Reserva't el 15 de gener!

 

Aviat farà un any!

 

Efectivament, el dia 4 de gener farà un any que va morir en Pep. Un any en què segurament ens hem preguntat mil vegades què hagués dit o fet en Pep en les circumstàncies tan estranyes que hem viscut arran de la pandèmia. Un any en què l'hem recordat amb enyorança i amb agraïment. Un any en què potser hem tingut ocasió de sentir reviscolar en el nostre interior moltes coses que vam aprendre d'ell. 

A la parròquia de Sant Andreu del Palomar recordaran en Pep amb una missa: serà dilluns dia 4 a les 19:30. La missa està oberta a tothom, però, és clar, en el moment actual és impensable que ens tornem a trobar les multituds que érem en el seu enterrament. Podem pregar igualment des de casa, en grup, de moltes maneres. Segur que ens sentirem igualment acompanyant-nos mútuament, en comunió.

Bon any a tots i a totes!

Mercè Solé

Parlant d'en Pep Soler

En Pep amb antic militants de la JOBAC del Bon Pastor el 16 d'octubre de 2011

(Cristina Manresa) Recordo el dimarts 7 de gener del 2020, eren les 16h, sortíem del Metro, Plaça Orfila, tocaven les campanes de l’església de Sant Andreu, l’església s’anava omplint de gom a gom, un silenci que manifestava el buit i la tristor i a l’hora l’agraïment profund pel mestratge que havíem rebut d’ell, cada un i cada una de tots els presents... Érem moltes, moltes persones i pensava: “EN PEP, SABRIA EL NOM DE CADA UN/UNA DE NOSALTRES!!” i ara a cada un/una amb aquell somriure ample i acollidor, la seva salutació seria uns cops a l’esquena dient el teu nom enmig d’una sonora rialla per mostrar-te la seva alegria.. El seu comiat va ser un testimoni profund de tot el que va ser, va viure i va donar 

No hagués pensat mai fer un relat de la seva vida com a rector.. jo parlaré dels anys en el Bon Pastor. Penso que hi ha moltes persones que ho podrien fer millor que jo, però sí vull dir que, abans d’escriure, he parlat amb gent de la parròquia del Bon Pastor (Paco Serrano, Teresa, Caty, Carmen, Celia, Ferran B., ..) als que ha deixat una petjada profunda, religioses (Elia, Cruz) i jesuïtes (Jesús Lanao) que van compartir vida amb ell, joves, veïns i veïnes del barri creients i no creients.. He extret algunes frases de textos escrits per Jesús Lanao, Mari Montáñez i de frases escrites pel mateix Pep que estan recollides en algun text del Blog “Gràcies Pep Soler”. 

El Pep va arribar al Bon Pastor el 1981 i al cap de poc temps va ser nomenat rector de la Parròquia. Per a ell ser rector volia dir primer de tot aterrar al lloc, conèixer la realitat del lloc, afavorir sinèrgies amb la gent, sentir com a propi allò que motiva, preocupa, alegra la gent del barri. Deixar-se trobar com a veí. I a partir d’aquí, anar creant referències, lligams entre la gent. Aquesta manera de fer el va portar a crear realitats de comunitat cristiana, i una comunitat en la qual hi hagués militants, persones que, gràcies a ell, van fer un procés de responsabilització, de sentir-se activament presents en la Comunitat i molt implicats en la vida del barri. 

Va esdevenir el “motor del canvi”, l’iniciador de la Comunitat parroquial a tot nivell: fer equip amb les comunitats de religioses i de jesuïtes, dinamitzar el Consell Parroquial,.. Es van crear els Grups de Revisió de Vida d’adults, els moviments de joves, la JOBAC va arribar a tenir 12 grups, amb més de 120 militants. Pares i mares catequistes, l’acollida de parelles.. I sempre obert a qualsevol iniciativa que sorgia com va ser iniciar una Escola de pregària, Exercicis a la Vida Ordinària,etc 

Un dels seus objectius era que la parròquia fos dinamitzadora del barri (una mena de simbiosi enriquidora per a tothom). Per això estava en contacte amb l’Associació de Veïns, els grups polítics, la Cooperativa, l’esplai La Pinya, etc. Això va promoure que adults i joves de la Parròquia anessin assumint responsabilitats fora: a les entitats del barri (AAVV, AJCA,(Associació de Joves contra l’Atur..) en el treball sindical a les empreses, a les AMPA,s de les escoles i també en les activitats eclesials de l’Arxiprestat i de la zona. 

Els anys de rector d’en Pep van ser una “època daurada” a molts nivells: social, polític, eclesial.. 

