgotament, cuidant-nos i cuidant l’amistat, i  sense dubtar ni oblidar-nos d’ anar posant la part prosaica, de vegades picant pedra, que ens toca. En la celebració exequial els comentaris i pregàries van recalcar molt que el Pep ha estat incombustible i prompte a l‘acció  fins el final, teixint amistats i col·laboracions.  

A l’església de sant Andreu, amb el seu volum impressionant i objecte de maldecaps per a la seva reparació i manteniment, s’han viscut moltes coses; grans celebracions litúrgiques, manifestacions artístiques, tancades laborals o polítiques importants. Esdeveniments familiars i dels grups del poble de Sant Andreu. De moltes maneres és un espai consagrat.

Vull recordar que el 17 de maig de 1987 vam trobar-nos com a Zona Pastoral en una celebració final  per presentar  el treball de durant el curs sobre aspectes de la vida de l’Evangeli en els nostres barris. Xavier Morlans ens va oferir l’estrena solemne del cant “Poble de Déu”. Va ser una eclosió feliç de la Zona Pastoral, impregnant del tarannà dels moviments evangelitzadors a les nostres comunitats parroquials. Amb entusiasme ho vam comentar amb el Pep i altres persones en els dies següents i encara ara amb moltes persones que ho vam viure.

El passat 7 de gener a la tarda  també una gran multitud, amb una gran comunió, ens vam aplegar  per celebrar l’Eucaristia de comiat de la vida mortal del Josep Soler i Llopart, juntament amb la seva entranyable família. El cant del “Poble de Déu” va emmarcar també la celebració. Anar donant la vida sempre té èxit. És el gran negoci d l’AMOR concretat en obres, sentiments, paraules, amistats, relacions, conversió permanent demanant perdó de les nostres mancances, esforços per donar el millor de nosaltres mateixos.

Josep Hortet i Gausachs
Publicat a la revista L'Agulla

Recordant en Pep Soler

Trobada de consiliaris de l'ACO

(Salva Clarós) De vegades l’expressió d’una persona, la gestualitat, l’entonació... suggereixen més que una biografia. Si penso en el Pep Soler sento la seva veu i percebo l’apassionada i sonora intenció de les seves paraules. Sonora en part per la seva sordesa, i d’altra part per la seva discreta però contumaç necessitat de fer una observació, un detall, una afirmació, mai gratuïta, i acte seguit... una sonora també rialla que projecta aquella vitalitat que coneixem els que l’hem tractat en algun moment. Però el Pep principalment escoltava. Atent no només al que es diu sinó al que hi ha de vivència que no acaben d’expressar les paraules, i atent a estirar el fil que conduirà a la presa de consciència. D’aquelles paraules dites i no dites, d’aquelles intuïcions anotades amb lletra minúscula a la llibreta en brolla vida. Tot el que escrivia a les llibretes dels grups de revisió de vida que acompanyava com a consiliari –ves a saber quantes en tenia– constituïa la matèria prima de la pregària diària. La vida d’en Pep estava feta de fragments, de fets i de paraules, de rostres concrets, de situacions que l’envoltaven dia a dia. En el seu silenci brollaven cares, expressions, misèries i joies que alimentaven certament aquella passió de viure que reflectia la seva forma de comunicar-se.

Vaig conèixer el Pep Soler al local parroquial del carrer Martí Molins al barri de la Sagrera quan ell i altres capellans joves havien iniciat l’aventura de coordinar grups de joves entorn de les parròquies de barris, amb la revisió de vida d’herència jocista, enmig d’un corrent d’aire fresc que corria llavors gràcies a l’obertura de finestres que propicià el Concili, i de l’efervescència social d’aquell moment de canvis dels anys 70.  Jo era un d’aquells joves de barris, en Pep, primer consiliari general de la JOBAC, anava posant les primeres pedres de l’organització: els joves teníem la paraula i el protagonisme, una cosa insòlita si es vol en aquells moments, seguint la màxima de Joseph Cardijn “els joves evangelitzen els joves”. D’aquelles estones llargues a la coordinadora general acompanyades de la paciència i tenacitat del Pep Soler en va néixer un moviment que a mitjans dels 80 aplegava setmanalment un miler de joves entorn de la revisió de vida que, segons el bisbe Joan Carrera, era equiparable als millors moments jocistes dels anys 60. Certament l’organització és la clau de tot moviment que vulgui incidir i transformar la realitat. Tan simple però tan desconegut encara avui per alguns partits de la nova política.