Però voldria destacar la seva manera d’aconseguir-ho, la seva pedagogia. En Pep era lúcid, brillant, senzill, treballador, apassionat, eficaç, fidel a l’ Evangeli, fidel als joves, a la seva gent, a les parròquies que havia servit, a noves iniciatives i projectes..Tenia el do de saber involucrar les persones, captava les capacitats de cada u/una i les potenciava, feia comunitat reforçant la individualitat, ell oferia espai i temps esperant que arrelés una llavor i donés profunditat a la persona, vida interior sempre en un context de grup. Tenia el do de “fer lo difícil, fàcil”. Tot era important per crear una bona convivència i comunitat. 

Són d’aquelles persones referents que passen per la vida i ens van ensenyant a viure l’Evangeli” “Va ser el motor que ens unia tot i la diversitat de persones que érem a la parròquia” “Ens va fer reaccionar i entendre que estàvem cridats a implicar-nos i fer possible una Comunitat oberta, on tots i totes tinguéssim un lloc i poguéssim participar i créixer” “El Pep ens va fer veure que una altra manera de viure era possible.. més oberta, més atenta als altres, més capaç d’acollir i entendre al que és diferent i sobre tot sent partícips del canvi” “Volia una església de tots i per a tots” Aquestes aportacions me les van expressar adults de la Comunitat parroquial.. 

És indiscutible que el Pep va deixar una petjada inesborrable.. vaig conèixer al Pep quan era rector del B.P, jo professora de l’escola parroquial i dp directora de l’escola, vam estar involucrats en la vida parroquial i posteriorment, he tingut l’oportunitat en aquests darrers anys de col·laborar amb ell en algun projecte arxiprestal.. el Pep seguia escoltant, comprenent, amb un sa realisme acostumava a situar-nos en la realitat, a preveure el que podia esdevenir.. feia tocar de peus a terra.. Sempre hem començat totes les reunions abans i ara amb el comentari de l’Evangeli .. No havia res més important i a l’horitzó Jesús de Nazaret. 

L’he admirat en la seva dedicació, la seva força, la seva capacitat d’aglutinar persones, grups.. la fidelitat a l’Evangeli.. compromís amb l’església i la seva gent.. 

“Et donem gràcies pel testimoni que ens has deixat, treballant amb tu hem conegut l’amor, la tendresa i la bondat de Déu a la nostra terra”. Tu no eres conscient però ens has marcat, ens has deixat un gran mestratge per a seguir construint el Regne de Déu!! Gràcies, Pep!! 

Cristina Manresa

Un "cura rojo" que em va canviar la vida

Juanjo Sánchez i Pep Soler en la presentació del llibre de Montse Sintas sobre la Jobac

(Juanjo Sánchez) Hi ha persones que et marquen la vida i persones que et canvien la vida. Personalment, en Pep ha estat totes dues coses.  El vaig conèixer a la Parròquia del Bon Pastor, cap a la meitat dels anys vuitanta. No feia gaire que havia estat nomenat rector i al barri no es parlava d’una altra cosa. Desprès de 40 anys del rectorat de mossèn Joan Cortinas en Pep ho va regirar absolutament tot. Primer ens va cridar l’estètica del canvi. Ni rastre de la sotana del “Padre Botella”, vestia amb texans i samarreta i a sobre treballava pels matins d’ebenista.  “Nena nos han puesto un cura rojo, eso debe ser cosa del Felipe (González)” era una de les frases que corria per les cases barates del Bon Pastor. “Pues es muy guapo” era l’altre dita recorrent. L’estètica va continuar quan va decidir que viuria a la casa rectoral de Sant Andreu i que la del Bon Pastor passaria a ser locals per activitats de la parròquia. Això era, literalment, obrir de bat a bat les portes de la parròquia al barri. De sobte aquella casa es va convertir en una mena de centre cívic on passaven moltes coses. Quina gran idea va tenir en Pep! Amb l’ajut inestimable de la comunitat de monges de l’Infant Jesús i la de Jesuïtes del barri van formar un equip que va saber girar la truita a una parròquia antiga i fosca a una parròquia moderna, viva, combativa, alegra i compromesa amb el barri. Mossèn Joan no podia tenir millor relleu possible.