La JOBAC recollia herències, i reformatava la pastoral del medi d’acord a allò que configurava llavors la vida dels joves, que per al Pep Soler i els seus companys capellans joves acabats d’ordenar, era el “ser joves de barris”. La JOBAC volia transmetre la força de l’Evangeli perquè els joves es comprometessin amb els seus companys i companyes de la classe treballadora i amb els seus entorns socials dels barris populars. L’única recepta era impulsar-los cap a l’acció i fer revisió de vida. És en aquest escenari on el Pep Soler es va entrenar com a consiliari i com capellà diocesà. Aquella experiència del Moviment va quallar en un home que ha vinculat sempre la seva tasca pastoral a fer equip a tot arreu on ha viscut. Després de 43 anys de capellà, va explicar fa alguns mesos als companys de grup de l’ACO: “He procurat menjar, viure i compartir sempre vivenda amb els companys capellans. No és cosa fàcil, i alguns acaben vivint sols”. Darrerament, amb el temor de quedar-se sol a la vivenda de la parròquia, no es resignà a la temptadora comoditat de no dependre de ningú. Continuava fent equip a l’arxiprestat, a l’ACO. “En l’altre trobes l’escalf humà que necessites”, deia, perquè era addicte a sentir al voltant la presència dels altres, els que fossin, on ell hi veia la presència de Déu. La seva obsessió era fer arribar a tothom que, contra tota esperança, l’Evangeli adreça sempre una paraula de salvació, de superació, de dignitat...

En Pep Soler ha sigut i és un referent necessari per a les generacions sortides de la JOBAC. El seu entusiasme per l’Evangeli i el seu esperit de treballador incansable del dia a dia ens acompanyaran sempre. Va marxar com el seu amic i company Josep Maria Puxan, amb discreció i sense avisar.

Salvador Clarós. Publicat a la revista L'Agulla

Llums i semblança del Pep Soler

Quim Cervera i Pep Soler a París, amb la JOBAC, anys setanta.

(Quim Cervera) Pel febrer-març del 2016, fent un exercici de mirar amb profunditat les llums de cada persona que conec, dels grups en els que formo part, vaig re-descobrir les qualitats, el fons bo de cadascú, el que m’aporten. Dit amb ulls de fe i confiança, així vaig admirar l’obra que el Misteri de l’ Amor, de la Vida, del Pare-Mare, del Germà-Amic, ha fet en cada persona i segueix realitzant i produint-nos en cada gest, en cada paraula, en cada emoció i en cada fet, en cada acció, dels amics/gues, la sorpresa joiosa de la Vida. 

Entre moltes altres, per a mi, aquestes són “les llums” que, en un quadernet, llavors vaig escriure, del Pep Soler (llàstima que no l’hi he pogut fer arribar, tal qual, en vida, tot i que més d’un cop li havia suggerit tals llums). El Pep Soler és: 

• Bona fe 
• Entregat 
• Apassionat 
• Fidel a l’evangeli 
• Fidel als joves, a la JOBAC i a l’ ACO, a les parròquies que ha servit, a la seva gent, a l’Església 
• Senzill 
• Escrutador de l’evangeli 
• Observador de les persones 
• Aglutinador de persones, de grups 
• Sempre tira endavant iniciatives 
• Amb capacitat de lideratge 

Avui, dia 9 de gener del 2020, quan ell faria 70 anys, subscric, a més d’aquestes notes, tot el que vaig sentit al funeral del dia 7 de gener, i el que heu anat enviant sobre ell, diferents persones que l’heu estimat i que complementen molt bé aquesta semblança. 

He conviscut amb ell trobades de Setmana Santa dels grups de joves que esdevingueren la JOBAC, a Borredà, on ell va celebrar (si no recordo malament) la primera Pasqua, a Sant Quintí de Mediona, a Monjoia (Moià), al Bagís (Santa Coloma de Farners), a Gualba, a Tarragona, i en altres cases. També he coincidit amb ell, en campaments de la JOBAC a Espot i a Pedra (com gaudia quan ens tiràvem aigua els uns als altres!!), i en recessos, exercicis. 

El Josep M. Fisa, el Josep M, Jubany, el Pep i jo vam passar junts a Spello (prop d’Assis) uns exercicis curiosos, originals, inèdits. Pel matí treballàvem. Uns comprant, i cuinant (el Fisa i a mi ens va tocar aquesta feina) , altres al camp o traient els excrements del pou mort (al Jubany i el Pep ho van fer un dia, estranyats però sense queixa). I per la tarda resàvem i reflexionàvem, seguint les indicacions que ens donaven uns Germanets de Foucault i als vespres participàvem d’una celebració. Ens ho vam passar mot bé i ens va fer molt de profit. De tal manera que més d’un cop hem comentat de repetir-ho. Ja no podrem fer amb el Pep, amb els seus escrits de lletra petita, la seva senzilla profunditat, el seu nord evangèlic, la seva voluntat ferma d’excursionista nat... 