I si l’estètica va funcionar a les mil meravelles no  parlem de l’ètica. En això era un mestre. Aquella obertura va provocar que molts joves s’apropessin als locals parroquials per fer diverses activitats. Els monitors de l’esplai feien les seves reunions de preparació, l’”Hogar Obrero” feia funcions de sala d’actes, van començar a sortir iniciatives com la campanya de joguines de la nit de Reis i l’Associació de Joves contra l’atur. I poc  a poc es va anar teixint una xarxa de vida al voltant de la parròquia convertint-se en un aglutinador social del barri, amb el vist i plau dels veïns i veïnes (creients i no creients) i de les associacions del barri. I com la pluja que cala el terra, en Pep darrera de cada iniciativa posava la seva filosofia principal: deixar fer, confiar, donar responsabilitat.  Ho feia amb una senzillesa que gairebé no te’n adonaves, però més tard descobries que darrera hi havia una determinació i una voluntat de servei molt grans.

Un altre de les seves fites va ser arrencar i consolidar grups de revisió de vida que van entrar a formar part de la JOBAC. Molt vinculat al moviment d’on va ser Consiliari General, va invertir moltes hores i esforços a formar responsables i coordinadors, juntament amb capellans de la seva generació, obrers i compromesos com ell i les monges de l’Infant Jesús. I així va ser com un dia, com el que no vol la cosa, em vaig trobar en un cotxe amb el Pep, la Mireia Galobart i en Joan Enric Vives camí d’una trobada de responsables de federació de la Jobac. Així, sense cap mena d’introducció, a pèl. Vaig anar mig enganyat, “tu agafa un sac de dormir i vine. Del jalar ja s’ocupen a la casa, no et preocupis”. I allò ho va canviar gairebé tot. Va ser una entrada al moviment tant bèstia, tant “a saco”, però tant gratificant que vaig quedar impactat. No sabia llavors, quan pujava al seu Citroën Visa, que al cap d’uns mesos seria responsable federal i anys més tard president de la JOBAC.

Així era en Pep, ho difícil ho feia fàcil. I amb el seu somriure sorneguer de sota el nas et venia la millor de les motos. I tu la compraves.  Quan tenies dubtes t’escoltava i sempre sabia trobar la manera de resoldre’ls. Em meravellava la seva capacitat d’escolta i això que era sord d’una oïda. “Posa’t a aquest cantó que per l’altre no hi sento” em deia sovint a les reunions. No es volia perdre cap detall.

Recordo amb molt de carinyo els campaments de pas de la primera a la segona etapa de la Jobac,  que es feien a la casa de colònies de Pedra (molt vinculada al Bon Pastor). Els preparàvem durant moltes setmanes i ell era l’alma mater sense ser-ho, com sempre. Donant i distribuint el joc i responsabilitats des de la banqueta. Ell no era imprescindible, però sense ell no  hagués estat possible. Recordo la seva lletra petita, la seva agenda atapeïda, els seus apunts a llibretes, fulles soltes, anotacions en fulletons... S’apuntava tot, qualsevol detall, res s’escapava, res quedava en l’aire.

Anys més tard els nostres camins es van separar, però mai vam perdre el contacte. Tots dos ens seguíem en la distància i de tant en tant ens posàvem al dia. L’hi dec al Pep en gran part com sóc. I aquest deute amb ell, ara que ha marxat , s’ha quedat orfe. Tots ens hem quedat orfes. El dia del seu comiat a l’església de Sant Andreu vaig veure moltes cares amigues, que gràcies a ell han format part de la meva vida. Tots els que érem allà tenim un deute amb en Pep. Ell em va ensenyar a ser responsable, decidit, solidari, compromès, espiritual i sobre tot a saber donar joc i responsabilitat a la gent que comença. A donar oportunitats, a ser sense ser-hi. A acompanyar més que a dirigir.

Gràcies Pep.

Juanjo Sánchez

Si voleu veure unes quantes imatges d'en Pep amb la gent del Bon Pastor, cliqueu aquí

El Pep ha ressuscitat!

El Pep amb el seu germà Albert i el seu nebot Bernat fent camí als Ports de Beseit. Juliol de 1995

(Albert Soler) El buit que el Pep ha deixat en tots nosaltres, amics, companys, feligresos, família... és gran. Aquest sentiment s’agreuja aquestes setmanes de pandèmia i de confinament tan estranys i tan durs que vivim. Què hauria fet el Pep en tal cas? Què hauria dit en tal situació? I pensem: quina tristesa, tanta feina que ha hagut de deixar a mitges, ell que vivia tan atent a la parròquia, a l’asil, a l’ACO, a la gent... Quina llàstima que no hagi pogut completar tal projecte o tal altre!

I així anem fent camí conversant sobre tot el que ha passat darrerament. I no ens adonem que el Pep fa camí al nostre costat. No el sabem reconèixer. I tornem a pensar que el trobem tant a faltar a la parròquia, al grup, a la família. Quina tristor aquests dies amb l’església buida. I ell mateix ens ha de dir: Feixucs d’enteniment! No calia que passés tot això? Encara no ho heu entès? I mentre ens explica el sentit de tot el que estem passant —començant per la seva mort sobtada, pels enormes sofriments que es viuen als asils (a la Casa Asil de Sant Andreu!), als hospitals, a les famílies—, tot fent revisió de vida, se’ns abrusa el cor. I ens diu: El Senyor passa enmig de tots aquests trasbalsos, Ell hi és!

Finalment, quan partim el pa de l’amistat, del compromís, de la pregària, com tantes vegades havíem fet amb el Pep, encara que sigui a distància, llavors el reconeixem: realment el Pep ha ressuscitat, tal com havia dit el Senyor! I just en aquest moment, el Pep desapareix del nostre davant.

Per què Jesús desapareix quan els deixebles que fan camí amb Ell l’han reconegut? Per què els ressuscitats juguen a fet i amagar? Perquè som nosaltres que hem de canviar la nostra manera de contemplar el que succeeix al nostre voltant mentre fem camí. Perquè som nosaltres que veient, jutjant i actuant hem de revelar als que ens acompanyen el sentit del que està passant. Perquè som nosaltres que compartint el pa hem de ressuscitar i hem de fer que tot ressusciti. Perquè res no ressuscita en el més enllà que no hagi començat  a ressuscitar en el més ençà. Perquè hem d’aprendre a deixar-nos ser i a deixar que els altres siguin. Perquè hem de deixar que el Senyor sigui, i que el Pep sigui amb Ell.

Albert Soler Llopart

Carta a en Quim Cervera. En els inicis de la Jobac (3)

Benvolgut Joaquim,

Suposo que aquests dies passats vas disfrutar veient de primera mà unes eleccions de les de veritat. Quan vinguis ja ens hi ensenyaràs, ja que aquí per primera vegada en la història personal de la majoria dels que formem part d’aquest beneït país estem començant a veure’n unes.

Ja ens explicaràs com s’ho fan en el país veí perquè les eleccions no paralitzin tota la vida ciutadana i especialment la vida espiritual dels ciutadans, perquè sembla que a partir d’ara estarem molt tranquils, ja que ningú estarà per fer reunions de les nostres.

Anant ja al gra, et vull concretar una mica més la trobada de Setmana Santa.

Els temes continuen essent els mateixos i la distribució dels dies, també. El que hem concretat més ha estat la manera de tractar-los.

El tema principal, “El cristià en la societat d’avui” hem pensat fer-lo en forma de “carrefours”. Un d’aquests carrefours serà el de “Cristianisme i marxisme”.

L’altre subtema, “Projecció del nostre cristianisme en la societat”, l’hem dividit en quatre carrefours titulats “El cristià i les opcions polítiques”, “El perquè del compromís del cristià i com s’ha de concretar”, “Interpel·lacions que rep la fe de les altres opcions humanes” i “Jesús i les opcions dels grups del seu temps”.

El carrefour de “Cristianisme i marxisme” que és el que et toca a tu de col·laborar-hi es composarà de dues parts: una exposició primer, el mes breu i senzilla possible per part teva, de les següents qüestions:

1. Distinció i mútua relació entre el marxisme científic i el filosòfic, explicant què és una cosa i l’altra. Fent remarcar que hi ha diferents concrecions del marxisme.
2. Crítica de Marx a la religió.
3. Crítica del cristianisme al marxisme.

És evident que de cada una d’aquestes qüestions només podràs tocar algun punt, per tant no cal dir moltes coses, sinó poques i que les puguin assimilar, ja que estan molt despistats sobre el marxisme.

Cada carrefour durarà al voltant d’una hora i es repetirà tres vegades entre el matí i la tarda. Per això després de la teva exposició hi haurà un diàleg entre els participants al carrefour als quals s’oferiran diferents qüestions de les quals n’hauran de triar una, i que seran segurament:

• Aportacions mútues que es fan cristianisme i marxisme.
• Postura política del cristià davant el marxisme. 
• Paper del cristià en una societat marxista. 
• La violència i la lluita de classes en el cristianisme i el marxisme. 
• Què en diem els cristians de la postura de Marx davant la religió. 
• Què en diem de la postura de l’Església enfront del marxisme.

Si es veu necessari una exposició més àmplia o tractar alguna qüestió més profundament sobre el marxisme, s’oferirà en una hora lliure per als qui vulguin que tu els facis aquesta explicació.