Però recordo especialment quan vaig estar 7 anys (del 1982-1989) a la rectoria de Sant Andreu (on ha mort), convivint amb ell i Mn. Jaume Serrano, la seva germana Maria Serrano, i un temps amb Mn. Pere Carulla. Els primers temps d’aquests anys la relació amb el Jaume no em va ser fàcil. El Pep escoltava, comprenia, no s’hi ficava, però jo el sentia company. Més d’un cop, sobre la pastoral de joves li vaig demanar consell. Ell amb un sà realisme, em treia il·lusions i em situava en la realitat i el que se’n podia esdevenir. 

També recordo quan em va acollir amb un sí ràpid i generós, al pis del barri de la Florida (a l’Hospitalet de Llobregat) on ell vivia, quan estava de Rector a Santa Gemma i Sant Antoni, i jo convalescent de l’operació de cor. Devíem conviure una setmana o quinze dies del mes de setembre del 2001. Jo venia de passar uns dos mesos convalescent a l’Ordal amb els pares, i tornava a la parròquia del Gornal. Em feia por dormir sol, encara estant dèbil i pensava que era millor estar amb algú per si em passava algun entrebanc de cor. El Pep , sempre discret, sense fer escarafalls, com si fos el més normal del món, em va acompanyar, va estar per mi, sense abassegar. Jo podia fer la meva vida lliure i jo sabia que ell estava al meu costat, i em treia així la por. Quina paradoxa! Ell va estar pel meu cor, i el seu cor ha fallat!!. 

L’he admirat en la seva dedicació, responsabilitat, treball pastoral i fins i tot a vegades he envejat els seus èxits, a vegades, potser un xic exagerats per donar-se vida a ell mateix. Per altra banda tenia moments altres, que l’havies d’animar, ja que també exagerava quan percebia alguna activitat que segons ell no s’encaminava bé o havia estat un desastre. 

Seria llarg exposar tots els records de relació amb ell que m’han vingut al cap aquesta dies. En els campaments i trobades de la JOBAC en que havíem coincidit anava per feina, s’ho preparava molt, somreia, li encantava la natura, l’excursió, el superar les barreres i impediments, gaudia de la bona cuina, de les vetllades al vespre, dels jocs, de les passejades, sempre que s’hagués fet, durant el dia, bona i intensa feina. Procurava que els joves pensessin, esguardessin la seva vida, i fessin canvis autènticament evangèlics. I ell n’era un bon exemple sense fer soroll, sense solemnitats. 

Tenia bona mà per engrescar matrimonis, famílies a la catequesi (la veritat no sé com s’ho feia, ja que altres ho hem intentat, més aviat acumulant fracassos). Segur que amb molta dedicació. 

Ha mort nu i envoltat d’aigua, tal com va néixer. El nou líquid amniòtic que l’ha embolcallat a la dutxa tot morint, l’ha traspassat a la Vida. Per l’espiritualitat de la càbala, l’aigua són els sentiments, els afectes, l’amor, les emocions. L’aigua que ens acomboia en néixer, ens impregna d’afecte. L’aigua que s’estenia, habitació i rectoria enllà vers la parròquia, el barri i que el Pep ja no podia aturar, és el símbol de la vida-amor que ell va estendre vers la comunitat cristiana, el barri de Sant Andreu, i vers totes les comunitats, moviments cristians, i barris en els que ha servit. Que l’Aigua de la Vida, Font de tot Amor, que ell esguardava, l’ompli i ens orienti a totes i a tots els que el sentim present-absent en la llum-vida-amor envers els altres. 

 quim cervera i duran, 9 de gener del 2020.

Al nostre estimat Pep

Josep M. Fisa i Pep Soler. Cornellà, 2019

(Josep M. Fisa) M'ha costat posar-me davant el teclat i dir el que sento. Encara em sembla que no és veritat, que és una de les teves "boutades". Aquelles sortides teves tan divertides i incisives que omplien la teva presència. Ens trobaves. Ens veies. Parlavem. Reiem i "zip", desapareixies perquè sempre tenies una reunió en la que era impossible que hi faltessis. Ser-hi. No et creies imprescindible. Però si necessari. Encara que estiguéssis encantat d'estar amb els teus amics de la Conreria, com aquell dinar de companys a Ca'n Palou de Cornellà aquest mateix octubre passat.

Ara penso en el regal que em vas fer de proposar-me anar de vacances a França a Conques. Una mica trencat per la pana del meu Kangoo. Una aventura. Però ens ho vam passar bé i tranquils. No tenies cap reunió entremig. Marxaves sempre a corre-cuita, però sempre amb el posat de dir: m'agradaria veure't aviat.

Podies parlar de tot i de tothom sense  reserves, amb una gran confiança. I amb una gran sintonia. Ens coneixíem d'infants, de quan teníem 10 anys allà a la Serra de la Conreria, on les mares es trobàven cada quinze dies. els diumenges, de visita. Quins temps!

La teva sordesa física no t'ha impedit escoltar tothom, i aquesta tarda vindrà una part, només, de tots aquells i aquelles que has escoltat i has sabut estar al costat sense fer remor ni dient: ja sóc aquí, perquè tots hem sabut sempre que ja hi eres. Patirem la orfenesa de la teva amistat. No sé com tu arreglaràs, perquè encara comptem amb tu.

Ara estaves més content que mai: havien començat les obres de la ditxosa cúpula de Sant Andreu. Mira, la veuràs en plan dron! Tenies una colla de grups que sabies "consiliar" i que t'agradava acompanyar-los amb tots els seus vaivens. l'ACO. La catequesi. La Residència. Els amics de la bicicleta, el dinar de cada mes a prop de Santa Maria del Pi, on parlàvem del bisbat i de la utopia del Regne...i altres coses...Les teves escapades d'estiu. Les teves romeries parroquials.

Ara semblava que estaves prou content com per nar-te'n. Sense avisar. Com explica el Cinto, altres han vingut a veure't a la parròquia. Tu sempre hi eres! i feies un tour entremig de l'església "inacabada" com la que cada any contemplàvem als exercicis del Miracle. Les teves explicacions eren entusiastes malgrat aquella sensació de temple sota un bombardeig.

Sempre t'he admirat, Pep. Incansable. Encara que no et sabessin valorar el teu treball pastoral incommensurable. la gent, les persones, les fidels i les infidels, l'afany perquè això de l'evangeli no fos escapisme ni tova pietat, sinó seguiment d'un Amic i d'un Mestre en qui pots confiar i en qui posaves totes les teves capacitats i energies perquè el sentissin proper. A fe que ho has aconseguit i confies que Ell farà la resta. Ara m'emociones Pep. Acceptaves les ironies...i mira que te'n dedicava...i m'agradava que les acceptessis sense rancúnia. No t'hi tornaves sinó era amb aquell somriure que desarmava, com dient, no diguis fisades. Com t'ho has fet per ser autoexigent i cordial a la vegada. Comprensiu i crític. Tan company i agraït i gens ambafador. Afectuós i lliure. Tots hem comptat amb tu i tu no has creat cap mena de dependència. Mira que és difícil i tu ho has fet amb tota naturalitat.

En una de les fotos d'època, feies de porter. Eres el porter de l'equip del curs junt amb l'Abdó. Els porters no fan gols, o no és la seva feina. Però si parar. N'has parat moltes de pilotes, Pep. Gràcies. Has defensat la porteria i has fet jugar l'equip des de darrera. I picant amb les mans i donant ànims, com diu l'Anton.

Mai has parlat d'austeritat. La practicaves també amb naturalitat. Deseixit. En Lluis Portabella m'ha donat les botes que et vas deixar al seu cotxe en la darrera sortida de caminar. Les accepto com un regal. Em recordaran el teu pas ferm i decidit. No anirem al Veter, però sí continuarem amb les nostres utopies "domèstiques", aquelles que són de peu pla, la família, les bones relacions d'aquell grup que vam conviure junts una colla d'anys i que ens hem anat retrobant. Mentre estant. Dum. Encara cantem i encara riem. I pugem fills i "adoptats". Som tots pares "putatius", oi Xose?

El Francis també ha sentit un cop sec de saber que havies "marxat". També et sentia proper, com saps. I recordava al Puxan. L'altre que et va obrir el camí de fer cim sense poder preparar cap brindis. Saps què diu el Ramón, amb una frase bíblica de la seva pròpia collita? "Primer trist, després agraït". Ara tindràs temps de reflexionar-hi.

Ens hem quedat sense tu...i tenim un bon sidral per endavant. Des de les nostres xacres físiques, a les nostres febleses de l'edat, cada vegada més explícites fins tot el que ens envolta, d'una part apassionant però de l'altra...Un cert cansament, sí. Tu feies com si res...Em vaig desmaiar i vaig caure a terra inconscient. Què dius! Si. vaig anar d'urgències però ja etic bé. El meu germà està malalt. El teu germà si. Tu no. Ets el Pep. Vas marxar de l'hospital perquè ja estaves bé i tenies feina ala parròquia. L'endemà al matí caus en desmai a la dutxa. Nu. Ben batejat amb el baptisme deefinitiu. Nu d'equipatge. Embolcallat de totes les nostres abrçades. Pep. Amic. No t'oblidis de nosaltres. Nosaltres no podrem.

Josep M. Fisa

(escrit a raig de dotze a una del matí del 7 de gener, dos dies abans que faries els setanta. Els del curs ja els tenim de fa temps! Bon camí, bona petjada.)

Aquesta tarda dóna un cop d'ull sota la cúpula...hi serem tots...fins i tot els gallecs i els xilens) I cantarem l.leluia, amb etola blanca i amb veu tremolosa, per l'edat, és clar)