Tot això és el més aproximat del que hi ha en aquests moments preparat. Diumenge que ve hi ha la reunió definitiva de la coordinadora, però no he volgut esperar a aquesta reunió per explicar-t’ho, ja que no hi seria a temps per enviar-t’ho a París. El dia que arribis ja t’ho explicaré millor.

Pensa també que els del Bon Pastor tenen bastant contacte amb el PTE i no sempre d’una manera reeixida.

Bé, aquí deixo la qüestió i fins aviat

Josep Soler

21 de març de 1977

Carta a en Quim Cervera. En els inicis de la Jobac (2)

 Benvolgut Quim,

Ha arribat el moment de fer un esforç per posar-te al corrent de les novetats hagudes sobretot a nivell de Jobac.

La primera novetat important és que finalment a nivell dels més joves es va tornar a constituir la coordinadora de sector en el mes de gener, i torna a funcionar a ple rendiment. Ja des de la seva constitució es troba ficada de ple en la preparació de la trobada de Setmana Santa.

El lloc de la trobada serà “Can Pedrós”, situat entre Sant Feliu de Codines i Castellterçol. És una casa de colònies de la parròquia de Sant Ildefons. Els dies seran els mateixos de cada any: de Dijous Sant a la tarda a diumenge al migdia.

Els temes de la trobada seran “El cristià en la societat d’avui”, desglossat en dos subtemes: “El cristià i el marxisme” i “La projecció del nostre cristianisme en la societat”. Aquests dos temes seran opcionals i, per tant, cadascú haurà de triar un dels dos el divendres al matí. El dissabte es farà la posada en comú al matí del que hagin treballat els dos grups per a tothom, intentant aclarir allò que hagi quedat fosc i arribar a unes conclusions entre tots.

Un altre tema que també serà tractat serà el de “Nosaltres i la fe cristiana” desglossat també en dos subtemes, “Creure en Jesucrist” i “La pregària”. El primer es realitzarà a través d’una ruta per grups que farem el divendres cap al tard i que acabarà amb una posada en comú i la celebració del Divendres Sant enmig de la muntanya. El tema de la pregària consistirà amb una hora de pregària personal que es farà dissabte  abans de la Vetlla Pasqual i on cadascú intentarà pregar a partir del que hagi viscut aquells dies i buscarà el seu compromís personal.

Això és el més important de la trobada de Setmana Santa d’aquest any i ja des d’ara et demanem la teva col·laboració directa sobretot de cara a ajudar la gent que es plantegi el tema del cristianisme i marxisme, on seria interessant una exposició senzilla per la teva part de què és el marxisme i que apuntéssim algunes de les qüestions més problemàtiques de la relació entre cristianisme i marxisme, a fi que sigui objecte d’estudi per part de la gent.

A part et demanem que hi siguis present el màxim de la trobada, ja que durant tota la trobada sencera pràcticament només hi podré ser jo.

La coordinació dels grups grans va seguint el seu curs i la coordinadora està a punt de fer sortir un butlletí com a prova i estímul per realitzar-ne altres.

Tot el Jobac en aquest moment pren part en l’àmbit de la fe del Congrés de la Joventut.

Suposo que t’hauran informat els del Clot sobre la possible animació del grup del Ricard a partir del fitxatge de dues noies via Jaume Grané a través meu.

Una qüestió conflictiva que tenim plantejada en aquests moments és el fet que en Tano ha fet una opció militant per la JOC i no vol saber-ne res de tot el que fem nosaltres. Pràcticament viu amb els de Granollers i viu dedicat als de Manlleu i Lleida i no hi ha manera que ningú connecti amb ell. Això ens ha fet plantejar amb el Pie, Joan-Enric, Fisa i Grané de buscar que hi hagi algú que intenti coordinar i confrontar les nostres experiències de revisió de vida. Ja veurem què en sortirà.

Una cosa que no he pensat de dir-te abans sobre la Setmana Santa és que segurament hi participaran un parell de grupets d’en Morlans i que ell mateix també vindrà a la trobada.

Com deus suposar aquí la qüestió política està en plena activitat i ens acapara a tots plegats molt. Actes, reunions, presentacions, tensions, rivalitats... és un continu. I per acabar d’arrodonir la cosa, la persecució arbitral i centralista contra el Barça personificada en la figura d’en Cruyff. Com pots suposar no parem.

Aquí acabo, desitjant que et puguis reservar les dates de Setmana Santa per a la Jobac i que la teva estada a París comporti a tots plegats noves llums.

Fins aviat,

Josep Soler

Sense data, inicis del 1977.